Quan escoltes per un mitjà de comunicació un sociòleg dient que els pares maten als seus fills per venjança i que les mares els maten per compassió, un es queda molt més tranquil. El problema és que no podem preguntar a cap d’aquests infants a qui prefereixen.
Amb l’últim crim execrable perpetrat al Prat de Llobregat, on un home ha assassinat els seus dos fills i la seva mare, ja portem set casos de violència vicària extrema en poc més de tres mesos, una xifra similar a la de tot l’any passat. Després el psicòleg que també participava en la tertúlia m’ha acabat de convèncer amb els arguments peregrins i propis d’un psicòleg en pràctiques sobre el tema. Gràcies.
Ho diré sense embuts: el negacionisme mata. Cada negacionista de la violència de gènere, cada masclista, porta les mans tacades de la sang d’aquestes criatures. La xifra d’infants assassinats per violència masclista en el que portem de 2024 és la pitjor des que hi ha registres.
Al maltractador no se li ha de deixar passar ni una hora ni un minut amb els seus fills o filles, als quals no estima, si els estimés no els maltractaria i encara menys els assassinaria per res del món. Tan difícil és d’entendre una cosa així de senzilla? Hi ha milions de bons pares i un percentatge de psicòpates masclistes addictes a: “la mato i els mato perquè són meus”, de passada si la mare queda viva que pateixi la resta de la seva existència per atrevir-se a deixar-me a mi que soc el rei de la creació.
Cal aclarir també que un suïcidi no és un assassinat, els energúmens que maten i se suïciden són uns bastards covards que no volen enfrontar-se als seus actes. Fins quan la justícia patriarcal seguirà jugant amb la vida dels infants? Queda clar que aquesta que tenim a hores d’ara nega la violència de gènere i li atorga tots els drets al patriarca de torn, inclús el de disposar dels seus fills al seu capritx.
Set criatures assassinades pels seus pares en tres mesos per causar el màxim dolor a les seves dones maltractades per ells mateixos, és com per demanar responsabilitats a aquesta “justícia” que no ha sabut defensar ni les dones ni els seus fills. Hi ha una rasa enorme entre la legislació i la seva aplicació. Traduït vol dir: és igual el que digui la llei, perquè els jutges (sobretot els del PP i Vox) se la passen pel folre al dictat de la seva ideologia, igual que tantes altres.
Aquesta societat en què estem no és una societat massa desenvolupada humanament. Ens van ensenyar a obeir, a no pensar massa, a no ser autònoms, a no tenir idees pròpies, a no ser crítics, a no ser reflexius, a no sentir-nos valorats i a no valorar la vida en el seu context just… De tot aquest batibull, només poden sortir uns egòlatres i a creure que la nostra visió del món és la bona, i si no es correspon amb la realitat desitjada l’eliminem i ens autoeliminem.
Això que anomenem “masclisme” no és més que una forma d’estar davant la vida que podríem qualificar d’ignorància prepotent, una cosa que practica gairebé la totalitat de la població mundial. Però ho anomenem “masclisme” perquè biològicament el mascle és més fort físicament i ho sap, la qual cosa li permet actuar amb més contundència.
Un problema no menor és que en aquest país encara queden molts excedents del que fou l’España “d’abans” i el paper (insignificant) que tenien les dones en ella. I això és una cosa que es mama des de petit.
Polítiques que acabin amb aquesta xacra no existeixen, només subsisteix l’educació i, així i tot, sempre resta la bogeria d’algun cretí. Les polítiques estan orientades a la protecció de la dona, molt bé, però si no modifiquen les lleis que castiguen als assassins, de què serveix aquesta protecció? S’han de prendre mesures urgents per protegir els menors de les abominables accions violentes de certs progenitors, pertorbats i cruels.
Negar o no voler veure que per ceguesa política una bona part d’aquests crims són una irresponsabilitat de les nostres autoritats i es podien haver evitat és un altre gran error. Crec que s’hauria de preguntar sobre aquest tema a la ultradreta i a la dreta ultra pel seu discurs victimista de l’home respecte a la dona i per descomptat als jutges que sobre manera són conservadors i masclistes.
Alguna cosa falla en la justícia, les estadístiques parlen per elles soles. Lamentablement, se segueix pensant que les visites són un dret del pare quan en realitat el dret és el de l’infant a relacionar-se amb un progenitor que no sigui violent. Hem arribat a aquell punt de neurosi social, tot apunta a una llei de saber sobreviure en la barbàrie, encara més quan estem immersos en una societat capitalista en què tot s’acostuma a mesurar pel poder dels diners.
miquel mallafré, 12 d’abril de 2024
1 Comment
Maria Elena Ribàs
15 abril 2024 - 11:18Te tota la raó.
Però, que podem fer per csmbiar-ho.
No crec amb la justícia que tenim ni ara ni fa 30 anys, no ha cambiat .
Ni advocats ni jutges.