Montse Garcia en un moment de l’entrevista, a l’entrada del Mercat de la Independència. Foto: PV
Passant per sobre de barreres arquitectòniques i mentals, la Montse Garcia, més coneguda com a «Petita», sap bé que les dificultats que enfronten les persones amb capacitats diverses o discapacitats no són naturals, sinó socials i polítiques. Veïna de ca n’Anglada des que els barris eren aquelles zones on la ciutat perdia el seu nom, la pòlio infantil no li va impedir fer una vida plena, això sí, amb una lluita dura i constant, individual i col·lectiva.
La teva infància són records de migració, perifèria i hospitals…
Sí, vaig néixer el 1960 en el si d’una família treballadora, a Ca n’Anglada. La meva mare, de Conca, i el pare de Guadahortuna, cosí del Pepe Ruiz. Amb 3 anys em va agafar la famosa poliomielitis infantil. Ho explico perquè tinc ràbia, me’n recordo, eh! Gràcies a Franco, unes 35.000 criatures afectades amb poliomielitis. Segons el dictador, aquí no hi arribava el virus, però sí les vacunes per als seus propers. Més de 10.000 van morir pel virus.
Va ser un calvari: primer, ingressada i en quarantena, perquè el virus és molt contagiós. Vaig començar a perdre força a les cames, em doblegava com un ninot. Vam anar a metges, a l’Hospital del Mar, una vida d’intervencions, transfusions i rehabilitacions. Els metges no sabien com tractar-la, i després té desenvolupaments que continuen agreujant-la.
Impossible fer vida normal?
Tot plegat, un trauma terrible per a mi com a infant, i per a la família. Van fer aberracions amb nosaltres. Vaig estar a l’hospital de Sant Llàtzer, a l’edifici antic, en una sala enorme amb molts infants, et cuidaven les monges de qualsevol manera, històries per no dormir.
Però mai em van faltar les forces. Vivíem en un tercer pis sense ascensor, jo caminava amb un aparell ortopèdic que es diu bitutor i agafada d’algú o a prop de la paret, tenia 9 anys, baixar i pujar era increïble, però jo no volia ser menys, perquè aleshores no estava ben vist, la majoria de nens amb discapacitats eren amagats.
I els estudis i treballar?
Vaig estudiar a l’acadèmia Loyola, que estava a la mateixa escala on vivíem. Vaig treure EGB i Comerç o secretariat. L’acadèmia tancà quan jo tenia 16 anys. Amb el bitutor podia caminar, però no anar sola al bus o el tren. Així que vaig decidir estudiar per correspondència, vaig fer Puericultura. Amb el títol vaig muntar una guarderia al pis on havia estat l’acadèmia, que va funcionar 10 anys. Hi treballava jo amb una companya. Estic contenta perquè ara em reconeixen i saluden els nens, que tenen 30 o 40 anys, em fa feliç. Amb 20 anys em vaig treure el carnet de conduir. No volia perdre’m res i volia demostrar que tothom pot.
En tancar la guarderia, amb una familiar vam muntar un centre de dietètica. Com la guarderia, si no hagués tingut la pòlio i hagués pogut anar a estudiar a la universitat, hauria fet Medicina. També hauria viatjat molt.
Va ser una lluita personal, tu sola?
La voluntat personal és una condició necessària, però no suficient. Amb 18 anys, vaig començar a ficar-me en associacions de persones de mobilitat reduïda, ens reuníem a la Sagrada Família, era el 1978. Més tard vaig estar a l’associació AMIBA, semblant a l’ONCE, però de persones amb totes les discapacitats. Aquí vam tenir una lluita perquè l’ONCE també les reconegués.
Arran de 1992, pels paralímpics, es va crear a Terrassa ADIFTE (Associació Disminuïts), amb suport de l’Ajuntament. Fèiem exposicions de fotos sobre barreres arquitectòniques i altres activitats, entre les quals la creació, al poliesportiu de Can Jofresa, del primer equip de bàsquet en cadira de rodes, mixt, llavors jo era presidenta.
“L’índex de dones amb discapacitat maltractades és molt alt, i se’n parla menys encara, perquè sol succeir en un context de més dependència”
A més del bàsquet, també has fet vela.
Sí, això ens va obrir portes i vam fer uns cursets de vela, a Sitges, amb una fundació de la infanta Cristina. Després, amb col·laboració de la fundació Johan Cruyff, vam comprar dos raqueros amb els que competírem en regates fins i tot internacionals, a Anglaterra.
Mentrestant, treballaves?
He treballat sempre. A més dels llocs que t’he dit, també portant la caixa d’una fruiteria, venent números d’AMIBA, en una oficina d’assegurances a Sabadell, a la Fundació Intervida, i també a casa muntant làmpades i altres; també a l’ONCE.
Ara, estàs casada i tens una filla.
Doncs sí. Preparant la parada de l’equip de bàsquet a una fira, el 1995, vaig conèixer el meu actual company. Ell es va apuntar de voluntari per les regates. Ens vam enamorar i vam anar a viure junts a principis de 1998; i ens vam casar, pels pares.
Pel que a la filla, la pòlio no m’impedia quedar-me embarassada. Però després d’un temps provant sense resultat vam decidir adoptar, i va anar molt ràpidament tot i la paperassa, la discapacitat no va ser problema. D’altra banda, jo tenia experiència per la guarderia i va anar molt bé. La vaig ensenyar a caminar, anar en bicicleta i a nedar, no em demanis com…
La pòlio va tenir més conseqüències?
Hi ha la dita post-pòlio. Després d’uns 30 anys, vaig començar a tenir seqüeles que no saps, tremolaven els braços, no tenia força per fer coses que havia fet normalment, no dormia bé, perdia musculatura. Arriba, a més, un moment en què a banda la pèrdua de forces, augmenta el risc que es trenquin els ossos, i llavors a la cadira per força, cada vegada més coses.
De totes maneres, quan la Mariona va ser més gran i es podia cuidar una mica, jo em vaig començar a dedicar més al que creia fonamental. Ara faig més militància, per reivindicar el que crec que cal, en diferents col·lectius i espais.
La cosa fa el nom o el nom fa la cosa?
Pots dir com vulguis, però el concepte ‘capacitats diverses’ és positiu. Discapacitades, d’altra banda, ho som totes, per a un munt de coses. En tot cas, discapacitat està en la normativa.
Participeu, les dones amb capacitats diverses, en els moviments feministes?
Crec que ens hem de fer veure per tothom. Vaig estar al ball contra el ‘violador’ l’altre dia. A més, perquè l’índex de dones amb discapacitat maltractades és molt alt, i se ‘n parla menys encara, perquè sol succeir en un context de més dependència. Cal que es mencioni les dones amb capacitats diverses o discapacitades, és una manera de visualitzar, no és protagonisme, se’ns ha de veure, també som persones, i a més perquè ser dona i tenir discapacitat és una barrera més. És imprescindible ser-hi, perquè la gent desconeix molt el dia a dia de la persona discapacitada.
Els moviments socials en són conscients?
No prou. Alguns dels espais més vinculats a aquests són de difícil accés, i has d’anar i fer-te veure com una manera de reivindicar-ho. Clar que, de vegades, arriba un punt, quan ho has de preveure tot, preparar-ho amb antelació, que et canses. Per exemple, quan vaig entrar a militar a la CUP, després de la primera reunió van dir d’anar a algun bar; i vam recórrer mig Terrassa. Es van adonar que als bars que freqüentaven jo no podia entrar. Des d’aleshores hi ha hagut un canvi, perquè jo he sigut visible.
L’accessibilitat és el gran problema?
L’accessibilitat en general. Per exemple, si vaig al cine al Parc Vallès, haig d’estar a primera fila, clar que vaig posar una queixa. Però això és quasi el de menys, pensa en els carrers, passos de vianants sense gual…
L’altre dia vaig anar al CAP Sud, acompanyant la meva mare al dentista, i no vaig poder entrar amb ella a la consulta perquè hi ha una columna i no podia maniobrar amb la cadira per entrar. Això no és vulneració de drets? No vaig poder entrar, t’indignes, plores de rabia. El metge va haver de sortir a explicar-me què li havia fet a la mare. Perdona’m, perdona’m, tothom perdona’m… i vinga a barallar-te amb la gent.
Quina solució plantegeu?
La meva lluita és pel disseny universal. No costa res posar els guals de les voreres, entrades i sortides d’edificis, interfonos a l’alçada de tothom, manetes als poms de les portes, botoneres a l’alçada a les màquines de serveis, a Renfe, FGC i altres, les rampes pels transports públics… per dir només algunes de les situacions més comunes i a la vista de tothom. Però tot això s’ho passen pel forro. Amb la llei i tot, que s’hauria de complir des de desembre del 2017, la llei ho recull tot.
T’has sentit culpable alguna vegada?
Mai he pensat que és culpa meva, al contrari. Però moltes vegades et canses. Intento sempre llevar-me i mirar el dia amb ganes. Sortiré al carrer, sé que serà la lluita, però bona; no només per mi, que ja ho tinc molt fet, sinó per tanta joventut que vé darrere. Els ictus en joves creixen… hi ha accidents, quan he anat a l’institut Gutman he trobat molts joves que mai més es podran moure.
Les relacions sexuals són un tabú?
Aquest és un altre tema molt curiós. Hi ha una associació que hi treballa molt. Jo, de totes formes, no he tingut mai problema, havia tingut relacions, la pòlio no influeix. Clar que hi ha casos d’insensibilització. Però amb la pòlio no es perd sensibilitat, al contrari.
Deixa un comentari