Can n’Anglada, zona nord, avinguda 22 de Juliol, a tocar de la via del tren.
Hermínia Tapia i les persones i entitats que li donen suport, han denunciat reiteradament la situació «d’abandonament i, més enllà, discriminació» per part dels serveis i responsables municipals. La Síndica de Greuges, Isabel Marquès, s’ha fet també ressò del cas. En declaracions a Malarrassa, explica que ha acompanyat el cas i que ha parlat amb les parts, o sigui l’afectada i l’Ajuntament de Terrassa. Afirma que, «més enllà de la casuística, el primer de tot és garantir el dret a l’habitatge de tothom, i especialment, com és el cas, amb una dona víctima de violència masclista i havent-hi pel mig un menor que està patint molt». Costa de creure, realment, que sigui tan difícil i/o que els eventuals errors, despistes o segones intencions de Tapia no hagin trobat una solució mínimament satisfactòria després de tot aquest temps.
Pep Valenzuela
L’Hermínia ha sentit a parlar de la interseccionalitat i d’estadístiques sobre discriminació i pobresa. No acaba, tanmateix, de veure-hi la seva vida enmig de conceptes i xifres fredes com aquestes. Podrien fer referència a altres casos, però no al seu de dona migrant, maltractada, treballadora precària, malalta, sense sostre, ocupa i, després, desatesa (sinó discriminada) també per les administracions públiques que l’haurien de donar suport i atenció.
Veïna de Terrassa des del 2003, l’Hermínia Tapia espera judici, sota l’amenaça de desallotjament del pis que ocupa, des de fa més d’un any, a la part nord de Ca n’Anglada. Va decidir d’entrar-hi quan va haver de sortir, després de mesos d’assetjament, del pis on vivia de lloguer amb contracte vigent, al carrer Sant Crispí del mateix barri. Era principis del 2019.
En conversa amb Malarrassa, ella explica que, des de l’Oficina d’Intermediació Hipotecària d’Endeutament per lloguer (OFIMEH-LL), li havien indicat que es busqués una habitació on viure i que deixés les coses de casa guardades en algun lloc; una opció que l’Hermínia, que havia treballat com a auxiliar de geriatria, però té des de fa 5 anys una incapacitat total permanent, va rebutjar. «No veia com viure en una habitació, perquè, a més, jo tinc un problema de salut, i tinc el nen i la seva gossa». Així les coses, assegura, es va veure abocada a l’ocupació.
«Em van deixar al carrer, amb el nen i totes les coses… i jo amb una ansietat que no m’aguantava, vaig seure a terra…». Era migdia. Va telefonar al servei municipal, explica, però no li van donar cap assistència.
«Era la primera vegada que em veia en aquesta situació, i aquell dia amb el fill, la gossa i tots els mobles i trastos ja al carrer; però vaig fer coratge, coneixia altra gent, m’ho havien indicat al servei i, com que al bloc on viu ma germana hi havia el pis buit, ho vaig veure més fàcil», recorda posant-se encara nerviosa. La policia, però, va arribar de seguida i la van fer fora.
«Em van deixar al carrer, amb el nen i totes les coses… i jo amb una ansietat que no m’aguantava, vaig seure a terra…». Era migdia. Va telefonar al servei municipal, explica, però no li van donar cap assistència. La nevera, la TV i altres coses de valor les va poder deixar a cases d’amistats; la resta, com sofà i altres mobles, ho va donar per perdut.
Però aquella mateixa nit, després de parlar amb algunes persones, entrà de nou al pis, tota sola, decidida a estar-s’hi alguns dies i després demanar l’empadronament, tal com li havien indicat, ja que era una hora més tranquil·la i tindria més temps. «Hi havia poca gent amb qui pogués comptar», es plany, «només amb un amic marroquí, una amiga i una filla gran que ja té família pròpia». Després de quatre dies, que els va passar sola dins el pis, endreçant i netejant una mica, amb problemes per caminar però ajudada per l’amic, va anar a empadronar-se.
De seguida, però, va començar a tenir conflictes amb el veïnatge de l’escala, va rebre insults i atacs racistes, van arribar a posar-li silicona al pany. Amb el suport d’una amiga, va posar una instància a l’Ajuntament i van ser rebudes pel Servei de suport a comunitats veïnals (SSCV). Allà van saber que la comunitat en qüestió era usuària d’aquest servei i que la situació del pis i de la comunitat eren prou conegudes. Van assabentar-se també, subratlla l’Hermínia, de què el pis ocupat era per lloguer social i ja havia estat adjudicat, però què la persona adjudicatària hi havia volgut entrar de moment, i ja feia uns 3 anys.
Una setmana després, l’Hermínia rebé una trucada d’OFIMEH-LL, «amb paraules molt dures», recorda, «em van renyar per haver entrat al pis», per convocar-la a una reunió per tractar la qüestió. En aquesta reunió, el dia 20 de maig, tot en un to que Tapia recorda com «agressiu i amb supèrbia», va ser informada que feia dies que havia estat acceptada a la mesa d’emergència de lloguer social, tal com ella havia demanat prèviament i sent aquesta una circumstància que, d’haver-la conegut en el seu dia, s’hauria pogut estalviar marxar del primer pis i ocupar aquest segon. Pitjor encara, va ser comminada a marxar de seguida del pis ocupat, amb l’amenaça de fer-la fora d’aquesta mesa i també del pis mitjançant «desnonament exprés», tal com van anotar l’Hermínia i la companya en el mateix moment, espantades amb el nivell d’agressivitat. Ella, però, ja no tenia on anar.
Dies després, l’Hermínia va rebre visita de la persona a qui havia adjudicat el pis ocupat. «La va sorprendre veure el pis molt millor que ella l’havia vist o imaginava, no ho sé què era…», declara Tapia. «Jo li vaig dir que necessitava un sostre, que sentia molt la situació, però que ens podíem posar d’acord». L’adjudicatària, recorda Tapia, sense ànims de conflicte, li explicà que el pis li havien adjudicat a ella, tot reconeixent que ja feia temps, el 2017. L’informà també de què, ella mateixa, en aquell moment, estava amenaçada de desnonament en el lloc on estava vivint.
Confessa que, encara, no entén el motiu de la visita de l’adjudicatària, afirma però «no voler treure-li el sostre a ningú». De fet, la mateixa Hermínia i altres persones properes van anar a ajudar a aturar el desnonament de l’adjudicatària alguns dies després. Però, tot i això, finalment aquesta va posar una denúncia contra Tapia per haver ocupat el pis adjudicat.
Mesos d’espera pel judici, davant el que semblaria un «silenci administratiu» per part dels serveis municipals, sense resposta al recurs d’alçada presentat ni a una carta enviada al regidor responsable.
Des de llavors, han passat alguns mesos, als quals s’han afegit els de l’actual alerta sanitària, espera el judici, davant el que semblaria un «silenci administratiu» per part dels serveis municipals, sense resposta al recurs d’alçada presentat ni a una carta enviada al regidor Noel Duque, explicant tota la casuística, signada per una «Participant en la mesa de treball Espai Drets del Consell d’Entitats d’Acció Ciutadana», i «col·laboradora en el Col·lectiu Justícia Energètica de Terrassa».
El recurs d’alçada, dirigit a l’Alcalde, va ser enviat per l’Hermina, en el mes d’agost del 2019, reclamant contra l’expulsió de la Mesa d’Emergència, i defensant que l’argument amb què la justifiquen (incompliment de l’article 3 de l’Annex al Reglament del Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Terrassa), a ella no l’afecta de cap manera, perquè no ha tingut mai cap lloguer social ni ha deixat cap deute pendent en l’altre.
Tapia compta ara amb el suport de l’Espai Drets i l’entitat Justícia Energètica i del Casal de la Dona, a més d’estar a casa Galèria, com a víctima de maltractament, i «perquè tinc al nen en tractament psicològic, ell ha patit molt amb tot això, sumat al maltractament psicològic del pare». El cas està sent acompanyat per la Síndica de Greuges municipal.
Expulsada de casa, amb el fill, encara que pagui
P.V.
Nascuda a Santa Cruz (Bolívia) fa 45 anys, l’Hermínia Tapia arribà a Terrassa el 2003. Començà a treballar ben aviat, amb títols d’auxiliar de geriatria i d’infermeria, en algunes residències per a gent gran de la ciutat. El 2011, després de morir el pare, patí depressió i alguns problemes al treball, un accident «laboral» afirma ella, però que no li van reconèixer. La baixa mèdica per depressió crònica s’allargà fins a esdevenir incapacitat absoluta per a tot treball, efectiva des del 2017.
Víctima de violència masclista, el marit va marxar deixant-la amb el nen, i deutes de compres efectuades a nom de l’Hermínia, que es veu obligada a pagar quasi 400 euros cada mes, el que li suposa la meitat de la pensió que cobra des del 2017. En aquestes circumstàncies va haver de recórrer a Serveis Socials i a demanar suport per pagar el lloguer.
La propietat començà a demanar-li que marxés del pis, tot i no haver deixat de pagar. La pressió es va incrementar, van posar el pis en venda i portaven gent a veure’l encara que ella hi fos. Va denunciar també la situació davant la Síndica de Greuges. Aprofitaren l’impagament de pocs mesos, la propietat aprofità i, sense cap mediació, la denuncià i aconseguí la sentència de desallotjament. Es va produir el primer intent de desnonament, l’any 2019, que es va aturar amb la mediació dels serveis municipals.
El segon, al cap de pocs mesos, amb la comissió del Jutjat, es va paralitzar també perquè amb la situació d’estrès i pressió, l’Hermínia patí un atac d’ansietat i paràlisi. «El cap de la comitiva em va veure tan malament», recorda, «que em va demanar disculpes i va dir que no em podia fer fora en aquelles condicions», a més amb totes les coses de casa al carrer i pel passadís; però li van donar una data perquè ella mateixa anés als jutjats a entregar les claus.
Encara li quedava per viure l’episodi que hom relata en aquesta mateixa plana, encara a l’espera de solució i que no ha fet més que agreujar el quadre general.
A banda tot el malestar psíquic, moral i físic que aquesta situació ha produït en l’Hermínia, que ja havia patit greus estats de depressió anys enrere, el seu fill ha estat també sotmès a totes aquestes experiències de violència, a les que cal sumar les conflictives relacions amb el pare.
Deixa un comentari