Pep Valenzuela
El futur del país en situació d’escac i mat. El malestar en l’àmbit de l’educació és un clam (en el desert, tot en fa pensar). Una i mil vegades proclamada, afirmada i defensada per tothom com a dret humà fonamental, a més de ser la més necessària i millor inversió social i econòmica; tanmateix, ni la ciutadania ni els poders i administracions públiques s’ho creuen. Els fets en parlen. El deteriorament i degradació del sistema, malgrat el treball i dedicació de les professionals, és una realitat denunciada cada dia per les organitzacions sindicals de professionals i alumnat, les direccions dels centres i les associacions de famílies.
Famílies i direccions de l’escola pública terrassenca, per posar un exemple ben proper, parlaven d’emergència educativa en un comunicat unitari fet públic a mitjans del juliol passat, al mateix temps que anunciaven la preparació de respostes contundents a partir de setembre.
A la trobada, convocada per la plataforma d’associacions de famílies d’alumnat locals, la Pepeta, va fer-se palès, el «descontentament i el desconcert general davant la forma en què el Departament d’Educació ha planificat el començament del curs vinent i les dificultats de diàleg per buscar alternatives que possibilitin la plena execució dels projectes pedagògics dels centres».
Això, prou greu, és només el problema específic d’aquests mesos. Què dir de la constatació de la necessitat de dotar les escoles de més recursos, com ara personal docent i també personal tècnic d’integració social, d’educació social, personal tècnic d’educació infantil, vetllador/es i aules d’acollida, i també de reforçar els equips d’atenció psicopedagògica, per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials.
Demandes aquestes que s’afegeixen a reivindicacions ja històriques (en el pitjor sentit del terme, o sigui, velles i que no troben solució) com ara el compliment de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) per destinar el 6% del PIB català a Educació, el ple desplegament del decret de l’escola inclusiva, la gestió pública del temps de migdia (inclòs el servei de menjador) i la seva plena integració en el projecte educatiu dels centres, o la reinversió progressiva a la xarxa pública de la dotació financera dels concerts educatius. Mesures acordades i compromeses que no veuen la llum, marginades sempre per altres «prioritats». Aquí cal novament preguntar-se: què hi ha de més prioritari que l’educació de la població?
Cal recordar encara la dramàtica manca de places per a FP, en general, i específicament per a alguns cicles formatius. Una vegada que l’encerten, deixen milers de joves que volen estudiar al carrer, a les llistes d’espera o els envien a altres ciutats, o els forcen a estudiar opcions segones o terceres.
Això, en un context d’elevada segregació escolar que dibuixa molt bé el mapa de classes i de l’exclusió social i la desigualtat creixent al país. S’ha d’esmentar també el greu problema de l’abandonament escolar i la baixada del nivell de qualificacions i qualitat de l’aprenentatge en les diferents assignatures, comparant-ho amb altres països i també en relació amb les puntuacions d’anys enrere aquí mateix.
Tornant al principi, hom es demana: quin és el problema perquè aquesta prioritat social, dret humà fonamental i millor inversió social i econòmica, que hauria de ser la nina dels ulls de tot poder públic, de tota societat, continuï infrafinançada, maltractada, menystinguda (discursos a banda)?
El rescat bancari, de fa només deu anys, va suposar el desemborsament de 101.500 milions d’euros de diners públics. Un rescat que ha concentrat i fet més forta la banca privada i del qual el Banco de España només espera recuperar un 14% (cita elEconomista en una notícia del 2021).
Davant la invasió d’Ucraïna el govern de Madrid compromet un augment de la despesa militar que suposa doblar el pressupost de l’àrea, passant de l’1,01% al 2% del PIB, uns 13.000 o 15.000 milions d’euros per al 2023.
Per entendre’ns, clarament i sense cap dubte, quan l’Estat, els governs i administracions ho consideren i volen, els recursos hi són. Així les coses, s’hauria de concloure que l’Educació no és la prioritat que diuen? Sí!! I quan els poders i administracions públiques no compleixen, cal que la ciutadania alci la veu i exigeixi el respecte als drets, educació i sanitat (un altre clam en el desert!!) pel davant. Com deia la cançó: ¡A la calle, que ya es hora!!
Deixa un comentari