Per l’absolució de l’Erik i contra la repressió de l’Estat espnayol. Acte el 8 de febrer, plaça Rector Homs. Foto PV
Pep Valenzuela
El passat 27 de febrer, l’Audiència de Barcelona va dictar sentència absolutòria a favor de les 13 persones encausades per participar en una acció davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 23 de 2019 per denunciar la repressió policial contra el moviment independentista, i per les quals la fiscalia havia demanat fins a dos anys i mig de presó. Entre les encausades hi havia tres terrassenques.
D’acord amb dades recollides per Òmnium Cultural i publicades el passat mes de desembre, les xifres de la repressió contra qui es mobilitzava en favor de l’autodeterminació, contra el judici al Procés i la sentència del Tribunal Suprem, supera les 2.500 persones. Certament, res que es pugui considerar normal. Una violència que, però, d’alguna manera, s’acaba normalitzant; segurament, el cos i la ment s’adapten, que no vol dir acceptar, per poder seguir endavant. Sobretot en situacions de confusió o sense alternatives clares a tocar o, almenys, a la vista.
Terrassa viu també de forma directa, dura i àmplia aquesta situació de repressió excepcional. Perquè de presos polítics terrassencs ja n’hi ha hagut quan la situació del país era allò que se’n diu o deia «normal». Només cal recordar el cas d’en Franki, qui va passar anys de procés judicial i un temps a presó, acusat d’estripar una bandera espanyola del balcó de l’Ajuntament.
Avui, l’exregidor a l’Ajuntament de Terrassa i Conseller de la Generalitat Josep Rull, condemnat, està a la presó. El també Conseller Lluís Puig, a l’exili. Les tres persones abans citades han estat absoltes, però encara pateixen processos judicials altres terrassenques, com l’Erik, detingut després de les protestes contra les sentències i avui a l’espera de judici. I si ampliem el focus a la comarca, el nombre es multiplica. Tot plegat, és clar, sense tenir en compte altres conflictes i lluites que pateixen quotidianament la violència policial i judicial, com és la defensa del dret a l’habitatge.
El passat 8 de febrer, convocat per Solidaritat Antirrepressiva de Terrassa-SAT, posà cara a les víctimes en una jornada per l’absolució de l’Erik i en solidaritat amb altres represaliades: l’Andrea, de Sabadell; en Mario, de Cerdanyola, i en Francesc, de Mataró. Es presentà en l’acte l’associació Mares i Àvies per la República (MAR), recentment creada a la ciutat. «Hem vingut a reclamar l’absolució de l’Erik, i recordar que segueixen detingudes moltes persones, i per defensar els nostres drets, amb alegria malgrat la situació que vivim», anunciaren en presentar l’activitat.
En tots aquests casos, com la majoria arreu del país, només cal recordar els de l’Adri, d’Esplugues, o la Tamara, de Viladecans, la repressió s’exerceix contra joves i de forma molt arbitrària, com va subratllar la representant de MAR, la Pepi Oller: «Volem ajudar a visualitzar les detencions arbitràries i les represàlies que pateix la gent més jove, només pel fet de ser-hi; volem fer-los costat ajudant a denunciar i a fer veure com és important que totes les joves estiguin mobilitzades».
“Sense el jovent no hi ha revolució”. La repressió el vol atemorir, desmobilitzar i anul·lar.
A l’Erik el van anar a buscar tres agents de paisà a casa seva, de matinada. Va passar tres dies a la comissaria de la Verneda i, després de comparèixer davant un jutge de Terrassa, l’enviaren a la presó de Quatre Camins. Hi passà cinc dies tancat que no oblidarà mai: «Potser són pocs, però per mi van ser molts i molt llargs, i penso que hi ha companyes que encara hi són».
La detenció d’en Mario també va tenir lloc lluny de les manifestacions, tornava a casa en el cotxe de la seva parella, «van aturar el cotxe en plan espectacle, li van trencar el vidre per la cara». Confessà, davant les més de 100 persones assistents a la trobada a la plaça Rector Homs, no recordar bé: «vaig estar més de 40 dies tancat, no puc parlar gaire més, ho tinc tot borrós. El que sí que tinc clar és que ens volen tenir amb por, que no saben si un dia ens vindrà un cotxe patrulla a casa i ens dirà: vinga, un altre cop cap a dintre».
Al seu costat, la Cristina, del col·lectiu SAT que treballa des de fa anys en defensa de víctimes de la repressió, afegia que aquest són casos clars de com «l’Estat utilitza la repressió per castigar la protesta social, aquesta vegada amb violència, i sempre per atemorir. La por pot desmobilitzar immediatament, no cal dir si et fiquen a la presó o et matxuquen a pals, i després provocar desgast moral i també econòmic, amb les sancions i multes, els costos judicials».
A l’Andrea la van detenir els Mossos d’Esquadra i la van portar directament a les Corts, informà una membre del grup de suport a Sabadell. «Ha necessitat punts, té encara mal al cos, i se l’acusa de desacat a l’autoritat. Segons el policia que la va detenir ella l’hauria fet mal al genoll». Va passar 31 dies a la presó de Wad Ras, després de passar la nit a les Corts i el dia de judici, no va poder parlar amb la família.
En cap dels tres casos hi ha proves que els incriminin, d’acord amb les informacions posades a disposició. Se’ls acusa de manifestació il·legal, desacat a l’autoritat i desordres públics, i fins i tot d’agressió a un agent, com en el cas de l’Andrea. I se’ls demanen penes que podrien variar entre els 2 i els 10 anys, informaren.
En aquesta situació, declarava la Cristina, «és molt important la solidaritat, estar amb elles i cuidar-les, perquè després d’estar en un espai de presó en situacions com les comentades, es poden produir traumes important». Animà, en conseqüència, a seguir enviant cartes a les persones preses, «les comunicacions i escrits han ajudat molt. I una vegada fora», insistí, «cal estar pendents d’elles, perquè cal un període d’adaptació».
Mirar endavant
I ara què? La resposta hi és implícita en la mateixa convocatòria i en el moviment, no parar, «que no s’aturin les mobilitzacions», interpel·lava en Jesús, del grup de suport a l’Erik. Després que van deixar en llibertat l’Andrea, deia la membre del grup de suport, «ens vam relaxar una mica, no es pot estar al 100% sempre. A més, érem gent molt diversa, ara estem retrobant-nos i buscant coordinació amb altres grups». També el grup d’en Mario visqué aquesta «parada», però, emfasitzar ell mateix, «ara cal tornar a agafar empenta», tot convidant a Cerdanyola, a una mobilització comarcal pel 18 o 19 d’abril.
La Pepi de MAR, insistí en l’oferta de suport com a mares i àvies, perquè si bé és cert, cità, que «sense les iaies no hi ha revolució, el que totes sabem és que és sense el jovent que no hi ha revolució», i recordà un tuit: «els joves han sortit al carrer de forma massiva, estem salvats», i afegí: «És per això que l’Estat té por, perquè hi ha el jovent i hi ha una proposta: República; per això ens ataquen físicament amb la repressió».
Balanç fins final 2019: 2.500 represaliades
Redacció
2.500 persones haurien estat represaliades a Catalunya des del 20 de setembre de 2017 per «mobilitzar-se en defensa de l’autodeterminació o manifestar-se contra el judici del Procés o la sentència del Tribunal Suprem», segons les dades del «mapa de la repressió» elaborat per Òmnium Cultural, presentat a finals de desembre passat, recollint dades d’entitats especialitzades, com són el Centre Irídia i Alerta Solidària.
Detall de les xifres (sense les persones exiliades):
-12 condemnats pel Tribunal Suprem per la celebració de l’1-O,
-1.083 persones ferides durant el referèndum (1.066 de les quals van requerir assistència sanitària),
-313 persones ferides només durant les protestes contra la sentència del Suprem,
-292 detinguts des del setembre del 2017,
-12 persones presó preventiva (2 en Centre d’Internament d’Estrangers i 1 deportada al Marroc,
-144 pàgines web tancades en els darrers dos anys,
-18 persones investigades per clonar webs,
-18 docents investigats per falses acusacions,
-40 investigats per l’1-O
-712 alcaldes investigats per donar suport al referèndum.
“La repressió no s’atura: ho demostra que les dades, que es van tancar la setmana passada, ja han quedat velles i tot fa preveure que aquestes xifres poden anar creixent”, ha lamentat el vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, i el que és pitjor, ha afegit, “la repressió de l’Estat en aquests darrers temps no només no s’ha aturat, sinó que ha anat augmentant i ha afectat també altres moviments polítics i socials, malauradament amb diversos governs a l’estat, de diversos colors polítics”.
La repressió, com van afirmar les representants d’Irídia i Alerta Solidària, «va més enllà dels jutjats». De fet, des de les institucions de l’Estat es percep «el dret a la protesta com una amenaça», per això l’actuació policial “desproporcionada” que acaba «atemptant contra drets fonamentals”.
D’altra banda, destaquen des d’Alerta Solidària, «la repressió no és cap novetat», hom parla de «dècades fosques en què qualsevol intent per subvertir o transformar una llei injusta o una estructura injusta ha estat brutalment reprimida». Una tendència que s’agreuja en un context de crisi econòmica greu i inèdita com el que patim.
Deixa un comentari