Poble català, posa’t a caminar.40 anys de la Marxa de la Llibertat
Amics, companyes i camarades de moltes mogudes i aquesta i altres marxes, algunes persones joves que lamentaven no haver-hi pogut participar i, sobretot i en conjunt, gent tota interessada en conèixer una experiència que a 40 anys de distància feia convocatòries i cridava consignes que quadren i s’escauen perfectament pels dies en curs.
Joan Lluch, Oriol Lujan i Jordi Chueca a l’acte a la sala d’Amics. Foto PV
«L’organització de la Marxa fora iniciativa de grups i activistes socials i culturals, no dels partits», recordava en Joan Lluch, membre del grup organitzador a Terrassa, «érem transversals, no de cap partit en concret». Explicà que, a Terrassa, van fer créixer el suport amb ateneus culturals, colles sardanistes i grups altres». Afirmà també, però, que «encara i la reticència dels partits en un primer moment, car ja preparaven la transició i altres batalles, van donant suport, especialment el PSUC, a Terrassa, va posar molta gent i van rebre moltes hòsties de la poli».
Perquè, efectivament, la repressió, «una repressió duríssima», va ser la resposta del poder: «van perseguir grups de marxants per tot el barris de Ca n’Aurell amb cavalls», plaça del Progrés, carrer Faraday i després fins la plaça Vella, amb moltes detencions.
En Jordi Chueca, ara president dels Amics, també va participar amb els seus pocs 16 anys, però un entusiasme i empenta sense límits. Alguns records de context: «com altres joves, vaig descobrir l’himne del país»; o en relació a l’activitat política: «pels no massa posats, el PSUC era l’únic partit», però de totes formes, afegeix, «la societat civil és que va tibar, molta gent que no havia estat implicada en activisme polític es va posar en marxa i va fer que la mobilització fos un èxit».
Per la seva part, l’Oriol Luján, un dels autors de Poble català, posa’t a caminar. 40 anys de la Marxa de la Llibertat (Angle Editorial), explicà que una part important del treball va ser, precisament, la recerca de documentación en els arxius policials i de governs civils, car va ser aquest un element marcant del desenvolupament de la mobilització. «Els serveis de intel·ligència de l’Estat s’ho prenien molt seriosament aquest moviment i en ressaltaven el perill «separatista».
També en relació a la gènesi del moviment, l’autor subratllà el que ja havien apuntat els testimonis precedent sobre el caràcter de moviment social, amb especial compromís d’organitzacions confessionals com Pax Christi o Agermanament. Afirmà que la mateixa Assemblea de Catalunya, on els partits tenien el pes principal, va mostrar reticències al principi.
En tot cas, analitzà, el moviment va contribuir amb molta força a «fer més pressió sobre el règim franquista i empenyé cap a les llibertats democràtiques». Però ho va fer posant en pràctica una forma de lluita diferent i nova a casa, com era la desobediència i resistència pacífiques, el pacifisme, amb molta inspiració ghandiana.
Pep Valenzuela
El llibre
El 4 de juliol de 1976, a diferents poblacions de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord, va començar la Marxa de la Llibertat. Al Principat, cinc columnes de manifestants tenien per objectiu arribar a Poblet el 12 de setembre. Es tractava de la primera mobilització general de la societat civil dels territoris de parla catalana després del franquisme i el fet més significatiu de la transició democràtica fora de Barcelona i les grans ciutats.
En un moment polític convuls, els diferents governs espanyols van prohibir la Marxa i van reprimir durament els participants amb violència, multes i detencions –com s’ha pogut contrastar en els arxius i documents policials als quals ara, quaranta anys després, s’ha pogut accedir no sense problemes i restriccions–, però el moviment popular va donar prova de la seva força.
«A les justes reivindicacions dels catalans la Marxa afegia els principis de l’acció no violenta […] i la féu derivar cap a una ben encertada posició de desobediència civil.» [Arcadi Oliveres, al pròleg]
«Aleshores dèiem que la Marxa havia estat l’espurna d’una esperança. Ara podem afirmar que aquell desig, aquella esperança, s’ha anat fent realitat.» [Àngel Colom, a l’epíleg]
Els autors
Josep Calvet Nascut a La Pobla de Segur (1965) és doctor en història i investigador del Servei d’Història, Patrimoni i Documentació de la Universitat de Lleida. Ha dedicat bona part de les seves recerques a estudiar els primers anys de franquisme als Pirineus. Entre les seves publicacions destaquen Les muntanyes de la llibertat. El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial, 1939-1944 (L’Avenç, 2008) i Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida (Milenio, 2014).
Oriol Luján Nascut a Navarcles (1984) és periodista, doctor en història i investigador del grup de recerca Grup d’Història del Parlamentarisme (Universitat Autònoma de Barcelona). S’ha especialitzat en l’estudi del liberalisme polític en les dècades centrals del segle XIX, temàtica sobre la qual ha versat la seva tesi doctoral i diversos articles en revistes especialitzades. També ha cultivat l’interès per la transició a la democràcia. En aquest sentit, ha publicat El pacte per la llibertat: L’Assemblea del Bages (1971-1979) (Zenobita, 2011).
Deixa un comentari