Fa uns dies va sortir en alguns mitjans de comunicació locals la notícia que l’Observatori de l’Aigua havia estat inclòs en el Catàleg de la Federació de Municipis de Catalunya i la Fundació Pi i Sunyer en el Banc de Bones Pràctiques dels governs locals en l’apartat de participació ciutadana, com una aportació innovadora i de qualitat i per a aplicar altres ajuntaments o entitats locals. Fins aquí tot perfecte i segur que l’Ajuntament haurà estat eufòric pel fet.
Ara anem a la realitat, perquè això és el que no s’explica i es desconeix per part dels que hagin acordat tenir en compte aquesta experiència i el seu reconeixement. La innovació i la qualitat de la proposta i l’esforç que ha comportat per a les entitats ciutadanes que ho van proposar com a eina de participació, mereixeria aquest reconeixement i molt més, perquè van creure a posar en marxa una eina diferent i molt més eficient.
El problema és que l’ajuntament i molts d’altres, no estan acostumats a noves eines, i moltes vegades no en tenen cap interès. Això sí, participació només de meres sensacions, d’omplir-se la boca de la necessitat que la ciutadania participi, molta propaganda i al final res, tot és buit de contingut. Volen molt escalfar cadires, moltes sensacions, molta ineficiència, i seguir mantenint a una ciutadania passiva, que escolti, però millor que no parli, i menys que decideixi res, ja votaran quan toqui cada quatre anys.
El que havia de ser una nova eina participativa, on part de la ciutadania creia en aquesta eina i era una gran oportunitat per a canviar les formes de fer i buscar la màxima coresponsabilitat amb la implicació d’aquesta, està sent no diria un fracàs, però sí una eina atomitzada. Per l’actitud i comportament del mateix Ajuntament i Taigua (empresa municipal de la gestió de l’aigua), està fent que l’Observatori sigui una eina inútil més. Després de més d’un any i mig de la municipalització del Servei, molts dels objectius que van portar a la seva posada en marxa, tant de l’empresa com de l’Observatori, no s’han complert.
Avui, hi ha menys transparència i coneixement en la gestió de l’aigua, que quan estava privatitzada, i això avui no s’hauria d’admetre, ja que l’Observatori amb la participació de moltes entitats i col·lectius, desconeix què fa l’empresa, els seus objectius, les seves inversions… La relació Ajuntament, Taigua i l’Observatori és totalment inexistent, i la informació no flueix i el nivell de transparència és d’una greu opacitat. Precisament, un dels objectius de l’Observatori era el control i la relació amb l’empresa, a més, d’introduir una nova cultura de l’aigua i de garantir uns serveis públics de qualitat. Avui, els pressupostos, les inversions, les actuacions, el preu de l’aigua…, ho decideix i determina l’Ajuntament i Taigua sense tenir en compte l’Observatori, el que és un fet d’una gravetat evident.
Però també s’ha de demanar responsabilitats a les entitats i col·lectius que participen en l’Observatori, ja que no ho han de permetre, i ho han de denunciar sense dilacions, ja que la ciutadania, en general, no entén per què serveix un Observatori, ni les seves funcions, sobretot, si no les exerceix. No es pot admetre que una bona eina es malmeti després dels esforços i convenciment.
Tinc el ple convenciment que l’Ajuntament no té cap política de participació al marge de les que ja estan funcionant i que no han posat en marxa cap novetat en aquest apartat, té por a córrer riscos i aplica una política de continuïtat, res ha canviat, per desgràcia.
L’Observatori de l’aigua, avui és una nosa i un perill, per això es van allargant les solucions i decisions, no hi ha interès a crear el triangle operatiu i participatiu, Ajuntament-Taigua-Observatori. Per tant, ja va bé que l’Observatori es vagi entretenint en temes que no li comporten cap incidència, i el tema de control i relació no s’acabi de determinar.
De moment mantindrà l’Observatori de l’Aigua, però és evident que no en farà cap més, no volen córrer riscos. El nou Observatori de la neteja i la gestió de residus, que se suposava es posaria en marxa a l’inici de la legislatura, l’equip de govern ha decidit que no es posarà en marxa, i mantindrà la fracassada Taula de residus, encara que sigui inútil i on les entitats veïnals ho reclamin permanentment.
Això vol dir que una eina participativa innovadora que ha estat reconeguda, aquest Ajuntament no se la creu, no creu en el model participatiu, i menys en eines més eficients i on la ciutadania pot tenir un paper més important, tant en els aspectes de coresponsabilitat com en la presa de decisions, i els Observatoris, es contraposen al model imposat. Per tant, que ningú s’ompli la boca de participació, creure en la ciutadania, fer les coses amb aquesta… i així una llarga llista de publicitat i propaganda, però sense cap contingut. Atenint-nos a les paraules de la regidora de participació i transparència Ona Martínez, quan diu: “Hi ha molta feina a fer, i estem molt lluny de…”. És més que evident, i seguirem molt lluny quan ni se sap, ni es vol anar enlloc i es van perdent oportunitats amb la implantació i consolidació de noves eines participatives.
I el mateix problema que hi ha en la participació ciutadana, succeeix amb el convenciment ideològic de la gestió dels serveis públics, la manca de transparència amb Taigua i el fet que encara Mina estigui participant dins d‘aquesta. Que Eco-Equip segueixi abandonada a la seva sort i amb greus deficiències de gestió que encara no s’han resolt, després de més d’un any del nou equip de govern. Que s’hagin perdut dues oportunitats de municipalització de dos serveis fonamentals, com el del transport públic i el dels menjadors escolars, demostra les contradiccions d’un projecte de govern que no sap on va, no té contingut ideològic i que genera molts dubtes, després de l’esperança de molts canvis en les maneres de fer i d’actuar. Encara hi ha temps per a refer, però ja veurem. La sort que té l’actual equip de govern, és que no existeix cap alternativa a l’oposició, que és un desert i encara podia ser pitjor, i això també és una desgràcia per a la ciutadania, però bé, l’esperança és l’únic que no podem perdre, creure amb la ciutadania i les seves possibilitats d’apoderament efectiu.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari