Per solucionar el problema de l’atur, la desigualtat i l’exclusió social, la UE senyala uns principis clau com són el foment de l’empleabilitat, l’impuls de la iniciativa empresarial, la igualtat d’oportunitats i la flexibilització del mercat de treball. Aquests principis focalitzen principalment el problema del costat de l’oferta, en les pròpies carències dels treballadors a l’hora de lluitar contra l’atur. Alguns dels problemes de l’empleabilitat estarien relacionats amb la manca de formació no adaptada a les necessitats d’una mà d’obra flexible i adaptable, per a la qual cosa “el model de competències bàsiques”, “l’aprenentatge per a tota la vida!”, “augmentar coneixements i competències”, etc., seria molt adient per a aquetes necessitats del mercat. El problema no seria, doncs, la manca de treball, sinó la “empleabilitat” de la persona. Un altre principi, com s’ha dit, que fomenta la UE és l’impuls de la iniciativa o de l’esperit empresarial: els “emprenedors”, un tema habitual, recurrent, el pa nostre de cada dia. En qualsevol curs de formació ocupacional que s’escaigui per a persones aturades, avui en dia, hi ha unes quantes hores dedicades a adquirir “competències” i a “l’emprenedoria”.
Una línia seria, doncs, la de l’emprenedor que inicia la seva empresa i que treballa per compte propi i que seria el model a seguir com una persona socialment i laboral d’èxit (creativa, dinàmica, atenta als canvis…) i una altra línia també coneguda és la dirigida a reduir els costos empresarials de la incorporació de treballadors, d’ajuda al teixit empresarial, mitjançant subvencions econòmiques a la contractació o rebaixes fiscals, amb menys pressió impositiva (1). Una partida que a l’any 2015 es va pressupostar amb 1.500 milions i en el 2017 va ser de 1.868 milions d’euros, el que suposa un terç dels 5.488 milions d’euros dedicats al global de les polítiques actives d’ocupació.
Tractarem en aquest article de dos dels grups de població beneficiaris d’aquestes subvencions a la contractació per a aproximar-nos al resultat d’aquestes polítiques d’ocupació. Segurament hi ha prou consens i evidència que dos dels grups de població que tenen més dificultats per a trobar feina en el Regne d’Espanya són el jovent i la gent amb alguna mena de discapacitat. Les bonificacions i reduccions de les quotes a la seguretat social d’aquets col·lectius són molt considerables (2) i, malgrat tot això, els resultats quant a ocupació d’aquests grups són molt discrets. El fet que el nostre govern hagi optat en els darrers anys per invertir grans sumes de diners en aquest tipus de polítiques i que no s’hagin dedicat a altres partides comença a fer necessari contrastar la seva eficàcia perquè al mirar les dades sembla que alguna cosa no està funcionant des de fa temps.
La lògica de les polítiques actives d’ocupació
La lògica d’aquesta mena de polítiques és la següent: el problema prové d’una distorsió entre l’oferta i la demanda en els mercats laborals que fa difícil que els sectors més vulnerables entrin en el mercat de treball en llocs competitius. Del que es tracta és d’adequar l’oferta a la demanda. En el cas dels joves, a més, hi ha una especial preocupació perquè es considera que existeix el que s’anomenen efectes “cicatritzans”. Quan algú passa períodes molt llargs desocupat, disminueix a llarg termini la seva capacitat de competir en el mercat de treball en el futur. El centre d’aquestes polítiques, per tant, està en millorar les capacitacions de les persones per a “activar-les” en el mercat de treball i generar incentius per a que les empreses decideixin contractar-les, subvencionant l’ocupació per a les persones objectes dels programes.
El problema és que fins i tot dintre d’aquesta lògica, sabem també que això només pot tenir efectes en la inserció en el mercat de treball quan aquestes polítiques són capaces d’influir en la decisió de l’empresa de contractar a algú al final del procés i de generar, per tant, una ocupació sostenible. És a dir, que el més probable és que les empreses, davant d’aquest tipus de subsidis, el que facin sigui substituir els treballs subvencionats per treballs que s’haurien creat en la seva absència, o estar finançant treballs a curt termini, sense perspectives de prolongar-los en el temps. En altres paraules, aquesta mena de polítiques en determinats contextos tenen moltes probabilitats no només de no ser efectives, sinó de convertir-se en eines de foment de la precarietat, com hem vist que mostren les dades en el cas de les persones amb alguna mena de discapacitat. El més probable és que sense canviar l’estructura productiva d’un país, per a que pugui generar treball en contextos reals d’augment de la demanda agregada, aquesta mena de polítiques siguin anacròniques i d’escassos efectes a mig termini.
En realitat, en els darrers anys han estat diversos els estudis que han analitzat l’efectivitat d’aquesta mena de polítiques, mesurant el següent pas que els legisladors obvien a l’hora de parlar de polítiques actives d’ocupació: la relació entre taxes d’activitat i pobresa. I fins ara no sembla que hi hagi evidència d’una relació positiva entre activació i reducció de la pobresa quan parlem de països semblants al Regne d’Espanya. Per exemple, aquest estudi de Taylor Gumy i Otto de la Universitat de Cambridge (3) analitza 17 països europeus, incloent al Regne d’Espanya, durant el període de gran creixement econòmic 2001-2007. Amb les dades que utilitzen conclouen que les polítiques d’activació no necessàriament redueixen la pobresa. En realitat, tot i sense ser estadísticament significativa, la correlació és positiva entre inversió en polítiques d’activació i taxa de pobresa. Altres autors (4) van també en la mateixa línia i avisen que l’augment de l’ocupació no ha significat una disminució de la pobresa. Segons les dades d’aquests autors que analitzen 15 països europeus i les seves polítiques d’inversió social des de l’any 2000 (principalment polítiques de capacitació i activació laboral), les mesures que tenien com a objectiu “activar” i incentivar l’ocupació han portat en general a un descens dels ingressos dels aturats. Això es deu a que són els grups socials amb més recursos els qui finalment es beneficien d’aquestes polítiques, és a dir, les polítiques d’activació finalment suposen una transferència de recursos de l’estat del benestar dels més desafavorits a les classes mitjanes, ja que tendeixen a beneficiar als qui ja tenen una ocupació o estan en una bona posició per estar-ho. L’augment de la pobresa entre les persones aturades es deu a la reducció de les prestacions i a la imposició d’alts graus de condicionalitat molt difícils de complir i mantenir en aquesta mena de polítiques.
Els col·lectius que estan més allunyats de les feines amb millors salaris són els qui tenen més dificultats per accedir a aquests programes i, després, per mantenir les prestacions amb els criteris de condicionalitat que s’imposen. La informació que proporciona l’Informe Especial del 2017 del Tribunal de Comptes sobre la garantia Juvenil (5), el principal pla europeu d’activació laboral per a joves, ja posava de relleu per exemple que el grup de ninis inactiu estava sent el menys beneficiat. A Portugal, cap dels principals integrants del pla pertanyia a grups inactius i només l’1% dels participants dels set països analitzats tenia una discapacitat, el 8% eren immigrants (i el 95% eren a França) i només el 22% procedien d’una llar composada per persones en atur. Els grandíssims problemes d’implementació que senyala l’informe i que han senyalat en diverses ocasions les autoritats europees són només un símptoma més de la ineficàcia d’aquestes polítiques per si mateixes, que en el cas de les institucions europees semblen respondre més a la falta d’eines alternatives de polítiques fiscal i social que realment a una convicció que aquestes polítiques poden solucionar el problema de l’atur juvenil.
Les persones amb discapacitat i l’ocupació
En una nota de premsa de desembre del 2017, el Instituto Nacional de Estadística (6) informava que en el Regne d’Espanya hi ha 1.840.700 persones en edats compreses entre els 16 i els 64 anys amb discapacitat oficialment reconeguda, el que representa un 6,1% de la població en edat laboral. La discapacitat es pot valorar en diferents percentatges segons el grau. El llindar mínim és el 33% de discapacitat respecte a les capacitats necessàries per a desenvolupar-se de manera autònoma en la vida diària. La taxa d’atur per a aquest col·lectiu va ser del 28’6% en 2016 i només un 28’9% de les persones amb discapacitat ocupades que cotitzaren a la Seguretat Social tenia alguna mena de reducció/bonificació en les cotitzacions, el que suposa només un 0’1% més que en el 2015. La xifra de persones amb discapacitat ocupades en el 2016 era de 462.000, una taxa d’ocupació del 25’1%, el que equival a més de 37 punts inferior a la de les persones sense discapacitat. Es convenient reparar que dintre del grup de les discapacitats hi ha majors o menors taxes de participació laboral. Les persones amb deficiències auditives van presentar les majors taxes d’activitat laboral amb un 61’3%, a diferències de les persones amb trastorn mental, amb només un 27’7%. Entre les polítiques destinades a fomentar l’activitat laboral d’aquest col·lectiu estan les mesures que incentiven la participació en el mercat laboral ordinari. Entre elles destaquen les reduccions i bonificacions en les quotes de cotització, tant per a treballadors assalariats com per compte propi. Aquestes reduccions/bonificacions en les quotes de cotització i la contractació específica van beneficiar, sobretot, a la població masculina, al grup d’edat de 16 a 44 anys, als grups amb deficiència sensorial i intel·lectual i a les persones amb major grau de discapacitat (75% i més).
En un interessant, però poc difós informe de la UGT de Catalunya de desembre del 2016 sobre les persones amb discapacitat i el mercat de treball a Catalunya es destaca que la contractació de les persones amb discapacitat és testimonial en el conjunt de la contractació realitzada en aquesta nació: només 13.202 contractes signats el 2015, el que representa solament el 0’5% del total de la contractació realitzada. També informa que les ocupacions de més qualificació, com són les de tècniques, només representen el 3’5% de la contractació de les persones amb discapacitat. Les ocupacions no qualificades representen fins a un 46’9% de la contractació realitzada. La conclusió és òbvia: les persones amb discapacitat tenen més possibilitats de ser contractades en aquells sectors que presenten i acumulen més desigualtats, salaris més baixos, més rotació, més temporalitat i menys possibilitats de promoció (7). Les persones amb discapacitat que van rebre mesures de foment de l’ocupació van rebre un salari 27’2% inferior al de les persones que no havien rebut cap mena de mesura. I les persones amb un contracte específic de discapacitat van rebre un salari un 10’8% inferior.
A Catalunya existeix un model dual d’incorporació de persones amb discapacitat al mercat de treball: per una banda, el mercat ordinari de treball, i, per l’altra, un mercat protegit, representat fonamentalment pels anomenats Centres Especials de Treball (CET). L’origen d’aquests CET es troba en la Ley 13/1982 de Integración Social de los Minusválidos (LISMI), on, en el seu article 37, s’estableix que la finalitat de les polítiques d’ocupació serà la integració en el mercat ordinari i, en el seu defecte, el mercat protegit. Quina és la realitat? En poques ocasions es produeix un trànsit cap a l’empresa ordinària. Algunes estimacions situen la taxa de transició entre un 1% i un 5%, i converteixen als CET en l’única oportunitat laboral per a molta gent amb discapacitat. Però és necessari saber que aquests CET, en molts casos, només arriben a pagar el salari mínim per una jornada completa de 8 hores al dia i els “bons” treballadors no promouen a l’empresa ordinària per no afectar a la productivitat del CET mateix.
Per a impulsar la contractació en el mercat ordinari existeix l’obligació de les empreses amb igual o més de 50 treballadors a complir la reserva del 2% de llocs de treball per a persones amb discapacitat. Tant les empreses protegides com ordinàries poden rebre ajudes, bonificacions i subvencions, i adaptació als llocs de treball.
Del total de la contractació realitzada a persones amb discapacitat durant l’any 2015 a Catalunya, només el 31,85% es va efectuar en el mercat ordinari. El 68,15% restant, per tant, es va efectuar en els CET. D’aquests, només el 8,8% són indefinits. Tant els contractes indefinits com els temporals en CET tenen una subvenció del 100% de les quotes empresarials a la seguretat social i una subvenció del cost salarial de fins al 50% del SMI, afavorint de la mateixa manera si es contracta de forma indefinida que precàriament. Sembla també que el compliment de la LISMI de contractació d’una quota de reserva del 2% per part de les empreses no és del tot desitjable que es podria esperar si tenim en compte les actuacions de la Direcció General d’Inspecció de Treball de la Generalitat, que en el 2015, amb només 579 inspeccions realitzades per comprovar el compliment, va ser inferior en un 15,8% al 2014.
La preferència per part de les empreses per a optar a mesures alternatives (donacions monetàries a fundacions, entitats o associacions, subcontractació de serveis a CET, creació d’enclavaments laborals) a la contractació de persones amb discapacitat és aclaparadora. És obvi, per les dades aquí exposades, que les empreses ordinàries no volen contractar a persones amb discapacitat, i menys de forma indefinida, a desgrat de les múltiples ajudes i bonificacions. L’alternativa per a aquestes persones passa, doncs, pels CET, que, com hem analitzat, en la majoria de casos significa baixos salaris, feines poc qualificades i precàries.
La renda bàsica: noves formes de seguretat social i relació amb el mercat
Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se diversos aspectes: l’eficàcia d’aquestes mesures i qui guanya i perd amb elles. Així doncs, què fa que el 40% dels majors de 45 anys seguiran en l’atur dintre d’un any (com deia un periòdic recentment) encara que estiguin ben formats? (8) Segurament, diran alguns, que és “un problema de competències” o de “falta de reciclatge”. Problemes de caràcter “individual”, “tècnic”. Qualsevol excusa és bona per a culpabilitzar a l’aturat i per a justificar una realitat cada vegada més difícil i intolerable per a milions de persones que formen part d’algun “col·lectiu d’exclusió social” o “d’especial dificultat per a la inserció laboral”. En aquests col·lectius o grups de població tindríem als joves menors de 30 anys, als majors de 45 anys, a víctimes de violència de gènere, a les víctimes de tracta d’éssers humans, a víctimes de violència domèstica, a persones amb discapacitat, a treballadors en situació d’exclusió social… Pràcticament gairebé tot el món formaria part d’un grup de vulnerabilitat amb possible bonificació empresarial.
Això per no parlar de la qualitat de la inserció laboral que es pugui avui dia arribar a aconseguir en l’actual mercat laboral. Una inserció laboral cada cop més intermitent, precària, flexible, on són freqüents les feines poc qualificades, amb condicions laborals dolentes i baixos salaris.
Aquesta mena de polítiques que sota xerrameca tècnica i eufemismes culpabilitzen a l’aturat i al pobre volen apartar el focus de l’empobriment general de la població i de les profundes desigualtats socials i econòmiques que esqueixen a les nostres societats, ens transmeten la idea que la pobresa i la desigualtat són problemes tècnics, quasi matemàtics: un desequilibri en la corba de l’oferta i la corba de la demanda.
És imprescindible poder fer front a la realitat, per dura que sigui, i plantejar-se altres polítiques laborals que plantegin una resposta ajustada als reptes que tenim plantejats com a societat. És cada vegada més urgent plantejar-nos la urgent necessitat d’avançar cap a la implantació d’una renda bàsica universal, no subjecta als avatars del mercat laboral, sense condicions d’accés i sense malbaratar diners públics en controls administratius. Una política que estableixi altres formes d’integració social no subjectes a un treball cada vegada més precari i mal remunerat. Una política que redistribueixi millor la riquesa existent i que pugui aprofitar el talent de la gent emprenedora per a poder assumir riscos, però amb la seguretat d’uns ingressos incondicionals.
És l’hora d’apostar per polítiques de benestar que siguin capaces d’adaptar-se a aquestes noves situacions i abandonar discursos i polítiques caduques, que estan fracassant i que amb prou feines són capaces de respondre als immensos desafiaments que tenim per endavant. Per a això no fan falta només grans plans, sinó un canvi de paradigma sobre quina mena d’institucions volem desenvolupar per a la nostra societat a través de noves polítiques per al segle XXI.
Notes:
Rodríguez Fernández, J R (2016). Entreteniendo a los pobres. Una crítica político ideológica de las medidas de lucha contra la exclusión social. Albacete, Bomarzo editorial.
https://www.cambridge.org/core/services/aop-cambridge-core/content/view/S0047279414000403
https://www.eca.europa.eu/Lists/ECADocuments/SR17_5/SR_YOUTH_GUARANTEE_ES.pdf
http://www.ine.es/prensa/epd_2016.pdf
Font: Sin Permiso, 28 de febrer del 2018
Deixa un comentari