El dia 7 d’octubre vaig anar a veure La número Uno , al cinema Catalunya, dins del Cicle per la Igualtat que organitza enguany la Regidoria de Polítiques de Gènere, i en aquesta ocasió amb la col·laboració del Servei de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Terrassa.
La pel·lícula d’en Toni Marshall mostra les dificultats i la realitat que enfronta una dona, interpretada per Emmanuelle Devos, quan pretén conquerir la gerència d’una gran empresa, a París, que es dedica a la distribució de l’aigua: Antheà.
Una empresa d’aigües com aquesta mou milions d’euros de facturació a l’any. Des d’una concepció capitalista, és una “gallina d’ous d’or”, en paraules d’un important magnat de les nostres aigües, no fa gaire. La gerència ha de recaure en algú de confiança. Com ha de pretendre una dóna aquest càrrec de mascle ben ensinistrat en l’art del «management»?
No entraré, o si més no, en profunditat en la problemàtica que totes coneixem sobre les guerres al món dels negocis i les dificultats afegides per qüestió de gènere. La cosa és que el debat després de la pel·lícula va ser profitós i se’ns va fer curt, perquè el tema dóna per a molt. Només apuntar la doble o triple càrrega que la dona suporta, a nivell social i a nivell privat, a nivell físic i a nivell emocional. Remarcar el paper d’un marit que en lloc de fer-li costat, exigeix la seva quota de cures com una criatura desvalguda i remarcant els drets de propietat i territori en la relació de parella. Res de nou.
Voldria fer aquí unes quantes reflexions que em van venir al cap mentre m’adormia, una estona després de tornar a casa. Pensava: empresa d’aigua, dona gerent, París, Terrassa, gestió pública, participació, bé comú, ecofeminisme…
Aprofito per dir que fa gairebé 10 anys l’actual “Eau de Paris” va substituir les tres empreses privades anteriors que es repartien per zones la distribució d’aigua a la gran capital francesa. Ara és de gestió pública i està capitanejada per una senyora, Anne Le Strat, tinenta d’alcaldia de la ciutat, amb un gran èxit quant a eficiència i eficàcia. Podeu mirar internet i els molts articles que ho expliquen. I recordar que, a més que surtin els números, hi ha altres aspectes a defensar quan gestionem i, més encara, l’aigua, per la seva singularitat.
Per qui encara no ho sàpiga, la distribució de l’aigua és una responsabilitat de l’Administració Local, que pot decidir fer un concurs i que una empresa privada gestioni sota concessió, o pot escollir gestionar-la de forma pública.
Considero l’aigua un bé comú, en el sentit que és un bé imprescindible per a la vida i no hauríem de deixar-lo en mans de qui pretén fer-ne un negoci. Però és que, a més, la distribució de l’aigua constitueix un monopoli natural. És a dir, només una empresa és qui duu la gestió en un territori. En aquestes condicions, us pregunto quin sentit té deixar la gestió al mercat si no hi té lloc cap competència? Per què volem permetre la gestió a una empresa privada que, per bé que gestioni, sempre haurà de repartir dividends als accionistes? No té sentit fer-ho.
Hem de gestionar-la amb un sentit de col·lectivitat, encarregar la gestió a algú que permeti la participació, el control social i miri amb paràmetres de cura ecosistèmica. I això, senyores i senyors, és una mirada ecofeminista, una mirada no extractiva, sinó de cura i de seny, que implica una voluntat de canvi de model, un model participatiu, de democràcia real, on totes les persones prenguin la seva responsabilitat.
Recordo que la gestió pública en si mateixa no és garantia. Només cal pensar en la facilitat que tenim els espècimens humans per descuidar-nos i caure en els tentacles de la corrupció. I aquí és on entra la segona part del procés de municipalització a la nostra ciutat.
Un cop iniciat el camí de gestió mitjançant una EPEL-Entitat Pública Empresarial Local-, s’han de construir mecanismes de participació i control, i entre altres actors apareix la figura de l’OAT-Observatori de l’Aigua de Terrassa-, al qual hem de dotar de múscul per a dur diverses funcions.
Parlo de col·laboració, construcció de coneixement, participació, control social, construcció d’indicadors per a avaluar la bonhomia de la gestió, i la transparència amb la qual es duu a terme. Després de les mobilitzacions ciutadanes i de l’immens treball fet per la Taula de l’Aigua, legitimat amb 8.000 signatures i pels acords presos en el 1r Parlament Ciutadà, en forma de mocions, les persones de Terrassa ens mereixem que la gestió pública de l’aigua sigui immaculada i un exemple de què la Democràcia comença a omplir-se de contingut, en un model d’autèntica participació, a on el poble sigui el protagonista inexcusablement.
Vivim en un entorn econòmic depredador del medi, injust amb les persones, un sistema que ens porta a l’autodestrucció. Podem no mirar. I el problema hi continuarà estant.
Necessitem construir noves relacions amb el medi i noves formes d’organitzar-nos. A molts llocs són les dones més humils i més lligades a la terra les que s’empoderen i lluiten en defensa dels seus hàbitats i dels recursos que els permeten sobreviure davant les grans empreses que van devorant els recursos en nom d’un suposat progrés, externalitzant uns costos que seran impagables i que es mesuren en termes de degradació del medi natural.
Penso en grups de dones a l’Amazònia, de dones a Cajamarca (Perú) … Les dones, a qui se’ns ha encolomat les tasques de cures per raó de gènere, cosa que ha d’anar canviant en el nou món que m’agradaria, fan les lluites en defensa de la Terra i els béns comuns, en aquests processos que en diem ecofeministes i que aquí comencem a comprendre.
A Terrassa, arran de la Manifestació per l’Aigua pública, es va crear el grup Dones d’Aigua, grup de dones ecofeministes, que treballem, entre altres temes, per la Nova Cultura de l’Aigua, i participem en l’OAT-, en aquesta línia de transformar el nostre món més proper en un entorn on les estructures de poder siguin participatives i tinguin en compte la veu de la gent, i sobretot fer consciència de la necessitat d’un canvi de model econòmic on el centre siguin les persones i no els beneficis monetaris, un model que comenci a parlar de decreixement material, basat en els serveis a les persones, un model que deixi de banda, per fi, els combustibles fòssils i passi a les renovables.
I vull aprofitar la pel·lícula per posar damunt la taula la necessitat de què hi hagi dones dirigint l’economia i de què ho facin des d’aquest punt de vista ecofeminista, deixant enrere les maneres verticals masclistes a què estem acostumades. L’economia, cada vegada més, està demandant models de relació en horitzontal, perquè els resultats milloren quan les persones no són súbdits, sinó que poden ser i aportar la seva singularitat als processos comuns. I quan el leit motiv no és maximitzar beneficis en el sentit estrictament monetari, al cost que sigui.
La humanitat serà capaç de donar-se una segona oportunitat? El moment és ara.
Sònia Giménez, membre de Dones d’Aigua
Deixa un comentari