Teresa Gutiérrez. Foto: PV
Teresa Gutiérrez Garcia (1953), que recentment participà al projecte Transició en Femení, del Casal de la Dona, arribà a Terrassa amb la família, amb 10 anys, procedent de la ciutat Pedro Muñoz, a Ciudad Real, «vam venir perquè els pares volien que les seves filles milloressin el seu futur». De pare i avi comunistes, la Teresa s’inicià en la militància encara adolescent, estudiant i treballant. No ha deixat de lluitar, però considera que amb la Transició els avanços aconseguits van quedar molt i molt lluny de les expectatives dipositades. El futur s’ho mira amb una barreja d’esperança i impotència.
Pep Valenzuela
-Quins records conserves de la vida a Pedro Muñoz?
-Vaig viure moltes coses dures al poble. El meu pare i l’avi eren comunistes, el meu avi va ser condemnat a pena de mort, més tard commutada, quan va sortir de la presó ja estava molt malalt. Quan vaig arribar aquí ja sabia el que eren els rics i els pobres. Anava a una escola pública, i les nenes i nens pobres anaven al matí, que allà fa un fred que pela, amb les mans plenes de penellons i havíem d’encendre les estufes de llenya tallant els sarments dels ceps, i quan arribaven les nenes de família bé s’asseien davant i les que havíem encès l’estufa anàvem enrere.
-I l’arribada a Terrassa?
-Doncs, m’esperava una ciutat molt bonica de mar i em vaig trobar amb una ciutat molt trista i gris, plena de fums. Més tard vaig saber que això eren fàbriques on treballava molta gent que es llevava molt d’hora.
A més, els pares ens van portar, a mi i la meva germana, a la Fundació Busquets, perquè allà ens hi estàvem tot el dia i ells podien anar a treballar. Aquí també els rics tenien una consideració i els pobres i immigrants teníem altre tracte. La mare feia neteja i el pare a l’obra, després ens recollien i encara, fins a les 10 de la nit, anàvem tots quatre a netejar escoles.
El tracte de les monges em va fer sentir ser una inútil. Anys després, vaig entendre i veure clar que havia patit maltractament psicològic, i fins i tot que havien intentat abusar. Davant les altres, la monja em deia que era una inútil, però després em portava a un quartet i em deia que era meravellosa i que aniria endavant a la vida, que era molt guapa, mentre m’acariciava.
-La militància política la vas començar bastant aviat…
-Per fer 3r de batxillerat vaig haver d’anar al curs nocturn del Joan XXIII, a Les Arenes. Allà se’m va obrir el món, perquè els professors que hi havia eren d’esquerres, quasi tots eren del PSUC i altres partits. Vaig descobrir la literatura com quelcom meravellós, i també la història. Molts joves vam començar a veure el món i entendre-ho críticament.
Va començar una fase de contactes amb grups de joves treballadors, molts companys militants del PSUC, CCOO i partits més a l’esquerra; i les primeres reunions, manifestacions, assemblees. Amb 17 anys vaig entrar a treballar a Mútua, i intentava combinar això amb l’estudi i la militància, fins que vaig decidir deixar els estudis, perquè lluitar més a fons era el que tocava. A casa va ser un drama.
-A Mútua entres en el moviment sindical?
-Ja era militant de l’Organització Trotskista (OT), de la qual sortí el PORE. Teníem cèl·lula de Sanitat i Ensenyament. Vaig entrar al primer comitè d’empresa l’any 1972, encara hi havia el sindicat vertical, dintre del qual les CCOO van treballar. He estat activa fins a la jubilació, si bé vaig deixar les Comissions després de la Transició.
-Comentaves que la perspectiva feminista va esdevenir molt important per a tu
-El 1975 em vaig casar. Ell era de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), i van començar baralles polítiques. I és que el masclisme imperant, per molt d’esquerres que fossin els militants, estava molt present arreu, casa, treball, diversió, en tot. Al final va guanyar i em vaig entrar a la LCR, encara que per sort jo també vaig guanyar bastant, perquè en aquest partit hi havia comissions de dones i es discutien tots els problemes, també els de dintre de l’organització, intentàvem donar significat a la lluita de la dona.
-Afirmes que la creació del servei de Planificació Familiar marcà una fita per a les dones
-Sí, a Mútua es va obrir el grup de planificació familiar, en un moment en què no existia res en aquest sentit: ni protecció ni píndoles legals, els preservatius d’aquella manera… Vaig demanar canvi al servei i me’l van concedir. És el més bonic que he fet mai en l’àmbit professional, perquè es feien xerrades als barris, es revisaven totes les dones i s’ensenyava autoexploració, les possibilitats que tenien sexualment, conèixer el cos o posar-se el diafragma. A més de pressionar perquè les píndoles les receptessin els metges, van començar les revisions anuals, també mamografies. Hi vaig treballar 20 anys. Des d’aquesta perspectiva, em sembla que s’han fet passes enrere; ara, els i les joves no tenen massa idea, i moltes dones pensen que les pastilles són dolentes.
-També vas estar activa en altres grups
-Vaig estar a l’AV de Sant Llorenç alguns anys, perquè llavors, urbanisme i serveis estava tot per fer. I als centres socials, que van jugar un paper fonamental pels joves, es feia proselitisme: xerrades, cinefòrums, festes, discussió constants. Teníem una il·lusió permanent, de canviar-ho tot, d’explorar-ho tot.
-Què creus que va canviar en els anys de la Transició i els posteriors?
-Moltes activistes veiem que a part de la lluita obrera i política ens faltaven moltes coses, principalment en l’àmbit de la cultura: llibres, cinema, música… No sé com, però també van aparèixer les drogues, de forma massiva, i amb això molta gent es va enganxar, i amb això problemes molt greus personals i familiars. Els barris es van omplir de droga, van caure molts lluitadors a la droga, què va passar? Ens preguntem molts, però en un moment determinat va entrar l’heroïna com una plaga.
Segur que n’hi ha més motius. Però jo crec que, amb la Transició, es desfan un munt d’expectatives, no es va pel camí que volíem. El desencís, tal com va ser encunyat el fenomen, va ser molt gran. Alguna gent es va apuntar als partits amb perspectives d’entrar a les institucions, altres van deixar-ho tot, i molts van caure a les drogues.
Jo, personalment, vaig deixar la militància en el partit i el sindicat, a més perquè vaig haver de dedicar molt temps al meu marit i al fill.
-Difícil equació aquesta de militància i família?
-La veritat és que sí. Tot i això vaig intentar l’ingrés a la universitat per a majors de 25 anys, novament estudiant de nit, després de treballar bona part del dia. Ara, però, veig i sento haver descuidat el meu fill, haver estat poc a prop d’ell quan ho necessitava. Crec que els militants relegàvem les criatures una mica. L’experiència em diu que després t’ho trobes, i és molt dur.
-Després d’aquest cicle, com et va anar?
-La militància política la vaig deixar, encara que vaig continuar al comitè d’empresa de Mútua. També em vaig acabar separant. Amb el fill més gran, vaig apuntar-me a una escola d’escriptura, vaig escriure alguns contes, però m’agradava més la novel·la. I després de quatre anys d’escola de novel·la, quan la tenia només per revisar, la meva mare va agafar Alzheimer i altra vegada vaig haver de plantejar-me què fer, i vaig decidir cuidar la mare, abandonant la novel·la, que encara espera a casa la revisió. Han estat 16 anys de cuidar la mare. Després va ser també el meu pare.
De totes maneres, resumiria dient que he estudiat i llegit sempre; he col·laborat en tot el que hi crec. He treballat fins fa dos anys, jubilada després de 44 anys a Mútua, i els 2 anys donant classes a pàrvuls, tot plegat per acabar com a mileurista.
En els darrers anys col·laboro amb diferents grups, com sempre, però més en les coses que m’agraden, com fer teatre. Vaig estar a Papers per a Tothom, al Candela quan estava al carrer de la Rutlla; no he deixat de fer coses, però només participant on notés que ajudava de veritat, no per fer discursets ni fer número, només si estava molt d’acord. Ara col·laboro amb el Casal de la Dona i el seu projecte Sabates Vermelles i sobre memòria històrica de les dones.
-Des del punt de vista polític, quina opinió et mereix el cicle que has recorregut?
-Nosaltres teníem la necessitat de canviar-ho tot, no teníem res material, però sí il·lusió, ganes i consciència molt grans. Lamentablement, els guanys amb la Transició i tots els pactes van ser molt pocs, al costat de les aspiracions que teníem. Al temps, els partits d’esquerres i els sindicats van degenerar molt, s’han posat en molts moments al costat de l’empresari i no de les treballadores, de la gent maltractada pel poder.
-Des de la perspectiva feminista, com veus els canvis?
-Crec que les dones d’abans de la Transició tenien problemes molt importants, sobretot la falta de consciència de la mateixa importància com a dona. Ara la dona és més conscient, s’ha avançat, hi ha hagut planificació, accés a l’ensenyament, però a nivell institucional no tenim encara el pes corresponent al nivell de consciència ni al que tocaria.
-Perspectives polítiques en general?
-No vull perdre l’esperança que la gent amb consciència, a nivell mundial, es mobilitzarà. El problema és el poder del Capital, que sembla que és més fort que la consciència; com enderrocar el Capital? Aquesta és la qüestió.
Deixa un comentari