Ignasi Gutiérrez, Francisco Moreno, Quim Medina, Veridiano Prieto, Toni Amate. Foto: PV
Pep Valenzuela
En Francisco Moreno, el Toni Amate, el Veridiano Prieto i l’Ignasi Gutiérrez cavalquen de nou, s’imagina el sotasignant en trobar-se amb el nou i veterà equip actual de l’associació veïnal de Can Boada del Pi. Al qual s’afegeix en aquesta ocasió en Quim Medina, responsable de Cultura de la junta. Hom parla de dècades, i no poques, com diu l’Amate: «podem remuntar-nos als anys 60 si fos necessari», i pel que fa a l’AV, la primera, el 1975, quan les famílies arribades per estrenar els llavors nous blocs d’habitatges de l’avinguda Can Boada (a l’altra part de la Riera) se sumaren a la ja existent associació del conjunt de Can Boada, amb centre al casc antic i ampliant-se també als grups que avui tenen com a referència la plaça Lluís Companys.
Del retorn d’aquest equip fa 5 anys, quan «l’AV es moria després d’anys de pràctica inactivitat», afegeix en Toni. «Alguns veïns, alguns que havien estat abans, vam creure que no podíem deixar morir l’entitat, que encara és més que necessària», explica. Són més de 60 anys d’història, recorda, nascuda amb els centres socials creats sota l’empara de l’Església. «Ens vam ajuntar i vam agafar tot el que encara hi havia de l’anterior fase».
«És difícil renovar, amb els joves és complicat i amb els migrants també, però hem de fer aquesta feina, cal fer-la». Hi ha senyals positius, com que les dones de la junta siguin les més joves.
Es van presentar al barri, van elaborar i repartir fulletons, van parlar amb tothom, persones i entitats (Drac i Bruixa, Somnis de barri, club de petanca, de futbol, col·legis i instituts). I van elaborar un pla de treball tot marcant «objectius generals de millora del barri i després els del dia a dia», resum el portaveu Toni Amate.
En els generals, tenien davant la riera del Palau, «que estava en una situació de degradació total», informa en Moreno, amb marges i talussos caiguts: «era perillós, estava com quan va ser feta als 60, quasi sense cap intervenció, amb zones de llera que eren bosc, un perill molt gran en cas de riuada». I amb els talussos caiguts, perill creixent per a la circulació. Això, asseguren, ha avançat prou, «però només per la pressió social».
Volien també una millor i més directa connexió del barri amb Poble Nou; voreres i il·luminació en el camí per anar al col·legi Marià Galí; i millora en general de la zona del camp de futbol. Així com la restauració del pont de Can Gonteres.
Segurament, la denúncia que va tenir més ressò públic fou la de l’estat de la Masia Marcet, obra de l’arquitecte modernista terrassenc Muncunill. «Catalogada i protegida, en teoria», comenta el veterà Veridiano, «estava totalment en ruïnes, amb goteres, cap protecció ni cura, un perill també pels xavals que s’hi ficaven, i perill de caiguda de sostres i parets».
Amb l’activitat cultural volen recuperar i impulsar la convivència entre el veïnatge, un treball que havia estat
molt important
L’Ajuntament va intervenir, es va parlar amb l’empresa propietària, Solvia (Banc Sabadell), però, comenten, sembla que hauria estat venuda a un fons voltor d’inversions, Cerberus. L’actual regidor Carles Caballero ha visitat l’espai i els ha assegurat que haurien posat sancions de 3.000 euros a l’empresa, i que continuaran pressionant i sancionant fins que se solucioni el problema.
En Toni recorda que «en Ballart va prometre que si guanyava eleccions, es «deixaria la pell», més o menys així, per rehabilitar la masia pel barri i la ciutat; i ara fa poc va reiterar el compromís. Nosaltres sempre li ho recordem, perquè no s’oblidi».
A banda l’urbanisme, volen promoure molt la cultura. «Cal promoure als barris formes de cultura i relació», explica en Joaquim Medina, responsable de l’àrea. Van crear la proposta Artistes del Barri, oferint la possibilitat d’actuar a gent del barri amb diferents inquietuds artístiques, principalment per la música.
De les actuacions, fan publicitat arreu. N’han fet 8 fins ara i ja tenen preparada la 9a edició per principis d’abril, amb l’històric grup Zambra de pop-rock, nascut el 1974. S’ha pogut escoltar rock, havaneres, flamenc i també poesia, informa en Medina. Amb aquesta activitat cultural volen també «recuperar i impulsar la convivència entre el veïnatge, «emfasitza l’Amate», «i recuperar un treball que s’havia fet; recordo l’activitat cultural al barracó i el moviment juvenil de llavors».
La despesa de l’organització la cobreixen amb suport d’alguns comerços, bars i negocis propers, que permeten cobrir despeses de la publicitat, la gravació i edició del vídeo de l’actuació, que es publica al perfil de Facebook i Youtube, així com oferir fins i tot un aperitiu a les persones assistents. El grup es queda amb el que es treu de la taquilla inversa, una aportació voluntària.
Han organitzat també xerrades sobre les pensions i les residències públiques per a gent gran, destaca en Moreno, «i farem més sobre el conjunt de problemes que ens preocupen, especialment en aquests temps que vivim de conseqüències de les retallades i futur incert en molts sentits».
Als citats membres de la junta s’hi sumen l’Alfonso Morales, la Contxi Farré, la Loli Córdova i en Joan Vila, conegut portaveu de l’entitat Prou Barreres i, al mateix temps, vicepresident de la Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa (FAVT). Participen en la Comissió de Rieres i a l’Espai Drets.
Amb 107 persones sòcies en un barri d’uns 700 habitatges, consideren que l’AV té una bona representativitat. La resposta a la represa de l’activitat ha estat molt positiva. En el primer any es van recuperar 30 sòcies, i a l’ambient es nota: «la gent al carrer ens comenta, demana i exigeix coses pendents, la campanya va tenir efecte, a més és un barri petit i ja ens coneixem de molts anys», considera l’Amate.
Això, però, no els lleva la preocupació davant el fet que la majoria de sòcies són persones grans. «És difícil renovar», confessa l’Amate, «amb els joves és complicat i amb els migrants també, però hem de fer aquesta feina, cal fer-la». Hi ha senyals positius, com que les dones de la junta siguin les més joves, amb poc més de 40 anys, i la bona relació amb diables i bruixes, que organitzen la festa major, i esportistes, «però encara els veiem una mica tancats en el seu món».
L’Amate, en Moreno, l’Ignasi i el Veridiano, al fons l’ermita de Can Boada. Foto: PV
Associacionisme veïnal des dels anys 60
P.V.
Molta història entorn de la taula del casal cívic de Can Boada, on Malarrassa conversa amb els membres de la junta de l’AV de Can Boada del Pi. Els centres socials «promoguts per sectors progres de l’Església, la joventut catòlica, gent que venia de fora», recorda l’Amate, van ser l’origen de moltes AV i centres juvenils als barris.
A Can Boada hi havia una associació veïnal. Diferents circumstàncies van fer que es produís la divisió. En van resultar tres: la de Can Boada Cas Antic, del Pi, i grups Gibraltar i plaça Lluís Companys. Això, quan encara la lluita pels equipaments i serveis, dels quals els barris estaven totalment mancats, era tot una amb la lluita per la democràcia i contra la dictadura franquista. «Tothom era d’esquerres llavors, almenys jo no recordo gent de dretes», declara el portaveu de l’associació, mentre entre tots van recordant moments i lluites que han fet el creixement i història del barri. Una història que de vegades sembla llunyaníssima, un altre món, però que és molt recent i propera. Algunes coses, tanmateix, no han canviat. El barri és el que és gràcies a les lluites populars, «sense pressió constant l’Ajuntament no fa les coses», sentencia en Moreno.
«El canvi no ha estat només dels moviments», planteja l’Ignasi Gutiérrez, actual secretari, «la desmobilització que vivim afecta també els partits, sindicats i altres entitats». L’Amate afegeix: «Hem estat uns anys com de vacances, ara em sorprenc que a les reunions tothom té el cap blanc, no es veu renovació de joves, sí algunes dones, per sort; i això passa en tots els llocs».
En Veridiano, mentrestant, creu que «el mal va començar quan vam pensar que amb la democràcia la lluita s’havia d’acabar». Una perspectiva que aprofundeix l’Amate en plantejar que «la televisió i el cotxe particular per sortir són símbol i l’expressió d’una nova manera de viure que ens va fer més individualistes, que és una de les marques de l’actual societat», tot matisant que, de totes maneres, «tampoc no hem de ser fantasiosos, i pensar que en aquella època tothom estava implicat, érem una minoria també nosaltres».
L’Ignasi és de l’opinió que «la lluita contra la dictadura unia, malgrat totes les diferències». Després, més en general «ningú de nosaltres volia que els nostres fills passessin pel que havíem passat nosaltres; no sé si és bo o dolent, però sí que la vida ha canviat molt. Però jo crec que, igualment, tot s’aconsegueix al carrer, abans i ara. Clar que, com tot indica, potser ara els camins són diferents».
En tot cas, no es veuen senyals de relleu ni canvi a les associacions veïnals, «malgrat que el lògic seria que la gent jove nodrís el moviment, els joves d’ara també hi viuen als barris, i de fet n’hi ha que fan activitats, com esplais i grups de cultura popular, però és com si faltés una connexió generacional», reflexiona l’Amate.
Deixa un comentari