CCOO 50 anys, placa commemorativa al passeig de Lletres, homenatge a les lluitadores de Terrassa la Roja

50 anys de CCOO, amb una placa commemorativa al passeig de Lletres el sindicat fa un homenatge a les lluitadores de Terrassa la Roja

Dissabte 19 de setembre, en la 2^a Diada del Treball Digne, la direcció comarcal i nacional del sindicat CCOO, representades, respectivament, per Enrique Rodríguez i Joan Carles Caballero, inauguraren al Passeig de les Lletres una placa commemorativa dels 50 anys de la fundació de l’organització i, a la vegada, homenatge a les persones que lluitaren i construïren una experiència local i comarcal d’autoorganització obrera i popular que esdevindria referent al conjunt de l’Estat espanyol quan la ciutat fora coneguda com a Terrassa la Roja.

Enrique Rodríguez, secretari comarcal de CCOO, durant la inauguració de la placa commemorativa. Foto: PV

Participaren en l’acte algunes de les militants que protagonitzaren aquelles jornades, junt a representants de partits i organitzacions polítiques: ICV, EUiA, ERC, PSC, TeC; així com de l’Ajuntament, l’alcalde Jordi Ballart i el tinent d’alcalde de l’àrea econòmica i regidor per Convergència Democràtica Miquel Sàmper. L’acte d’homenatge i celebració continuà a la masia Els Bellots.

A la placa commemorativa es pot llegir: “En Aquest Emplaçament d’antics vapors i de gran activitat fabril commemorem a els 50 anys de CCOO de Catalunya Construint presents i Futurs. 1964-2014 lloc de memòria del Ressorgiment del moviment obrer a Terrassa”.

A continuació, text íntegre de les intervencions d’Enrique Rodríguez al passeig de les Lletres i, després, als Bellots:

Per a nosaltres l’acte d’avui té un grau de rellevància i d’emotivitat superior a altres actes. Perquè en aquest espai d’antics vapors avui retem homenatge a totes aquelles persones que van lluitar durant el franquisme i la transició. Persones que van millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Però també a totes aquelles que ho continuen fent i les que comencen a fer-ho.

Som hereus i hereves de gent mol valenta. Persones que des del catolicisme obrer, el PSUC o els Joves Comunistes, com el Ramon Puigrós, el Cipri, l’Antonio Casas, el Bartolomé Baños, el Juan Martínez, l’Apolo, la Francisca Redondo, l’Aba Nos, la Carmen Bellaecusa, en José López Neiro, el Juan Màrquez o el Francisco Gordillo, entre tantes d’altres sindicalistes antifranquistes que es trobaven a la parroquia de les Arenes, Ca n’Anglada, Ègara, Sant Llorenç, a la Font de les Canyes, Sant Miquel de Gonteres, la Grípia o Can Parellada, van organitzar les CCOO.

El servei d’informació de la policia i de la Guàrdia Civil feien molts esforços per a no faltar a cap d’aquestes reunions. I després feien arribar les notes informatives a la Jefatura Superior de Policía. Notes com aquesta: «al finalizar la misma, se inició la colecta con destino a la familia de Juan Martínez Martínez, a la que todos fueron contribuyendo. Las llamadas Comisiones obreras estan divididas en dos grupos: uno de ellos y el mas peligroso está formado por unos sesenta individuos de ideologia comunista, que son los clásicos agitadores activistas que se mueven en la sombra, y que son los organizadores de alteraciones laborales y manifestaciones callejeras, que al parecer actúan siguiendo las consignas que les llegan del exterior. El otro grupo está formado por unos cuatrocientos obreros en su mayoría apolíticos que se mueven a los dictados de la HOAC y la JOC, haciendo el juego a los dirigentes del grupo marxista».

Terrassa la Roja fou a partir de la segona meitat dels anys cinquanta i durant la dècada dels seixanta un dels bastions de l’oposició antifranquista. La classe treballadora es va anar reconfigurant a partir de dos espais: el barri i la fàbrica. Als nous barris ocupats pels Altres Catalans, com deia Paco Candel, veïns i veïnes forjaren les seves identitats a través de la conquesta de millores en les seves condicions de vida. I a les fàbriques pròpies d’una indústria fordista, en les quals es concentrava gran quantitat de mà d’obra, els treballadors i treballadores cercaren millors salaris i millors condicions laborals.

En aquests dos espais, el barri i la fàbrica, actuaren i es formaren alhora els activistes i les activistes de CCOO.

Salari, jornada, condicions de treball… però, al mateix temps, exigien l’amnistia i les llibertats polítiques. Com els drets d’associació, vaga i sufragi, així com drets socials: habitatge, ensenyament, educació i pensions.

Un projecte de sindicalisme de classe pel qual lluita social i lluita nacional havien d’anar juntes, per transformar i assolir la llibertat i la justícia en tots dos camps.

Terrassa ha viscut moltes lluites, vagues i protestes com la que es va iniciar a la filatura Laver-Schappe. Els treballadors i les treballadores comencen a organitzar-se contra la imposició de la Direcció d’augmentar els ritmes de producció. Després de rebre el recolzament de la coordinadora local de CCOO, s’ocupà la fàbrica. 21 familiars de la plantilla i obrers i obreres d’altres empreses es concentraren davant la filatura. El desallotjament policial es convertí en una batalla campal. Les protestes acabaran amb 8 acomiadats i amb molts ferits. S’iniciaren assemblees i manifestacions de solidaritat per diferents punts de la ciutat i dos dies després l’empresa tancà la fàbrica i acomiadà a tot el personal. Les mostres de solidaritat d’altres empreses, com AEG o la decisió dels 800 enllaços del tèxtil reunits amb la voluntat de no signar cap conveni fins que no hi hagués una solució, van fer que l’empresa finalment readmetés a tot el personal, accedís a les pujades demanades i fins i tot fos destituït l’equip directiu.

Els enllaços del sector llaner també van demanar un augment de sou i les 44 hores setmanals de jornada produint-se aturades a Fontanals, Hilaturas Castells, on l’empresa accepta les reivindicacions obreres. També a Torredemer, Minsa, Closa, Labor i altres.

Recordem també la vaga de l’AEG. Una vaga plena de solidaritat en la que van detenir i torturar molta gent.

Doncs bé, aquest acte és per a totes aquestes persones que van sostenir la lluita i la reivindicació a dins de l’empresa i al carrer. Homes i dones que van ser acomiadats, empresonats, torturats o que van haver d’exiliar-se i no van deixar mai ni la reivindicació ni la protesta, a totes elles que construïren presents i futurs, gràcies. Moltes gràcies.

Per sort Terrassa avui dia és un exemple de conservació del patrimoni industrial. S’han conservats xemeneies, Torredemer és ara la nostra biblioteca central, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya està ubicat a l’antic Vapor Aymerich, Amat i Jover i tenim unes rutes guiades per a la Terrassa Industrial força interessants. I és per això que hem escollit aquest emplaçament. Un indret ple d’història obrera, un lloc que ara s’ha obert a la cultura i l’educació. Un lloc ple de vida i moviment.

CCOO porta 50 anys construint presents i futurs, 50 anys fent allò que deia el filosof i escriptor rus Nicolás Berdiaeff: «El obrero no lucha por sí mismo, sino por toda la clase obrera; la finalidad que persigue entra en el terreno de la justicia humana universal. Es una lucha de clase contra el poder del capital.»

Vull acabar amb un petit atreviment i un recordatori. L’atreviment és rectificar a l’escriptor i afegir “El obrero y la obrera”. I recordar que totes aquelles persones que fugen de la misèria, de les dictadures, de les guerres i les que no poden ni fugir, també són classe treballadora. La nostra classe. Gràcies.

2n Parlament, durant la trobada a Els Bellots

Alcalde, regidors, companys i companyes, amics i amigues, benvinguts a la 2ª Diada del Treball Digne de CCOO de Catalunya.

Aquest matí, al Passeig de les Lletres de Terrassa, un lloc emblemàtic per a nosaltres, hem commemorat amb un acte institucional els 50 anys de les CCOO. Les tres intervencions d’aquest acte han posat en valor la lluita i el gran treball dels companys i companyes que a la Terrassa Roja van defensar drets laborals, drets nacionals, drets socials i que a més van crear les CCOO.

A la Placa commemorativa podem llegir: “En Aquest Emplaçament d’antics vapors i de gran activitat fabril commemorem els 50 anys de CCOO de Catalunya Construint presents i Futurs. 1964-2014 lloc de memòria del Ressorgiment del moviment obrer a Terrassa “.

I ara, celebrem la 2ª Diada del Treball Digne en un indret que també ens és molt familiar “Els boscos” i el polígon industrial.

Estem a l’inici del curs polític, bé, rectifico no hi ha hagut discontinuïtat pràcticament de la finalització del curs polític anterior amb l’inici d’aquest, és el mal que té estar en campanya electoral constant. Però sigui com sigui, nosaltres seguim tenint els mateixos problemes i seguim mantenint la mateixa intensitat en les nostres reivindicacions i en el nostre treball.

Aquest any està ple de cites electorals, i cert és que aquest sindicat ni es presenta ni té governs, però és igual de cert que com al conjunt de la societat, les decisions que es prenen tant al Parlament com a les Corts ens afecta i molt. Ara mateix estan en campanya electoral i al meu modest entendre són poques les formacions polítiques o plataformes electorals que estan parlant d’allò que nosaltres estem situant cada dia i amb força. Perquè només amb el vehicle de l’eliminació de desigualtats, la millora de les condicions socials i laborals de la ciutadania, és pot garantir una recuperació real de l’economia.

És aquí on nosaltres independentment del moment i del color i de la ideologia del govern de torn, cada dia defensem els drets laborals, la negociació col·lectiva, etc, a l’empresa … però al carrer: l’educació pública, la sanitat pública, els serveis socials, etc. A nosaltres no ens cal una campanya electoral per a tenir present tots aquests drets i els drets nacionals també i el dret a decidir igualment. Però si que és cert que és necessari aquest moment per dir i expressar quines polítiques no volem i quines opcions polítiques no poden seguir governant i aplicant polítiques de retallades un dia rere l’altre. I ara que arriben les eleccions s’amaguen uns en candidatures sense cap balanç de gestió de govern i altres darrere de la gran unitat d’Espanya.

Les CCOO són referent indubtable del sindicalisme confederal i de classe, som el mur de contenció en contra del capitalisme sagnant i el neoliberalisme, però a més de la mobilització tenim capacitat de proposta, i de negociació i això és el que li fa por a la dreta d’aquest país i de l’Estat. Per això han estat tan d’acord en la Reforma Laboral,

per debilitar i per complir l’anhel de la Patronal, aquell somni de no tenir cap obligació de negociació -per cert una patronal molt covard que s’ha d’amagar darrere del govern perquè li faci la feina- nosaltres no volem que ningú ens faci la feina. Només volem tenir un marc en igualtat de condicions per poder negociar. S’han equivocat, ara la negociació col·lectiva la sustentem més que mai en l’Acció Sindical i en la mobilització, si tota aquesta banda que està governant Catalunya i Espanya hagués mirat els nostres 50 anys d’història s’haurien estalviat el viatge! Perquè és en la mobilització i en l’acció sindical on ens movem, també, amb molta agilitat.

Tenim molta feina per fer front en breu, a més del dia a dia, com: donar continuïtat a l’ASO, seguir abordant el període de concentració d‘EESS, etc. Hem d’atendre els conflictes laborals de les diferents empreses, és cert que en les nostres tres comarques ara no hi han grans empreses, però continua l’ofensiva a les empreses mitjanes i petites. Però el conflicte existeix en empreses d’altres territoris: Valeo, Solvay…entre d’altres. I amb aquests companyes i companyes som solidaris i solidàries.

Però també hem de situar la nostra força i la nostra musculatura en lo social … en les tres comarques de la UI. Com és l’atur de llarga durada, la contractació que es genera és precària, i a més té nom de dona, és la dona la que està pagant la crisi al Vallès Occidental, al Bages i al Berguedà. Per això en el nostre full de ruta del proper curs sindical hem definit com a prioritat:

• EESS

• Atenció als afiliats i afiliades treballadors i treballadores

• Defensar els drets laborals, socials i polítics de la classe treballadora.

No puc acabar sense fer referència a dos temes:

Primer, la violència masclista. Aquest estiu i concretament aquest agost ha sigut dramàtic. Dones, companyes, veïnes assassinades pel fet de ser dones! Perquè no moren, són assassinades. Igual d’alarmant i dolorós em resulta llegir algunes declaracions sobre aquest tema o sobre la igualtat real i efectiva. Cal més que mai un pacte d’Estat. Aquestes polítiques no poden quedar al va-i-ve de la ideologia del partit polític que guanya unes eleccions.

El segon el drama de les persones refugiades. És dantesc assistir a la impassibilitat de la UE davant aquesta situació. És insultant la resposta dels governs de l’Estat i de Catalunya. Cal donar una solució a totes aquestes persones, criatures, gent gran… que surten dels seus països per poder tenir un futur digne, que deixen els seus pobles per poder salvar la seva vida i la de la seva família… com va passar aquí, no fa gaire, al 1939.

El sindicalisme de classe de CCOO té una història curta, 50 anys, però a la vegada molt gran. 50 anys i moltes conquestes! I tot i que no ho tenim gens fàcil, estic convençut que estem millorant el pressent i que estem construint un futur més just i igualitari del que alguns i algunes voldrien.

Visca CCOO!