Crespinell, 36 anys d’escola i empresa socials, solidaris, cooperatius

Regant les plantes. Foto: Crespinell

L’escola Crespinell és una empresa cooperativa de treball associat. La mateixa vocació social i solidària que anima les persones sòcies de la mateixa en el treball amb l’alumnat és la mateixa que anima el projecte empresarial. “Podríem haver sigut empresa mercantil, però no se’ns va ni acudir”, afirmen. “Crec que la cooperativa és una empresa que suma. Suma opinions, particularitats, diferents maneres de veure les coses, capacitats, és una entitat que suma i per això és enriquidor”. I afegeix encara: “Si nosaltres hem sigut sempre defensores de que treballem perquè pensem que la diversitat és una font de riquesa, no un obstacle; doncs a la gestió de l’empresa això ho hem de practicar també”, sentencia.

Premi Catalunya d’Educació l’any 2002, 24 treballadores sòcies, 68 alumnes, programes d’educació compartida amb l’escola Infantil i Primària Lanaspa i amb l’IES Montserrat Roig. Aquestes són algunes de les dades que fan de Crespinell un nom de referència a Terrassa i a Catalunya, una experiència pedagògica, cooperativa i social innovadora i molt valuosa. Valuosa de valors i principis, de treball, cures i atenció a les persones; impagable tot plegat.

Les quatre joves que acabaven Ciències de l’Educació i s’animaven a aprofitar les indicacions de la seva professora a la UAB, Maria Jesús Comelles, poc s’imaginaven uns resultats i balanç global com el que avui enorgulleix el conjunt de persones que hi treballen en aquesta escola d’educació especial.

La Mariona Torredemer, hi era en aquest grup, i es va especialitzar en organització escolar i educació especial. La Maria Jesús Comelles, dirigia un centre a Terrassa, es deia l’Eura, amb alumnes del perfil de necessitats educatives especials, amb dificultats més d’aprenentatge que no pas amb discapacitat molt important; “vam parlar que aquí seria bo obrir un centre; atenció que parlo de 30 anys enrere! Com ha canviat la nomenclatura i tot!”, recorda.

Alumnes de Formació Laboral fan una cursa. Foto: Crespinell

Hi havia també un centre municipal per alumnes amb necessitats més grans, parlem dels últims anys 70. Llavors quedava tot un sector entremig d’aquests dos, diguem-ne, extrems. Ho van veure i clar i van decidir muntar-ho. “Des de llavors hem estat sempre aquí”, al carrer Pantà 7. Vam començar amb 4 alumnes i ara en tenim 69”.

El primer curs va ser el 1979/80. O sigui que aquest 2015 l’escola i la cooperativa celebraran els 36 anys de vida. Els 25 anys que celebren ara, dels quals se’n ha parlat una mica a la ciutat i fora, són els del Projecte Lanaspa-Crespinell, un projecte pedagògic d’educació compartida o conjunta amb alumnes d’escola infantil i de primària que vol impedir la formació de cap mena de gueto i que normalitza socialment un fet com el de la discapacitat intel·lectual o diversitat funcional .

Van anar endavant, sense cap assessorament. “Sí que és veritat que érem joves i molt llençades”, somriu pletòrica de forces i empenta la Mariona. Obriren l’escola en una casa de lloguer, van pintar, posar moqueta a l’escala; amb el temps l’han ampliat, passant a ocupar l’edifici del costat. Els despatxos, que ja no hi cabem, van instal·lar-los al carrer Sant Isidre, on també hi ha una sala multisensorial i habitacions i espai per formació, rebre pares i mares, etc.

Escola concertada i cooperativa de treball

Amb l’autorització del Ministerio, van començar a treballar. En aquell temps rebien una prestació econòmica que es deia “subvención”. Fins el 1986, any en el qual es posaren en marxa, ja de la mà de la Conselleria d’Ensenyament, els concerts educatius.

Començaren amb 4 alumnes, en tres unitats autoritzades. Simultàniament s’estrenaren com a cooperativa. “Ens va agradar el model de gestió compartida i aquesta cooperativa de professionals. Tot i que llavors a la normativa s’exigien 7 socis per començar i vam haver de fitxar personal que no havíem previst. Però va ser una cooperativa de treball associat, era el que volíem”, emfasitza.

Hi ha una altra cosa, destaca la Mariona, “aquest és un treball vocacional, claríssim, tota la gent que està compromesa; sí que és veritat que és un treball, però penso que és una vocació, un compromís emocional i social amb aquestes persones. És una feina que no pots fer si no t’agrada de debò”. No ho diu debades, tenen convenis amb diferents universitats i han tingut gent a fer pràctiques, i recorda alguna persona que, en fer l’experiència, no s’ha sentit capaç i ho ha deixat anar.

“Clar que a totes les feines hi ha relacions humanes”, aclareix, “però les que tenen aquesta cosa d’atendre i donar-se a els altres, ho demanen; també es pot millorar molt l’empatia, les relacions, l’estimació ho pots millorar molt. Però ho has de sentir aquest poquet a dintre, allò que dius: tinc ganes de fer aquesta feina”.

Mentrestant, altres coses, durant aquests anys de treball sí que ha canviat tot molt. “El concepte de discapacitat ha canviat tant, sortosament”, diu com qui es treu un pes de sobre, “tant que la mirada que ara fas a les persones amb discapacitat no és la mateixa que es feia fa 30 anys”. Primer, la visibilitat que tenen ara les persones amb necessitat educatives especials. Després, la participació social que tenen. “Està a anys llum de la que tenien llavors; són persones socialment actives, poden ser persones socialment actives”.

Activitats lúdiques. Foto: Crespinell

Altra cosa que ha canviat moltíssim també és el treball en xarxa: totes les entitats de Terrassa estan agrupades en una taula per la discapacitat, unitat amb un objectiu comú, el de la participació social, “que és compartir que tenim drets i que tenim deures. És molt important, de fet el treball en xarxa és bàsic.”

No és grat haver de distingir entre més o menys important, però “el que ha canviat mogollon també és poder treballar amb aquestes persones i poder oferir-los moltes noves oportunitats a través de les noves tecnologies. Ha estat un canvi com donar la volta a un guant”, declara la Mariona encara com si estigués astorada: els ordinadors, internet, les tauletes, les cadires elèctriques, els caminadors, els sistemes alternatius de comunicació i altres.

Descriu amb passió, “l’autonomia que té, per exemple, un noi o una noia que porta un mòbil i que agafa el tren sol, ja li prepares molt les estratègies per si aquell dia el tren arriba o no què ha de fer… pot enviar un güasap als pares. Això, és que és una cosa que no té comparació, no té similitud amb res. Abans, tot manual i molt lent, ara molt actiu tot”.

D’altra banda, parla també de la coordinació amb altres centres d’educació especial, estar connectats amb països, amb la recerca, “tot això és una connexió tan ràpida… no sé, jo m’envio correus amb el Gordon Porter, una cosa ràpida, zis-zas, és una cosa bestial”.

Cooperativistes també per vocació

S’ha apuntat abans que aquesta feina té molt de vocacional. Pel que fa al model d’empresa per desenvolupar-la, sembla que també els motius es moguin en un terreny similar, com a mínim a entendre de les creadores del projecte. “Podríem haver sigut empresa mercantil, però no se’ns va ni acudir”, explica la Mariona. “Però crec que la cooperativa és una empresa que suma. Suma opinions, particularitats, diferents maneres de veure les coses, capacitats, és una entitat que suma i per això és enriquidor”.

Vint-i-cinc anys del projecte conjunt amb l’escola infantil i primària Lanaspa.

I afegeix encara: “Si nosaltres hem sigut sempre defensores de que treballem perquè pensem que la diversitat és una font de riquesa, no un obstacle; doncs a la gestió de l’empresa això ho hem de practicar també”, sentencia.

La gestió de les diferents velocitats, situacions personals, diferents implicacions que sempre hi ha en qualsevol grup, defensa que són més fàcil de gestionar quan “tothom se sent participant d’un projecte comú, i que tothom aporta el màxim del que pot aportar, jo penso que això ja és un actiu important que té la cooperativa”.

De fet, si no fos això, difícilment un projecte així podria anar endavant. Explica la Mariona que els tres primers anys de la cooperativa no vam cobrar res. Després, problemes de finançament sempre n’hi ha hagut, afirma, i ara en l’època de crisi encara més. Perquè s’han perdut una sèrie més ajudes per les famílies, per l’escola, “ara, al revés, més entrebancs”.

El primer préstec per iniciar l’escola va ser un préstec d’amics i familiars, cap banc. Quan l’escola va anar agafant marxa van anar retornant els diners. “D’alguna manera”, comenta somrient, “va ser una mena d’això que ara es diu microfinançament o crowfounding”. El que passa, explica, és que en aquests primers anys, com que no van cobrar res, tot ho reinvertíem: a l’edifici, obres i acondicionament: calefacció, ascensor, rampes, un pis a dalt…

Una història aquesta que, de fet, mai no s’acaba. Ara tenen un problema molt important: l’espai; molts alumnes i un espai es redueix, “i és un problema que necessita solució urgent”.

Actualment, a l’escola Crespinell n’hi ha 7 unitats concertades, però funcionen en 14 grups diferents. Perquè l’alumnat és molt divers. 69 alumnes, des de P3 fins a 20/21 anys, d’acord amb la LOMCE. De professionals: 13 tutores, 7 educadors, 2 fisioterapeutes, 2 logopedes, 1 grau superior (sense aula assignada).

Només tenen un educador que no és soci, però que ha demanat per entrar, i un físioterapeuta que també ho ha demanat.

Fora la feina a casa, Crespinell és centre de referència pels alumnes amb necessitats educatives especials que estan integrats en les escoles ordinàries. O sigui, es fa assessorament mitjançant inspecció i l’EAP, que els criden per anar als centres ordinaris per fer assessorament als profes sobre alumnat que tingui necessitats educatives especials. També tenen un servei de famílies, per les de l’escola i en general.

Pep Valenzuela