E. Rodríguez (CCOO): laboral i social, una sola lluita

No hi hauria d’haver separació entre la lluita obrera i la lluita social o política. Perquè “la persona és treballadora i ciutadana a la vegada, a la seva vida no hi ha separació entre allò laboral i el social”, afirma l’Enrique Rodríguez, treballador de FICOSA Electronics (abans SONY) i actual secretari general de Comissions Obreres (CCOO) del Vallès Occidental i Catalunya Central.
La crisi, explica, ha evidenciat que “ens han agafat amb el pas canviat: l’educació, la sanitat, la llei de dependència, què passa en general amb lo sociopolític? Doncs que tot té el punt de connexió en la persona; i s’ha demostrat que quan no funciona lo general, lo social té una afectació en lo laboral importantíssim”.

Enrique Rodríguez, secretari general de CCOO Vallès Occidental i Catalunya Central. Foto PV

Això, el secretari comarcal de CCOO ho planteja en termes d’autocrítica: “hem fet molta feina intensiva als sectors, rams, empreses, que era molt important; però allò que s’havia fet molt bé en altres moments, la lluita per les llibertats i per avançar socialment, això no ho hem fet tant en les èpoques de creixement econòmic important”.
Segurament, “perquè no estaven en qüestió els drets socials, no hi havia l’agressió que hi ha hagut ara. Ningú pensava que els Pactes de Toledo, l’únic pacte d’Estat que ha funcionat, arribés un govern neofranquista i ho liquidés”.
Els Pactes de Toledo, subratlla, “se’ls ha carregat el PP amb la Bàñez i el Rajoy, com veritables botxins”. I ho han fet amb tot el suport de CiU. Fins al punt, recorda l’Enrique, que el seu interès perquè signés la CEOE li ha anat en contra, ja què li han tret al govern de la Generalitat la possibilitat de decisió, de tutela administrativa territorial en un expedient de regulació d’ocupació.
El propi Duran i Lleida, “que és en la meva opinió la persona més reaccionària i de dretes que té aquest partit, inclús deia que aquesta reforma es quedava curta”. I és que aquesta reforma té això, li dóna un poder absolut a la gran patronal de la CEOE, que “a la fi, segur que va ser qui la va escriure”.
D’altra banda, a Catalunya, el Govern de CiU ha anat fent les polítiques de retallades i austeritat amagant-se al darrere del discurs sobiranista, “anar parlant del dret a decidir, del 27S o d’independència, i avui hem d’estar mobilitzant-nos per una iniciativa legislativa popular per la renda mínima garantida. Aquesta és la realitat”. Una renda que necessiten per al sosteniment moltes persones a Catalunya, que estan en una situació no només d’atur, sinó de manca total de cobertura o subsidi.
En aquest context, cal mantenir la lluita per l’augment del salari, “perquè és de justícia i de dignitat”; però, a més, afegeix, “perquè si no, no hi ha reactivació de l’economia; això no és un capritx dels treballadors”.
CCOO, aclareix el secretari comarcal, és avui el primer sindicat del Vallès Occidental, de Catalunya i de l’Estat espanyol. “Això no són discursos, són dades concretes i es mesura a l’empresa”, afirma. Això demostraria que “s’ha fet una bona tasca, tot i que en el procés d’eleccions sindicals actuals no va tan bé com altres vegades, però continuem sent el primer sindicat”.
Ara, reconeix, “hem comès errors, i per nosaltres és molt important com ens veu la gent”. De fet, CCOO començarà el proper maig un procés que anomenen “assemblea oberta” per poder relacionar-se i parlar amb organitzacions i persones, “per polsar com ens veu la gent i què creuen que hauríem de fer”.
En relació als escàndols que darrerament han estat portada de mitjans de comunicació, “coses estranyes com les targetes opaques” o d’altres, l’Enrique Rodríguez, que és membre del Consell Confederal del sindicat, màxim òrgan de direcció, afirma que “ara s’està intentant solucionar; són coses que si mires les dates no corresponen al mandat de l’actual direcció. Però ho hem d’assumir i hem d’intentar canviar”, afegeix.
Comissions va aprovar una sèrie de normes a principis de març. Entre d’altres: limitació de mandat a 8 anys, renovació d’un terç d’òrgans de direcció en cada congrés; que ningú no pugui estar enlloc a títol personal, només en nom de l’organització; que les despeses en dietes o similars siguin a nom de l’organització. “Això”, garanteix, “ens està ajudant a poder posar l’organització en una situació que estigui en millors condicions que abans per afrontar els reptes futurs”.
El sindicat viu un procés de remodelació sectorial important. Principalment, de fusió de sectors i federacions. Enrique explica que els canvis “són adaptacions per respondre millor a la realitat de les empreses i en el territori”, com és el cas de Catalunya, amb la fusió de les comarques Vallès Occidental, Bages i Berguedà”.
Mentrestant, en el conjunt dels sectors productius, la substitució del treball humà per la màquina ja és realitat, i aquí “guanya rellevància un dels objectius principals del món del treball, que és el repartiment del mateix”. Simultàniament, hi ha sectors que han de créixer, exponencialment, “aquí és on està la veritable feina i la recuperació de l’economia, és tot allò que té a veure amb el servei i atenció a les persones”.
Caldria, per tant, anar primer a la creació d’ocupació en aquest àmbit, ja que “no tot és indústria o manufactura avançada. Encara i que en una comarca com el Vallès Occidental aquest és un sector amb molt futur”, assegura, “perquè hom sap fer i n’hi ha preparació, coneixement, infraestructures, mà d’obra i comunicacions, ho tenim tot, som una comarca industrial, de fet encara tenim un pes important en el PIB”.

Pacte Local per a l’Ocupació: “Cal fer polítiques de drets”

El passat 23 de març, l’alcalde Ballart i representants de CECOT, UGT i CCOO signaren una pròrroga del Pacte Local per a l’Ocupació. Tothom celebrà els resultats i es felicità per la voluntat de prorrogar-lo.
El secretari comarcal de CCOO defineix aquest Pacte Local com “una política d’ajuda, que no és ni de solidaritat; hi ha uns recursos i es posen a disposició de persones amb determinades característiques”, població en risc d’exclusió, generalment.
El Pacte, afirma, “fa allò que pot amb els pocs recursos. Com altres mesures”, diu, “subsidis o prestacions d’atur que “tampoc no solucionen el problema”.
Planteja, per tant, la necessitat d’anar fent “en àmbits on podem generar drets subjectius. Perquè jo, com a ciutadà, haig de tenir uns recursos mínims per cobrir les necessitats bàsiques d’educació, sanitat; també com a persona, tenir recursos per poder estar present a la societat i viure de manera digna i decent”. I aquesta és un tema que qüestiona com està repartida la riquesa, “perquè al món riquesa n’hi ha de sobres i la seva producció és social i col·lectiva. La qüestió és: com reparteixes?”.
“A la dreta li agrada molt la beneficència”, emfasitza l’Enric, però “nosaltres no podem jugar-hi. Si n’hi ha polítiques de dret, la dreta no pot fer beneficència i les persones esdevenen lliures per prendre decisions”.
I en aquest punt, “cal tornar a parlar del control del frau fiscal, de fiscalitat, dels impostos i la seva progressivitat”. I encara saber si el salvament de la banca era just i/o necessari, a qui beneficia, si no es podia fer millor amb els diners públics.

Pep Valenzuela