Prop d’un terç de les llars a l’Estat espanyol depenen de les pensions de jubilació
La precarització del treball hipoteca el futur dels joves
Per més que el govern espanyol, la patronal de tot arreu i diversos partits intenten convèncer-nos de que l’economia espanyola va bé, i aprofiten qualsevol dada estadística per cantar i lloar les meravelles del dit «creixement econòmic», el cert és que no hi ha motius per alegrar-se. Certament, alguns índex estadístics creixen, però la trista realitat és que ho fan sobre una creixent explotació de la mà d’obra, cada vegada més precaritzada i sense drets ni garanties. I el personal aguanta gràcies a la pensió de pares i mares o, tots plegats, d’àvies i avis.
Les xifres que fa ja algunes setmanes publicava la darrera Enquesta de Pressupostos Familiars són prou clares: el 29,5% de les llars del país tenen la seva principal font d’ingressos en una persona jubilada. La xifra mostra, a més, creixement d’aquesta població en relació a l’enquesta anterior, on ja era del 27,1%. O sigui, prop d’un terç de les llars. Això, a sobre, comptant que més de la meitat de les persones grans jubilades asseguren que van justes per arribar a final de mes.
No cal ser massa intel·ligent per a poder veure la gravetat de la situació si no es produeix un canvi d’orientació radical en les polítiques econòmiques i de treball. Què faran aquestes llars quan desaparegui la pensió de l’avi o àvia? O fins i tot, quant de temps aquestes pensions podran ser suficients?
Perquè, per a la gent gran les expectatives no són massa bones. D’acord amb dades de l’Enquesta de Condicions de Vida, amb dades del 2015, el 13% de la població amb més de 65 anys es troba per sota del llindar de la pobresa, i aquest és un percentatge creixent. Es considera llindar de la pobresa tot el que queda per sota del 60% de la mitjana total d’ingressos, el que voldria dir uns 8.209 euros anuals en el cas de llars amb una persona, o per sota dels 17.238 en el cas de llargs amb dos adults i dos menors de 14 anys.
D’acord amb aquests paràmetres, a l’Estat espanyol el 22,3% de la població viu en risc de pobresa. En el cas dels majors de 65 anys el percentatge és del 13%.
En declaracions a un diari barcelonès, en Domiciano Sandoval, membre de la Marea Pensionista, considerava que aquesta situació és totalment insostenible. Segons l’activista social, més de 800.000 pensionistes han de donar suport econòmic als seus fills i filles. Certament, un futur poc entusiasmant. Sobretot perquè les tendències que es consoliden apunten a una major precarització de les condicions contractuals i de treball en general, per més que moltes vegades aquestes intenten vendre-les com a nova economia, economia col·laborativa, de plataforma i altres floritures verbals que només amaguen l’explotació laboral.
Però les pensionistes no només mantenen les respectives famílies, perquè aquestes persones també paguen impostos, tant indirectes (IVA) com directes, via IRPF, i és una suma important. Tant com el 15% dels impostos recaptats per Hisenda l’any 2016. Novament, parlem d’un percentatge que creix cada any. O sigui, tal i com alerten alguns economistes i moviments socials, una part del que l’Estat paga a les pensionistes mitjançant la Seguretat Social, d’acord amb les cotitzacions durant l’any, ho recupera el mateix Estat via impostos. Clar que cal tenir en compte que també el nombre de pensionistes creix bastant i, segons dades d’Hisenda, una bona part que ha fet historials de treball més llargs cobren una pensió més gran. De fet la massa de renda salarial creix bastant menys que la de les pensions.
Al mateix temps, creix molt el nombre de mileuristes i de menys ingressos. També d’acord amb dades d’Hisenda, tenint en compte les persones que no estan obligades a declarar per no arribar al límit, en el 2016 el col·lectiu de menys que mileurista va superar els 5 milions de persones, un increment del 6,5% amb relació a l’any anterior.
Així les coses i mirant el que patronals, món de les finances i l’especulació argumenten, defensen i exigeixen als governs de torn, a tota Europa i el món, tot apunta que caldrà molta organització i suport mutu per poder revertir aquestes economies avui hegemòniques. L’ensurt de la crisi del 2007 i 2008 va propiciar que durant un temps es parlés fins i tot de «refundació del capitalisme» en els fòrums de Davos i altres. Però passat l’ensurt, tot indica que estem en una nova cursa sense normes. Ho diuen exactament així: desregularitzar.
Redacció/agències
Deixa un comentari