Aquests darrers dies d’agost hi ha tingut confirmació de que la dita “economia”, o sigui els grans indicadors (PIB i altres), funciona bastant bé, sense afectació alguna aparent per la manca de govern legítim. Segons algun dels grans quotidians d’abast estatal “l’economia manté la seva velocitat de creuer”.
Aquest bon ritme es manté tot i la reducció del consum de les llars i de la manca de consum públic. Els motius principals serien les exportacions i les inversions. Els estímuls de tot plegat, però, són aliens a la dinàmica interna de l’economia del país o basats en la superexplotació del treball i, en els dos primers casos, poc fiables al mig i llarg termini: interessos bancaris molt baixos, petroli molt barat i sous al mateix nivell.
També en el conjunt de la zona euro l’activitat econòmica marxa bé. El Brexit, amb tot el que s’ha dit, al menys de moment, “no s’ha fet notar en l’activitat econòmica del sector privat”. De fet, al propi Regne Unit sembla que tampoc deu d’anar tan malament, al menys si es té en compte que els hotels espanyols han registrat un increment d’arribades de ciutadanes britàniques del 15%, amb data de finals d’agost.
Aquí, però, l’escenari pot canviar ràpidament. De fet, apunten que la taxa espanyola interanual de creixement ja se’n resent d’esgotament. La fi de la campanya turística, d’altra banda, ajudarà sens dubte a baixar els ànims. Al temps que la força del sector exterior es pot veure malmesa davant la incerta situació que viuen França, Itàlia i el Regne Unit, així com també el conjunt de països d’Amèrica Llatina.
A tot això, cal afegir les compres multimilionàries mensuals de bons que fa el Banc Central Europeu i que, de moment, sembla que es mantindran, però que depenen de decisions polítiques d’organismes en els quals la ciutadania europea té poc a dir i menys a fer.
Mentrestant, els bancs espanyols mantenen 63.000 milions d’euros en propietats embargades i, en conjunt, l’exposició al risc immobiliari dels principals bancs superaria els 110.000 milions d’euros. Això després de més de vuit anys intentant desfer-se dels dits “actius tòxics”. Afirmava l’exgovernador del Banc d’Espanya Miguel À. Fernández Ordóñez que “el problema és que les mesures adoptades fins ara no s’han plantejat modificar la protecció pública del bancs, que és”, assegura, “la causa de la seva fragilitat”. Aquest senyor que, òbviament, coneix prou i molt bé el sector defensa que l’Estat “atorga als bancs uns privilegis excepcionals” que fan que “els contribuients paguin les crisis bancàries”. Acaba afirmant que, a més, ara “estan augmentant les ajudes a la banca: finançant gratis a llarg termini, retardant els requeriments de capital, permitint una concentració sectorial que augmenta els beneficis…”.
Al mateix però, a principis d’agost, es feia públic que a l’Estat espanyol el 25% de les persones aturades fa quatre anys o més que no treballen. Parlem, per tant, d’1.127.879 persones de les més de 4,5 milions registrades. Generalment, aquest grup coincideix amb les persones de més edat. Cal afegir que del total només un 23,4% cobra algun tipus d’ajut, o sigui que tres de cada quatre no reben res.
Però, diuen, l’economia va bé.
Redacció
Deixa un comentari