Els sindicats d’Educació convoquen mobilitzacions a l’inici de curs, com cada any i sempre, amb ràbia renovada de moltes, potser perplexes o cansades en pensen altres. Doncs el proper 20 de setembre, a les 18 hores, a Plaça Sant Jaume, USTEC-STEs (IAC), CCOO, ASPEPC-SPS, CGT i UGT convoquen concentració en defensa de l’educació pública, com cada any, com sempre, mentre aquesta no sigui una conquesta real, ferma i garantida.
Immediatament, les organitzacions del professorat reclamaven substitució efectiva de professorat en baixa des del primer dia. Han estat acampades davant la seu del Departament a Barcelona. “Els sindicats seguirem exigint que els substituts i substitutes tinguin el temps necessari per planificar, organitzar i preparar l’inici de curs igual que la resta de companyes i companys”, advertia la convocatòria de la protesta. “Perquè disposar del temps necessari per planificar és qualitat educativa. També exigim que totes les substitucions, incloses les de curta durada, siguin cobertes des del primer dia. És imprescindible la cobertura de les substitucions per garantir la qualitat de l’ensenyament i respectar les condicions laborals dels treballadors i treballadores de l’educació”.
Clar que, com es diu, això és immediatament, car la qualitat educativa no es pot assolir sense millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Així doncs, anuncien que “continuarem i intensificarem la lluita fins recuperar:
- La reducció de dues hores lectives al professorat major de 55 anys.
- El cobrament del juliol dels substituts amb sis o més mesos treballats.
- L’horari lectiu de18h a secundària i 23 a primària.
- La retirada de l’extensió del pla pilot dels nomenaments i de la definició de perfils de llocs de treball específics.
- Cap tancament d’aules a l’ensenyament públic i reducció de ràtios.“
L’acampada acabà la setmana passada, i els sindicats afirmen que “una vegada més, el Departament no escolta les nostres reivindicacions, compartides per la resta de la comunitat educativa i fins i tot, pel Parlament de Catalunya.” De totes formes, afegeixen, “aquesta acció ha estat la primera d’un curs que serà calent. No ens aturarem fins que no recuperem les condicions laborals i de qualitat del servei anteriors a les retallades”.
Acampada de professorat davant del Departament, aquest mes de setembre. Foto USTEC
En aquesta línia, i per a que el curs sigui calent (i no pas pel canvi climàtic) i més positiu les organitzacions criden el professorat a participar a les assemblees de zona i de centres, amb “l’objectiu comú de revertir les retallades que tant mal han fet els darrers sis anys”, començar el curs, el 12 de setembre, “lluitant: amb pancartes, concentracions, cassolades i samarretes grogues”, als centres; i participar a la concentració del 20 de setembre.
Els sindicats anuncien també que continuarà i s’enfortirà “la unitat sindical per tal que es vegi que la resposta serà conjunta, compartida i decidida fins que no aconseguim revertir les retallades i acabar amb el Decret de Provisió i Perfils i de les seves nefastes conseqüències”.
A tot això, i d’acord amb opinions d’algunes professores i sindicalistes, la veritat és que el nivell de combativitat no es correspon amb el dels problemes. Tot plegat, en sintonia amb el registre de mobilitzacions durant els dos darrers anys.
La indignació davant la crisi i les retallades sembla haver-se canalitzat, una part, políticament cap al vot diferent o nou, altre; i en l’àmbit de les lluites socials i sindicals més aviat cap a la resignació o la por a un eventual empitjorament de la situació.
Això, diuen, pel que fa a la situació en general. Però, després, com ja apuntava en un article publicat en aquest mateix periòdic en José Navajas, delegat de CCOO Vallès Occidental, davant els canvis
en el funcionament i organització dels centres els sindicats es troben que no a
caba de servir el model d’organització i mobilització que feien servir fins ara.
Part substancial de les qüestions que fins ara es resolien directament en la negociació amb el Departament han passat a formar part de l’agenda interna dels centres, “hi ha cada vegada més conflicte dintre dels centres”, informa en Navajas. Això demanaria, considera, formes d’organització de les treballadores en aquest nivell de centres, però això encara està molt verd, “a banda el propi nivell d’influència sindical i la creixent opció per sortides individuals, hi ha reticències dintre les pròpies organitzacions”, en relació al model, analitza.
D’altra banda, també com a part d’una tendència general, es podria constatar una “fractura generacional”, que ho és també d’experiència de lluita sindical i política, al temps que de condicions laborals. És el cas de substitucions o interinatges que, tot i la precarietat, troben haver arribat a un nivell que va molt més enllà del que a partir de l’experiència pròpia haurien pogut imaginar. L’abast de les perspectives personals sembla haver-se escurçat bastant en els darrers anys.
Mentrestant, queda pendent encara allò més important, i que està present al discurs polític-institucional encara que no de la manera que caldria: l’elaboració d’un acord prou ample i prou bo que posi l’Educació en el lloc que li pertany i que és el que una societat democràtica i justa necessita i exigeix. L’agenda, però, quan es parla de canvis, també en aquest àmbit, la vénen determinant les empreses i els dits mercats, o sigui la reproducció sense límits del capital i la maximització de beneficis sense importar ni què ni com.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari