“La Reforma Laboral ha estat claríssimament una regressió, ja que va obrir la porta a que l’empresari disposés d’una flexibilitat brutal; parlo de la darrera, la del febrer del 2012”. Qui afirma això és en Pep Millan, advocat d’UGT a Terrassa des del 2012, dedicat al contenciós administratiu i al laboral.
El cert és que n’hi ha hagut unes quantes, de reformes, “però la més agressiva al meu parer ha estat aquesta última”. A més, adverteix, perquè “en el seu propi preàmbul, quan diu que és en beneficio de todos, contradiu allò que és el motiu del dret laboral quan neix, o sigui defensar la part dèbil”. 
Tot plegat (les dades sobre processos judicials en els anys 2013-14 a Terrassa són una petita mostra), al final d’aquesta crisi, es pot afirmar sense cap dubte que la situació ha empitjorat greument. “Estàvem millor, rotundament millor”, sentencia en Millan. Considera que “la part treballadora ha estat sempre la perjudicada, però al menys la norma, la llei, la negociació col·lectiva ens emparava molt més que no pas a dia d’avui”.
Ja existia la figura de l’acomiadament objectiu, “però la facilitat amb que ara l’empresa pot acomiadar en base a aquesta figura és… bé, se li ha facilitat moltíssim”. No hi ha cap dubte, assegura. “Així va ser. A partir d’aquesta reforma van venir molts acomiadaments, molts”.
“Es parlava d’estabilitat i foment del treball i va ser tot el contrari. L’empresari va aprofitar l’ocasió per fer fora a qui li semblava en aquell moment car (que cobrava massa) o que senzillament no li queia bé, i que podria amortitzar l’acomiadament en poc temps”.
Tot i així, als empresaris els hi sembla poc. A mitjans de juny, el vicepresident de la Ceoe i president de la Cepyme (confederació espanyola de la petita i mitjana empresa) Antonio Garamendi, després d’afirmar que l’acomiadament ha de ser totalment lliure, tot reconeixent que a la pràctica ja ho és, encara va reclamar un major abaratiment dels acomiadaments.
També més flexibilitat, pels salaris. O sigui, que tinguin un component cada vegada més “variable”. Al temps, tot això, com si res, que reclamà també una reducció de l’impost de societat.
“Ara hi ha hagut un paron”, d’acomiadaments, vol dir en Pep Millan, “és cert, però clar, perquè tota la feina bruta ja està feta”.
De sous i condicions laborals, tot va pel mateix camí. El vicepresident de la Ceoe reclama més, però és que ja deu ser difícil saber més què. “Abans un empresari no et podia modificar el sou”, assegura en Millan, “però des de la reforma al 2012 sí ho pot fer. Ho ha de justificar d’alguna manera, però abans ni així. Això, passant del conveni col·lectiu fins i tot, aquest és l’altre cavall de batalla”.
D’una banda, cada vegada hi ha menys gent sota la cobertura d’un conveni col·lectiu. La Reforma facilita també que la negociació d’acords laborals sigui cada vegada menys col·lectiva i més d’àmbit menor, empresa o individuals. En resum, força creixent, encara més, per la patronal, i menor per a les treballadores.
“Això és el que en línies generals es va fomentar amb aquesta reforma laboral”, sentencia l’advocat laboralista, tot intentant fer humor negre de la situació. “En llegir la norma, vaig pensar: Hala! T’hauràs de dedicar a un altre ram del dret, perquè en aquesta línia no tindràs ni com defensar els clients, quasi ni clients. Ho dic a títol personal, però com a sindicat també”.
El Fons Monetari Internacional i després el propi Banc d’Espanya, per la seva banda, el mes de juny passat, plantejaven però que el govern espanyol hauria de fer noves lleis per abaratir i facilitar encara més l’acomiadament. També el president de la Ceoe, el català Joan Rosell, alguns dies després, defensà més facilitat per acomiadar, al temps que “veure on podem fer més”, encara…
Els sindicats, en aquest escenari, han anat perdent pistonada. En Millan no és sindicalista i no parla en nom de ningú, però creu que “s’ha anat fent de manera que no fos pitjor. A mi, al menys, com a advocat també em passa això. És clar que depèn de la força que un té en l’àmbit de negociació. Ara hi ha menys”.
Segur que tenen a veure els canvis en la producció, les formes de treball també. “Això, pot ser que estigui molt bé”, considera, “però s’ha de buscar un equilibri, la gent hem de sobreviure”. Potser, apunta, “seria arribada l’hora de tractar tot això com una qüestió de societat, no només econòmica, i mirar de trobar acords entre tothom i no que alguns se n’aprofitin i la majoria perdi”.
En Pep Millan coneix de molt a prop què vol dir la pèrdua de drets. Defensa que aquest discurs de la fi de la dita recessió és pura retòrica. “Abans no hi havia tanta por a que et poguessin abaixar el sou, hi havia més possibilitat de trobar una altra feina. Si hem tocat fons o no, no ho sé, tant de bo, però és que no ho veig. La gent té molta por a perdre la feina…”.
En el primer trimestre del 2015 les empreses de l’Ibex 35 van guanyar de forma conjunta un 38,18% més respecte del benefici del mateix període de l’any anterior. El que vol dir concretament 9.397 milions d’euros. Aquí sí que es nota la fi de la recessió, si l’han tingut alguna vegada. Però, al mateix temps, mirant l’Estat espanyol, quasi el 25% dels contractes signats durant els primers quatre mesos de l’any han durat set dies o menys. Així és més fàcil entendre aquesta por de la que parla en Millan.
I aquests no són encara els “contractes de zero hores”, vigents al Regne Unit, segons els quals l’empresari no garanteix ni un mínim d’hores de treball ni tampoc mínim de salari a les treballadores, que han d’estar disponibles les 24 hores del dia, tots els dies i normalment tenen una clàusula que els impedeix tenir altra feina.
S’ha parlat molt del perill d’esclat social com a conseqüència de l’enorme empobriment i desigualtat; sobre aquesta qüestió aquest advocat laboralista també té dades esfereïdores, que podien fer pensar que l’esclat seria difícil d’aturar. “Però la por ha pogut”, assegura, “la por fa que es pugui mantenir controlades les persones”.
L’escenari no és entusiasmant. Defensa que “caldria trobar solucions col·lectives” i és per això que veu amb cert optimisme els canvis electorals en curs, “hi ha moviments d’esquerres que estan pujant, i això en aquest moment dóna esperances, encara que fa falta gent”.
Terrassa: el sector de dependència, el més precaritzat
Parlant de precarietat, dintre de serveis públics, els de geriatria, ajut socials, residències tercera edat i dependència en general, guanyarien aquesta trist cursa. “És el sector més precaritzat”, informa en Pep Millan, “amb pocs drets i garanties”. “L’empresari té bastant força”, afegeix, “i la gent, normalment poc qualificada, necessita la feina; són contractes a la baixa: sense condicions i sota amenaça”. Així és el sector, assegura, i amb sous molt baixos.
Un altre sector “és o era, no sé com dir-ho ja”, la construcció. El conveni és bo, però la situació semblant o igual a la d’abans. En el de restauració, afirma, “molts problemes amb l’horari i la jornada, les típiques hores extra que mai no es paguen”. Sense entrar en bars petits, és un altre món.
Pel que fa al comerç, recentment en Millan ha portat un cas en el qual un jove treballava a una carnisseria cobrant 300 euros al mes, sense contracte. “És un cas extrem, segur que no s’ha d’extrapolar, però és un cas real”. Ell va denunciar a la inspecció de treball perquè no tenia contracte, va anar l’inspector de treball i els va agafar in fraganti, l’empresari li va dir al noi que no tornés, però l’inspector ja havia fet la feina. Va ser a Terrassa. Li van donar la raó: contracte, retards i indemnització per l’acomiadament. “És un exemple molt gràfic i molt bèstia, no només sense contracte sinó a més pagant molt menys del que diu el conveni i tota la llei”.
Això era a una empresa petita, “però a les grans també hi ha situacions greus, passa de forma diferent, aquest aprofitament. Per dir-ho així, és a un altre nivell, no és tan “barroer” com això, perquè també hi ha fiscalització o control sindical, però sí que és cert que durant tota aquesta època s’ha donat el típic xantatge. Estic parlant d’acomiadaments col·lectius: era bastant típic reunir al comitè d’empresa i amenaçar-los i dir-los (estic parlant en termes molt genèrics): mira, ha baixat la feina, han baixat els ingressos, l’estoc o els clients, el que sigui… i que dels 70 o 120 que som doncs hem d’acomiadar uns 30. Però bé, si voleu podem baixar el sou de tots i així aquests 30 no marxaran. Així han anat les coses aquests anys , a Terrassa, al Vallès i a tot arreu”.
Les dades canten
A falta d’una investigació aprofundida de les dades sobre conflictivitat laboral a Terrassa i el Vallès, hem consultat una experiència concreta i real d’activitat en el terreny que ens permetès, al menys, una primera aproximació. El resultat, de qualsevol manera, és totalment coherent amb altres dades disponibles, locals i comarcals, així com amb el conjunt del país.
En Pep Millan, durant la conversa amb Malarrassa confirmà aquesta percepció i encara més. En el seu portafolis de l’any 2013-14, el nombre de casos i denúncies per acomiadament representa amb molta diferència la primera causa de conflicte, amb un 28,10%.. Vénen després: reclamació de quantitats, amb un 17,21%; sancions disciplinàries, amb l’11,89%; conflictes col·lectius, un 10,63%; i modificació de condicions de treball, 07,08%. La resta de circumstàncies possibles, fins a 17, es reparteixen queden quasi totes per sota del 5%.
Per sectors, el recull de dades respon a la divisió per federacions sindicals (amb molts sectors) i no especifica el ram concret. En tot cas, la federació amb més conflictes és la del Metall, Construcció i afins, amb un 31,48%. Després, Comerç, amb el 24,07%. Segueixen empatades la de Serveis i Indústria Alimentària, amb 18,51%; i amb un 14,81% dels casos la federació de Serveis Públics. Amb poc més de 5%, Ensenyament i Transports.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari