Fa dues setmanes que s’ha fet l’estrena a la nostra ciutat de la nova pel·lícula de Steve McQueen, “12 Anys d’esclavitud”. Aquest film, així com d’altres treballs audiovisuals recents de varis cineastes per a centres d’art, ha fet créixer el debat sobre les pràctiques fílmiques dels creadors de videoart i, de rebot, sobre les relacions i les fronteres entre aquest mode de representació audiovisual i el propi cinema. Ens endinsem de la mà de figures tan rellevants com el propi McQueen i Bill Viola, en aquest promiscu i apassionant territori d’intercanvis.
El cinema és dirigeix cap un destí comú de les imatges i dels diversos llenguatges fílmics.
El britànic Steve McQueen es reconegut com un prestigiós director de cine. Aconseguí certa fama gràcies als èxits conreats en alguns festivals internacionals. La seva pel·lícula “Hunger” (2008), va obtenir premis en el Festival de Cannes d’aquell any, i “Shame” (2011) el Premi de la Crítica (FIPRESCI), en el Festival de Venecia.
Ara, amb “12 anys d’esclavitud”(2013), ha penetrat en els mecanismes del cinema de Hollywood. Ha portat a terme un pas cap un altre model de producció. No obstant, el contingut de la seva última pel·lícula sembla expressar una certa coherència política i estilística com la resta de la seva obra. McQueen reflexiona sobre la naturalesa de l’ésser humà sotmès a un estat de repressió proper, com en “Hunger” tractava la qüestió del terrorisme de l’IRA i la política de Gran Bretanya vers Irlanda del Nord. En tots els seus llargmetratges, el director ha explorat una estètica de la representació del cos humà, donant una especial significació a la gestualitat i a l’expressió del dolor. A pesar d’això, aquesta nova pel·lícula ha obert algunes expectatives fílmiques en certs territoris. Han sorgit veus que acusen a McQueen de ser un cineasta venut a la lògica hollywodense i a les lleis del melodrama convencional.
Es curiós que quan certa crítica de cinema parla de McQueen, oblida que quan va rodar “Hunger” era ja un reconegut artista visual. Les seves obres s’exhibeixen en la Tate Modern de Londres i en el MOMA de Nova York, entre d’altres centres artístics. En aquestes obres exposades, ja estaven molt presents les qüestions del cos, de la gestualitat i la dialèctica passió versus destrucció.
Molts dels admiradors dels treballs de McQueen per les galeries varen veure “12 anys d’esclavitud” com un exercici d’autodestrucció comercial del seu talent al servei del conservadorisme narratiu. En canvi , una altra part del públic, que ha admirat el valor que McQueen té en explorar el tema del racisme, a partir de les memòries d’un esclau que va viure la seva pròpia degradació, es pot sentir perplexa si recupera “Western Deep” (2002), la proposta que com a videoartista va presentar en la Documenta 11 de Kasel, on mostrava el treball claustrofòbic dels treballadors d’una mina d’or a Sudàfrica sotmesos a tot tipus de vexacions.
El que fa diferent el llargmetratge de gran pressupost com aquest de què ara parlem i la instal·lació presentada en Kasel no és el seu punt de vista, sinó el modus en què cada obra s’expandeix per territoris diferents. La separació entre l’artista i el cineasta, entre el creador de peces artístiques i el creador de pel·lícules, és un factor cultural basat en falses fronteres.
El pensador Jacques Rancière considera que en la història de la cultura visual s’ha anat produint una significativa separació dels llaços que permetien unir les imatges cap un destí comú. Entre el cinema i les avantguardes visuals ha existit sempre una espècie de curiós desfasament històric.
Sinopsi
En “12 anys d’esclavitud”, Steve McQueen, sota guió de John Ridley, adapta les memòries de Solomon Northup: un home lliure de Nova York, culte, violinista, en la trentena, casat i amb fills, que fou segrestat en 1841, venut com a esclau i enviat a Nova Orleans. Per aquest motiu es va veure obligat a treballar en diverses plantacions.
Aquests 12 anys representen un parèntesi en la vida de Norhtup, que havia gaudit de 34 anys de llibertat abans de ser segrestat, torturat i venut en la mateixa avinguda de Washington on Martin Luther King aixecaria la dignitat negra més d’un segle després i on Barack Obama seria escollit com a president casi 160 anys després de l’alliberament de Norhtup.
La pel·lícula de McQueen, com la vida de Northup, està determinada per la noció del parèntesi, sempre ens remet amb ella. “Si vols sobreviure no diguis mai qui ets realment, ni que saps llegir i escriure”, li aconsella un altre esclau. Northup, interpretat amb esgarrifosa intensitat per Chiwetel Ejiofor, es veu obligat a contemplar els seus anys d’esclavitud com un parèntesi. El que passarà després és només una esperança. El que ha quedat enrere, només és una vida en suspens, que no pot ser revelada.
La pel·lícula entra i surt d’aquest parèntesi (biogràfic, històric, cinematogràfic) per recordar-nos el somni de la llibertat, de tal manera que els flashbacks es van diluint en el relat de la ignomínia a mesura que es va dissolent en la memòria i l’esperança de Solomon Northup.
Emili Díaz
Deixa un comentari