Diàlegs i mirades a l’univers cinematogràfic, com a refugi de les vides somiades i no viscudes.
Potser per estar jo contaminat per la cinefília, avui m’atreveixo a encetar aquesta finestra oberta al món del cine, la qual només pretén ser un punt de vista molt personal i sobre tot molt modest de les meves impressions, més o menys apassionades, de les estones que visc i gaudeixo tancat a les sales fosques dels cinemes.
Aprofitant l’estrena recent als cinemes Verdi de Barcelona del documental “Hitchcock/Truffaut”, mig segle després de la publicació d’“El Cine segons Hitchcock”, de François Truffaut, el director d’aquest film, en Kent Jones, ens relata a l’argument del mateix la invitació i les entrevistes als millors directors del nostre temps, per tal de compartir els pensaments sobre el perdurable llegat i el geni del mestre del suspens Alfred Joseph Hitchcock (1899-1980).
És aquest un meravellós i màgic documental d’imprescindible visionat en qualsevol escola de cine del món, que recull material d’arxiu de tota la carrera de Hitchcock, així com també l’opinió d’alguns dels millors directors dels nostres dies, com ara Martin Scorsese, Wes Anderson, David Fincher, Richard Linklater o Olivier Assayas i d’altres, fins a 10 directors. Ha estat presentat en la Secció Oficial del Festival de Cannes del 2015.
Doncs bé! El que us deia és que aprofitant aquesta estrena, voldria ressaltar la gran contribució que aquest mestre va aportar al cinema. Com per exemple la tècnica del McGuffin –un element de suspens que no te rellevància més que per fer avançar la trama del film- i ressaltar la diferència entre el suspens i la sorpresa. També el documental recull els pensaments del mestre sobre el ritme, l’enquadrament, la simetria dins de la història i dins del pla, i sobre el que ell considerava explicar la història a través de les imatges. Ell deia que “en moltes de les pel·lícules que es fan hi ha molt poc cine, assegurant, que són fotografies de persones que parlen” . En aquest sentit, Truffaut suggereix que aquells directors que van començar en els anys del cine mut saben una cosa que els altres mai coneixeran. “Pots mirar una pel·lícula de Hitchcock amb el so apagat, i tot i així seràs capaç de seguir-la”. I això en bona mesura és així perquè res en el seu cine passa per accident. Cada pla, cada angle, cada mirada van ser dissenyats amb un propòsit: no tant explicar històries com portar a terme visites guiades a través de les obsessions i els traumes més íntims del seu creador.
El teòric i crític de cine André Bazin (1918-1958), per a molts un crític al·lèrgic a Hitchcock, com es deia llavors, ressaltava que ell era més amant del cine de Renoir en contrast… doncs deia Bazin que Renoir estimava la humanitat i que en canvi Hitchcock només s’estimava a si mateix i sobre tot només estimava el cinema.
Emili Díaz
Deixa un comentari