Terenci Moix, Món Mascle
(La Magrana, 2013)
L’editorial La Magrana recupera la novel·la Món Mascle, de Terenci Moix. Una roent i violenta reflexió vers el poder i les seves múltiples cares, que bé es pot cenyir al context històric en el qual va ser escrita, com també aplicada al panorama social actual. La lectura de les seves pàgines obre un ventall de qüestions morals que sacseja els pilars dels sistemes polítics vigents: és l’educació un instrument idòni de manipulació? Ens esclavitza o ens allibera? Som subjugats a la tirania de la perfecció, la bellesa i l’obediència? Definitivament: la llibertat és una construcció cultural o una condició natural?
Gérard, una estrella del pop internacional, és raptat misteriosament i traslladat a l’anomenat Món Mascle. Així, es troba immers en un univers totalitari regit únicament per homes, on és considerat una divinitat. Aquesta realitat, a priori anecdòtica als ulls del pres, el xucla progressivament i el submergeix en una espiral despòtica que s’alça com el seu credo. La violència, el sacrifi i l’extermini del feble seran els pilars d’una societat dictatorial que ell mateix professarà. Construït a partir de reminiscències de l’art occidental, aquest espai beu de les dictadures del segle XX i posa en relleu la duresa d’unes lleis que, mitjançant altres representacions, perviuen encara al subsòl dels nostres dies. D’aquesta manera, l’argument giravolta vers la crueltat que domina el poder arreu, indiferentment de la màscara que llueixi: política, publicitària o religiosa.
És interessant apreciar com la masculinitat és satiritzada en un univers carregat de símbols fàl•lics i desvalgut de la presència femenina. S’entreveu, doncs, una punxant reflexió vers el masclisme que regeix les col·lectivitats d’ahir i d’avui, subjugant l’ésser humà a la tirania sexista. El lector o lectora és testimoni d’una col·lectivitat que ha extirpat la feminitat de la seva cultura, fins al punt de suprimir les paraules pròpies del gènere femení: el llenguatge del Món Mascle només admet paraules masculines. La societat que Moix evoca es regeix per una premissa fonamental, tal com deixa palès el narrador: “El Poder serà rei de la força mare, i la domarà sempre, perquè està escrit que la rebel·lió de les forces femelles acabaria amb la grandesa del Món Mascle”. Malgrat l’exageració i el caràcter caricaturesc dels personatges de la novel·la, és inqüestionable el paral·lelisme que s’estableix entre aquests i la realitat que envolta el públic lector.
Igualment, mitjançant la figura de Gérard, Moix llença una àcida crítica a la ignorància de les masses enfollides per ideals fictícis i mostra la fragilitat dels ídols que guien el camí de la col·lectivitat, com afirma el protagonista de la novel·la: “en tots dos casos —jo ídol popular o jo ídol del Món Mascle—, hom intentà fer-me servir d’instrument amarg, cruel i destructor”. L’autor evidencia l’existència i trascendència de la manipulació de masses, tot despullant la seva configuració des d’un punt de vista irònic i destructor. La descoberta d’una incògnita que amara el llibre de misticisme, culmina amb un final colpidor que no deixarà indiferent el lector o lectora.
Marta Pastor
Deixa un comentari