Hi ha qui entén la literatura com una recerca del sentit de la literatura i de l’art en general; és a dir, s’escriu per intentar acostar-se a l’art en estat pur. Això passa per situar-se als afores de l’art contemporani, per qüestionar-se constantment i, fins i tot, per contradir-se com a via d’investigació i de recerca. La trajectòria literària d’un autor que escriu per intentar saber què escriuria si escrivís es basteix a partir d’obres que tracen un camí que se sap d’on parteix, però que té una meta incerta i desconeguda. En tot cas, només sabem que sovint gira sobre ell mateix i que sempre apunta cap als afores. Sens dubte, aquesta trajectòria contribueix a crear una imatge de l’autor que creix i, sovint, es mitifica amb cada nova obra. Però hom ha de ser capaç de dialogar amb l’obra més enllà del reguitzell de tòpics pseudocrítics que només es queden amb la superfície del text i el fan més opac, de manera que es fa gairebé impossible percebre el que hi ha en el fons. La lògica externa no serveix en cap cas per interpretar qualsevol text de Vila-Matas i, òbviament, la darrera obra no n’és una excepció. Cada un dels textos té una lògica interna que el fonamenta i que el converteix en un pilar més d’un conjunt literari bast i complex, que es recolza en diferents elements que es van desenvolupant i nodrint mútuament, com un tapís que es dispara cap a totes direccions, però sempre apunta als afores, on sempre trobem alguna pista per seguir i anar encara una mica més als afores dels afores, on qui sap si algun dia trobarem el centre de tot.
Oriol González Tura
Deixa un comentari