Arran de la mort a l’edat de 76 anys (1940-2016), el passat mes de juliol del gran director i autor cinematogràfic iranià, Abbas Kiarostami, tinc interès en retre-li un merescut homenatge, tot recordant i agraint-li el seu llegat fílmic. Així doncs, desitjo dedicar uns comentaris sobre la figura d’aquest director i mestre del cine.
Fa uns anys, en un sondeig fet per Film Comment, es va seleccionar sense cap mena de dubte a Abbas Kiarostami com la persona, per al prestigiós crític cinematogràfic Adrian Martin i també per molta altra gent del món del cinema i de les arts audiovisuals, qui va ser capaç de definir millor i més decisivament el cinema durant els anys 90 i del que portem del nou segle. És unànime la idea de que “Kiarostami és el cineasta que s’ha servit del elements més humils, modestos i senzills de la vida i del paisatge, per generar els gestos artístics més profunds, commovedors i al temps d’una radicalitat formal i expressiva que en cap cas ha sigut superat fins ara”.
Crec que existeix un problema quan es fa excessiu èmfasi en veure només la seva simplicitat formal, donat que les seves criatures filmades es presenten pures, innocents i d’un híper-humanisme que sembla que xoqui amb la realitat, els moments fílmics que la seva càmera capta i registra de forma pausada i d’imatge poètica que sembla que vulgui absentar-se i escapar-se de la quotidianitat. També existeix un altre problema quan es subratlla que els seus films són d’una complexitat i radicalitat excessiva, com si les pel·lícules d’avui haguessin de passar pel filtre dels artificis barrocs i de les laberíntiques paradoxes deconstructives per tal de considerar-les bones pel·lícules. Entre els jocs reflexius dels films Primer Plano o A través de los olivos i l’os que flota al compàs del torrent fluvial que ho diu tot, en una seqüència d’una expressivitat meravellosa en El viento nos llevará, per indicar només uns exemples, crec que alguna cosa s’escapa d’aquest magnífic corpus, amb raó, i dic que és una senyal del meravellós artista que és Kiarostami.
Cal explicar que si considerem a Kiarostami com un cineasta essencialment ‘transparent’ – és perquè el que ens mostra són les ‘coses de la vida’ senzilles, de forma simple i gens ostentoses, per més complexitat que esdevingui el seu visionat o efecte final – llavors serà senzill veure els seus films.
Per acabar aquesta aproximació a la capacitat creativa de Kiarostami, només dir-vos que si teniu la temptació de veure algun dels seus films a través de la televisió, penseu que aquest mitjà redueix l’estètica a pura i simple informació; per tant, tingueu en compte amb la seva narrativa visual, ja que no és la més idònia per veure-la a la TV.
Emili Diaz
Deixa un comentari