Loreak (Flors) Direcció: José Mari Goenaga, Jon Garaño Guió: J.M.Goenaga, J.Garaño, Aitor Arregi. Fotografia: J. Agirre. Muntatge: Raúl López. Intèrprets: Josean Bengoetxea,Itziar Ituño, Nagore Aranburu, Itziar Aizpuru. N: País Vasc. 2014. 99 minuts.
Recentment s’ha estrenat en sales aquesta pel·lícula d’argument minimalista, en clau de suspens, que juga amb l’enigma i el misteri de la història. Narrada a l’estil de Hitchcock, se’ns demostra, una vegada més, la falta de sensibilitat de la política cultural espanyola, ja que ens han tornat a segrestar l‘oportunitat de visionar-la en versió original subtitulada en català.
Un bon enunciat per a aquesta pel·lícula seria “digui-ho amb flors”. Però aquestes flors que rep setmanalment, de forma anònima i misteriosa Ane (N. Aranburu), o les flors que assenyalen un punt en la carretera, no són més que un senzill pretext que impulsa la lleu trama d’un film centrat en el molt ben construït i mesurat retrat de tres dones i les seves circumstàncies. Aquestes tres dones, instal·lades en la quotidianitat de la feina –Ane a l’oficina d’una obra en construcció, i Lourdes (I.Ituño) a la caseta d’un control de peatge d’autopista– tenen un desconegut i efímer primer nexe comú amb Beñat (J. Bengoetxea) i després un altre, amb la mare de Beñat, Tere (I. Aizpuru), un clar exemple de la matriarca vasca. Són les flors del títol del film les que determinen el nexe entre aquest trio de dones.
De fet, el que uneix els tres personatges queda ràpidament entès, i és precisament el buit el que fa que aquests personatges s’aproximin insospitadament al triangle femení. Aquest buit va apropiantse del film, sempre amb una subtilesa i atenció al petits gestos i detalls. Es tracta d’una pel·lícula coral, on els directors J.M. Goenaga i Jon Garaño, que es mouen en el terreny d’una història mínima, saben adoptar una posada en escena molt adequada, especialment pel treball actoral que permet expressar-ho tot des de la trista mirada de Nagore Aranburu.
Una pel·lícula que parla de la incomunicació i la soledat de la vida d’aquests personatges, de la vida viscuda real i de la vida somiada o imaginada. En definitiva, un tall de vida viscuda. Un film que es desenvolupa de forma insubstancial i suau cap els registres dels sentiments amagats. En aquesta forma de fer radica una honestedat que refusa qualsevol forma de pretensiositat, en contra de tants nous cineastes que volen demostrar com sigui el seu univers personal i la seva singularitat estilística.
Emili Díaz
Deixa un comentari