Els bons llibres transmeten un estat d’ànim, i fins i tot condicionen l’estat d’ànim del lector, el modifiquen. Moo Pak és un llibre d’estat d’ànim reposat, calmat, serè, i s’encomana plenament al lector. El diàleg relatat entre Jack Toledano i el narrador, Damien Anderson, és pausat, reflexiu: un sol capítol de 179 pàgines, sense ni un punt i a part, que en aparença s’escriu d’una tirada, però en canvi es llegeix en dosis mesurades que s’han de mastegar a consciència per treure’n tot el suc.
Des de la naturalitat i la franquesa amb què parlen els personatges es poden dir coses molt importants 
sobre la vida, la literatura i l’art en general, que de fet, en els bons llibres es confonen o es fusionen.
Les formes d’escriptura amaguen en si mateixes una concepció de la literatura, que és viva i es va definint en el mateix procés d’escriptura perquè, d’acord amb el que també deia Marguerite Duras, «l’única manera de descobrir què era el que mirava de dir, el que mirava de fer, era tirar endavant». Aquest procés és tan apassionant com llarg i laboriós, i comença molt abans de posar-se davant del full en blanc; comença, de ben segur, amb aquelles lectures que t’impulsen a escriure perquè allò que llegeixes és el que t’hauria agradat ser capaç d’escriure.
Josipovici concep la literatura com un vehicle de reflexió i de coneixement, però «el problema és ajuntar totes aquestes coses, no a través de l’argument, perquè sempre he desconfiat dels arguments, sinó a través de la forma». És un problema? Doncs, el resol amb èxit rotund.
Oriol González Tura
Deixa un comentari