RACÓ DEL CINÈFIL
Títol: “EL VENT S’AIXECA” (Kaze tachinu). V.O.S.Castellà.
Fitxa tècnica
Direcció: Hayao Miyazaki
Guió: Hayao Miyazaki
Música: Joe Hisaishi
Gènere: Cinema d’animació.
Nacionalitat: Japonesa, any 2013.
El títol d’aquesta pel·lícula es l’adaptació d’una novel·la del mateix nom, escrita per Tatsuo Hori. L’autor de la novel·la va fer seva una línia del poema de Paul Valéry: “Le vent se lève, il faut tantrer de vivre”. Aquest film combina a Jiro Horikoshi, el protagonista de l’història i a l’escriptor Tatsuo Hori, dues persones històricament reals de la mateixa època, en una sola persona anomenada Jiro.
Es tracta d’un treball inusual de completa ficció que narra la vitalitat de la dècada de 1930.
Segons manifesta el seu propi autor, aquesta pel·lícula, d’estrena recent en la nostra cartellera, ens fa tornar a recordar que estem davant d’un creador excepcional, elqual en presentar aquest film als mitjans especialitzats, ens anuncia la seva retirada definitiva del món del cinema. L’obra de Miyazaki és molt fidel a les fortes arrels en el cinema d’animació del seu país i en el respecte a la tradició de la cultura japonesa. Cal dir que és tal vegada també una narrativa lliure i heterodoxa, de forta personalitat.
El director ens ha deixat una dilatada quantitat d’obres mestres, entre les que enumerem:“El Castell de Cagliostro” (1979); “Nausicaä de la Vall del vent” (1984); “El Castell en el cel” (1986); “El meu veí Totoro” (1988); “Nicky, l’aprenent de bruixa” (1989); “Porco Rosso” (1992); “La princesa Mononoke” (1997); “El Viatge de Chihiro” (2001); “El Castell Ambulant” (2004); “Ponyo en el penya-segat” (2008).
En els seus 30 anys de recorregut, Miyazaki ha aconseguit enlairar-se com potser el realitzador més important del cinema d’animació japonès. La seva fama és indiscutible tant per l’acceptació del públic internacional com per una llarga llista de premis, entre els que cal destacar per sobre de tots, l’Ós d’Or del Festival de Berlin, per “El viatge de Chihiro” l’any 2001. Aquesta pel·lícula ha sigut la més exitosa de la seva carrera, i la que el portà al reconeixement internacional pel seu mestratge com a director, guionista i animador.
El film que avui analitzem, “El vent s’aixeca”, atresora quasi totes les seves temàtiques principals: la importància de la transmissió de la memòria a les noves generacions per no perdre el llegat cultural, la necessitat de cohabitar amb el medi ambient sense destruir-lo, el rol vital de l’individu com agent social a través del seu treball, i la denúncia de determinats aspectes de la societat del segle XX.
El seu cine es caracteritza per la fusió d’influències per crear un món completament nou.
Sinopsi
El fragment de la poesia de Paul Valéry que dóna nom al títol del film, és per a Miyazaki un lema i un epitafi: contra l’adversitat cal desplegar les ales.
No és estrany que si “El vent s’aixeca” és el seu declarat adéu al cinema, sigui també el seu projecte més personal, i el més arrelat a la seva biografia: el seu pare dirigia una fàbrica que produïa timons per a l’aviació. Al marge del seu ideari polític, el que interessa a Miyazaki dels seus personatges és l’amor per l’aventura, la curiositat per allò nou, el seu geni intuïtiu. I potser el més important, la constant recerca de la bellesa.
Davant el to fantàstic de la resta de l’obra de Miyazaki, aquí destaca el drama realista i adult. Exceptuant les seves comptades escenes oníriques, el film podria considerar-se un biopic clàssic. La poètica d’aquest meravellós cant del cigne no acaba d’esclatar en els imaginatius deliris del director. És com si Miyazaki volgués demostrar-nos que no està obligat a cercar en la fantasia el que pot trobar en la realitat. Recrear-la al voltant de l’animació en les portentoses seqüències de vol, o en la que en rigor, potser cal destacar com una de les seves millors escenes de tota la seva obra (el terratrèmol que va destruir Tokio l’any 1923, una catarsi que prefigura l’escenari apocalíptic en el que, dues dècades desprès, es convertirà Japò arran de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki) és el gran desafiament d’un artista que al marge de modes digitals, ha seguit dibuixant a ma cada un dels seus vols sense motor.
L’aparició de Nahoto (la protagonista, companya sentimental de Jiro Horikoshi) transforma la pel·lícula en un melodrama tràgic que podrien haver signat Borzage, Griffith, Ozu o Naruse. Allò que comença com un idil·li sense màcula, desemboca en dolor forjat en llàgrimes, per la mort de la seva dona per la tuberculosi.
Ningú ha sabut captar el moviment secret de la naturalesa de la forma que ho capta Hayao MiyazaKi. El disseny de fons i personatges mesura la temperatura meteorològica de l’emoció d’una manera que resulta difícil de descriure en paraules. Els núvols passen, l’herba balla, una gota d’aigua o una ràfega de vent, ens diu molt més de la bellesa del món quan està dibuixat que quan és real.
Emili Díaz
Deixa un comentari