Pròleg
Què es cinema?
És l’Art dels nostres temps. El cinema ha fet possible el desig de l’home de plasmar el dinamisme i el moviment de la realitat en la qual vivim, un desig que al llarg de la història ja va atreure els nostres avantpassats. Des de l’art dels prehistòrics, passant per les ombres xineses, fins a les pintures futuristes, l’ésser humà ha estat sempre atret per plasmar la realitat, però no ho podia aconseguir sense els avenços científics i tecnològics adequats.
El cinema és Art, espectacle de masses, fàbrica de somnis, però sobretot el reflex, el document històric, d’un temps i d’una societat. Finalment el cinema és el triomf de la cultura de la imatge.
El cinema que va néixer l’any 1895, no ho va fer amb vocació de ser un espectacle, sinó que tenia la intenció de ser un mitjà d’expressió, formatiu o informatiu. Va néixer derivat de la fotografia. Que poc després l’espectacle fos la vessant més coneguda pel públic en general ja és diferent.
Pròpiament el cinema és l’art de representar, sobre una pantalla i mitjançant la fotografia, imatges en moviment. Al marge de ser un entreteniment, el cinema, és també una síntesi de totes les art. Una barreja de pintura, arquitectura, narrativa, música, teatre i dansa, i afegiria també de molts oficis.
Julieta
Nacionalitat: Espanyola
Direcció i guió: Pedro Almodóvar
Música: Alberto Iglesias
Muntador: José Salcedo
Intèrprets: Emma Suarez; Adriana Ugarte; Inma Cuesta; Dario Grandinetti, Rossy de Palma, Daniel Grao i altres.
Comentari
Pot ser que Julieta, no sigui la millor pel·lícula de l’autor, però si tinc la sensació de que pot ser la més ajustada a les seves pretensions. Aquesta pel·lícula és una adaptació al cine de l’obra d’Alice Munro de títol Escapada, llibre del que surten els tres relats que configuren la història narrada en la pel·lícula. Aquests tres relats literaris estan estructurats en format d’una certa i reposada maduració, anomenats Destino, Pronto y Silencio. Aquest film fa pensar que potser estem davant de la pel·lícula més concentrada i precisa del director manxec.
Cine de pur artifici, en el qual, el més remarcable és la representació. En aquesta història filmada, Almodóvar s’allunya del seu estil més conegut, que quasi sempre s’associa al barroquisme i a l’excés, i ens proposa i crida l’atenció que Julieta és un film molt depurat, i auster, ja que per exemple, ningú canta, no hi ha humor. Història filmada que és fidel al gènere melodramàtic en què quasi sempre ha d’intervenir el complex de culpa, el fracàs, el sexe, la mort i la tragèdia del destí, espais narratius en els quals el director manxec es mou amb molta solvència.
Relat d’el·lipsis i salts temporals, es pot pensar que és una història lineal, però no para d’anar cap enrere i cap endavant en el temps. Això obliga que el treball del muntador, o sigui el muntatge, és clau i fonamental en la pel·lícula, treball aquest que ha recaigut en José Salcedo, muntador habitual en totes les pel·lícules d’Almodóvar.
Sinopsi
És Julieta una pel·lícula luxosa i fins tot solemne, que ausculta el dolor i el dol, la soledat i el sentiment tràgic de l’existència (es comptabilitzen al menys cinc morts sobtades), -per suïcidi, malaltia o accident- i que els fantasmes d’aquests morts reapareixen en la ment de Julieta al acomiadar-se de la seva filla, quan aquesta decideix anar-se’n a un retir espiritual de tres mesos, i que s’allarga de forma interminable a través dels anys.
El factor espiritual del film emergeix com el més estimulant dels elements en joc, ja que la nostra protagonista Julieta, opta per no introduir-se en els mecanismes del reclutament de les sectes i la recerca de la fe de la seva filla Antia (que sempre romandrà fora de camp).
Hi ha una mena de conquestes atmosfèriques i simbòliques en tota la pel·lícula, exemple: el bonic pla seqüència d’un majestuós cèrvol observat des d’un tren en marxa, crea en els primers compassos del relat un sentit d’estranyesa sobrenatural, i s’ofereix com un senyal anticipat del caràcter de predestinació de la tragèdia. El temporal i el mar desfermat (pontos: en grec, el camí de l’aventura i de lo desconegut, com explica la protagonista als seus alumnes de literatura clàssica), són els designis de l’atzar i la confessió que escriu Julieta a la seva filla, com a pretext per trencar el silenci que hi ha entre les dues.
En resum, l’esteta que és Almodóvar reapareix amb imatges poderosament icòniques, com aquella en la qual una tovallola desvetlla una el·lipsi, una transició que d’alguna manera restitueix la dificultat d’associar a les dues actrius protagonistes (Ugarte-Suarez), en el mateix personatge.
Emili Díaz
Deixa un comentari