La Lamiae i la Najoua porten el sopar a taula: els bols amb la harira, la pastela de pollastre, dàtils, pastissets, llimonada i el batut de fruites. Un dia més, el Maghrib trenca el dejuni. Estem gairebé a la recta final del Ramadà i ens hem trobat amb una família per compartir aquest esdeveniment religiós. Una família catalana com tantes altres: els grans són migrats, els petits formen part de la primera generació nascuda a Terrassa.
Durant el sopar, la Lamiae i l’AbdelKarim expliquen que el Ramadà és un mes sagrat, dedicat a Déu. Un mes durant el qual hom ha de ser misericordiós amb els altres i resar molt per «aconseguir la millor puntuació davant Déu». El dejuni, expliquen, té una doble funció: per una banda purificar el cos, per l’altra, sentir empatia amb les persones que no tenen res per menjar. «És fàcil parlar de la gent que passa gana, però fins que no et poses realment a la seva pell, no saps realment què senten», diu l’AbdelKarim.
Després de sopar, quan els nens s’aixequen de la taula i es posen a jugar, la Lamiae es retira a fer les seves oracions i nosaltres ens quedem fent petar la xerrada. Parlem, entre d’altres, de les diferències entre les branques islàmiques xiïtes i sunnites, intercanviem opinions sobre la presència de símbols religiosos a les escoles públiques de la ciutat i sobre la possible convivència, igualitària i respectuosa, de diferents tradicions culturals als centres educatius. De fons, continua el xivarri de Karbala TV, un canal religiós iraquià que retransmet en directe el Ramadà des de la Mesquita de l’Imam Hussein, un dels llocs sagrats més importants pels xiïtes. Per pantalla van passant diferents presentadors i tertulians, i la Najoua i l’AbdelKarim m’expliquen, rient, el significat dels diferents tipus de barba que porten els homes musulmans.
Acompanyem la Yasmine, la Wiam, el petit Amir, la Najoua, la Lamiae i l’AbdelKarim després de l’hora del Maghrib
Ara seria l’hora en què, al seu Tànger natal, sortirien al carrer i continuarien celebrant el Ramadà amb la seva família, amics i veïns. Per la Lamiae, que porta deu anys a Catalunya, és el primer cop que passa aquestes dates assenyalades a Terrassa. A Tànger, ens explica, «quan acabem de sopar i hem descansat una mica, sortim amb tota la família. Hi ha moltíssima gent al carrer i anem pel passeig marítim fins a la platja. Hi ha concerts, fem festa… estem desperts fins molt tard a la nit». A Terrassa, clar, la celebració és molt més aigualida. Davant la possibilitat de demanar un espai públic on poder celebrar de manera similar les nits del Ramadà a Terrassa, l’AbdelKarim arronsa les espatlles. El calendari laboral, pautat per una altra religió, no els hi ho permetria. «Per a què?-pregunta- Tanmateix, a l’endemà, tothom ha de treballar i ningú no pot fer festa» diu. «Nosaltres sopem, mirem una mica la tele i a dormir» corrobora la Lamiae amb resignació. La Najoua explica que altres persones sí que surten en grups al carrer, cap a les dotze o la una, i que enguany això ha generat queixes d’alguns veïns del barri de La Maurina.
Mustafa Ben El Fassi, President de la Comunitat Musulmana de Terrassa, es mostra comprensiu amb aquests queixes: «Sempre diem a la gent que cal posar-se al lloc dels altres. No volem provocar problemes durant aquest mes i potser hem de treballar encara més en sensibilitzar a la nostra gent, i que recordin que hi ha altres que a l’endemà han de matinar per anar a treballar».
Uns dies després del sopar, som a la Mesquita Badr de Ca n’Anglada, reunits amb el Mustafa i altres joves que visiten aquest lloc regularment. Són la Hanan, de 14 anys, i el Hamid i el Khalid, de 32. Tots tres coincideixen en explicar que el Ramadà és el mes de Déu. Hamid explica, a més, que durant aquest mes, les portes del paradís estan obertes. «Això és un símbol: si tries fer el bé, entraràs al paradís» i el Khalid afegeix que «també és un mes durant el qual la gent purifica tot allò que ha fet malament».
La Hanan és jove però ja celebra el Ramadà. Estudia a l’Institut Blanxart i, a classe, les seves companyes no entenen molt bé què és això i li pregunten si no podria menjar una mica, ni que fos d’amagat. Ho explica rient i diu que les seves companyes «no entenen que això és una cosa privada entre Déu i jo i que no té sentit l’engany».
Khalid, Hamid, el President de la Comunitat Musulmana de Terrassa Mustafà Ben El Fassi i la jove Hanan
I és que malgrat ser una data clau per un gran nombre de catalans i catalanes, el Ramadà continua essent un misteri per a molts d’altres. No només són les preguntes que joves com la Hanan han de respondre cada dia durant aquest mes, «també hi ha idees preconcebudes i falta d’informació -diu el Hamid- ja que la nostra religió i la nostra cultura estan relacionades amb uns temes X i hi ha gent que no fa l’esforç per entendre què és veritablement l’Islam».
Durant una estona analitzem quines són aquestes idees preconcebudes. En parlar del Ramadà, l’atenció recau, de manera sensacionalista, en el fet de «passar gana» però Mustafà explica que hi ha una dimensió molt més gran: «pel món islàmic, el Ramadà és com la ITV, però de les persones», diu. «És un moment per aturar-se i reflexionar en tots els sentits possibles: sobre la teva relació amb Déu però també sobre la teva relació amb els altres. El dejuni no consisteix en passar gana si no en posar-te en la pell de l’altre i en educar-te a tu mateix guanyant control sobre els teus actes.»
Aconseguir aquest autocontrol és la peça clau d’aquesta pràctica i és el que fa que noies com la Chaimae expliquin aquesta experiència des d’un punt de vista més que positiu. Chaimae, de 20 anys, celebra el Ramadà tot i no resar habitualment i no considerar-se especialment creient. Malgrat les altes temperatures del forn on treballa a jornada completa, explica que és precisament durant el mes del Ramadà i gràcies al dejuni quan se sent més sana i més forta que mai. Una fortalesa que es basa en el control sobre el seu propi cos que aconsegueix durant aquestes setmanes.
La Fàtima, companya de feina de la Chaimae, reconeix en canvi que el Ramadà, amb aquestes temperatures i amb una jornada laboral tan exigent és complicat i que ella no sempre el segueix o no és gaire estricta. «Tanmateix jo no reso gaire, i fer el Ramadà i no resar no té gaire sentit», diu. El seu company, l’Ahmed l’escolta. Ell és professor de l’Alcorà, un home força religiós que rebutja jutjar la seva companya: «això és un tema entre ella i Déu, jo no m’hi puc ficar» diu. La Fàtima assenteix i recorda, a més, que el Ramadà ha de ser voluntari i ningú no pot ser forçat a seguir-lo. «La meva família és molt creient però jo no ho sóc gaire i ningú em farà fer coses que no vull fer» diu amb un punt d’orgull.
De tornada a la Mesquita, la Hanan, el Hamid i el Khalid rebutgen la idea que el Ramadà pugui esdevenir una tradició cultural més que religiosa com succeeix, per exemple, amb el Nadal. Reconeixen, això sí, que els agradaria que més gent aliena conegués i participés d’aquest mes tan important per a ells, tot i que la fórmula per aconseguir-ho no està clara, més enllà de «lluitar contra el desconeixement que encara hi ha a la societat al voltant de la nostra cultura».
Acabem l’entrevista quan el professor d’àrab de la Hanan li demana que torni a classe: ha de rebre les felicitacions de les seves companyes ja que, per segon any consecutiu, ha estat la millor estudiant d’àrab. Marxem de la mesquita tot recordant un bocí de la conversa amb l’AbdelKarim en què, després d’explicar un episodi racista viscut per la seva filla Yasmine a Terrassa, va assenyalar-la i digué orgullós: «Jo no vull denunciar aquestes coses i anar de judicis amb la meva filla perquè encara és una nena, però el dia de demà això canviarà. Ella és catalana, i tindrà els seus estudis i arribarà el dia que aixecarà el cap i haurà de ser respectada».
La Hanan, com la Yasmine, de 10 anys, i la seva cosina Wiam, de 12, són peces indestriables del futur d’aquesta ciutat. Joves que ja porten a la seva motxilla tres idiomes que dominen a la perfecció i que, a força de moure’s amb desimboltura per dues cultures diferents, estan construint-ne una de nova, integradora i rica. Una cultura on les diferents experiències que conviuen a la ciutat puguin esdevenir una eina d’empoderament pel poble i ser celebrades per igual.
Deixa un comentari