Potser que la comunitat científica, en un futur llunyà, anomeni aquestes setmanes del nostre debat intern com un període geològic en sí mateix, el cupàssic. I és que no li falta raó al gag del programa televisiu Polònia (emès el passat 26 de novembre), quan es riu amablement de l’eternitat que ens costa, de vegades, prendre una decisió. Ni de l’alambicada estructura en que la que ens organitzem territorialment. Quina cupaire no va esclatar en una rialla sincera!
Però la broma no ens ha d’allunyar del fons. Som assemblearis i l’estructura de poder és inexistent. O si més no, està invertida: Tothom mana, i els càrrecs electes catalitzen la força de totes. Per això, prenem decisions a cada barri i cada vila. No és el nostre un moviment d’executives i direccions, que evidentment facilita la rapidesa a l’hora de prendre una decisió. Sí ho és, en canvi, deliberatiu i reflexiu.
Per això de vegades semblem lents. I en som conscients. Però rememorant el curtmetratge electoral, anem lents perquè anem lluny. Així que el pas de les formigues, iniciat per l’esquerra independentista fa 40 anys i no pas 5, va a la velocitat que va. I la propera passa serà l’Assemblea Nacional del 27 de desembre. Serà allà on confrontem matisos i arguments. On discreparem i ens escoltarem. I d’on, finalment, sortirà un sol puny.
Així que la polèmica generada aquestes dies no respon tant a un problema intern de la CUP, com al relat que ha percebut la població. La pluralitat de veus és ADN de la casa. No per casualitat la CUP respon a l’acrònim ‘Candidatures d’Unitat Popular’. Perquè vàrem nàixer de la confluència entre diferents i entre diferents volem seguir creixent.
I Terrassa no és una excepció. Per això les dones i els homes que formem part de l’assemblea local serem presents el 27 de desembre, com ho vàrem esser a Manresa l’altre dia. Col·lectivament. Perquè el cupàssic és aquell període de la història en el que floreixen les idees més belles.
Ànder Zurimendi i Oriol Frisach
Militants de la CUP
Deixa un comentari