Carl Schmitt a la dreta (foto de 1941)
Albert Portillo*
És francament inquietant comprovar la trivialitat amb que es tracta el pensament d’autors d’extrema dreta. En la mesura que és moneda corrent descontextualitzar el seu caràcter reaccionari per a així, un cop deshistoritzat, revaloritzar autors, i idees, que d’altra manera serien impresentables en àmbits democràtics i emancipadors. Malauradament, aquest és un mal costum en l’àmbit acadèmic i intel·lectual on el pensament reaccionari pul·lula amb total llibertat per plans docents i reinterpretacions d’il·luminats.
Encara més, és francament flagrant l’acceptabilitat que tenen autors obertament nazis l’obra dels quals ha servit per a donar una pàtina filosòfica al feixisme, a més a més de justificar-ne els objectius estratègics. En el cas de personatges com Martin Heidegger o Carl Schmitt, és insultant ignorar el fet que provenen d’una llarga tradició antihumanista, antil·lustrada i, per damunt de tot, antidemocràtica que en l’àmbit alemany tractava de posar al dia els vells postulats reaccionaris de l’aristocràcia. El filòsof comunista Georg Lukács va copsar en un brillant estudi escrit en plena segona guerra mundial —El asalto a la razón (publicat el 1953)— les bases materials d’aquest plantejament irracionalista que conduïa a la negació de la lluita de classes en ares d’una apologia brutal del nacionalisme organicista. Aquesta brutalitat era major en tant que enlloc de provenir dels vells nobles desvagats emergia d’intel·lectuals petit-burgesos enfurismats. En el camp filosòfic venien a representar la ira reaccionària de tota una classe que en defensa de l’ordre jeràrquic i autoritari pretenia fer a un costat els nobles incapaços. La Primera Guerra Mundial havia educat tota una classe en respondre amb mètodes militars a les lluites socials. El gran comandant de l’exèrcit roig, Trotsky, dirà a propòsit d’aquesta trajectòria, particularment aguda en la petita burgesia alemanya, que si bé no tot petit-burgès frustrat estava destinat a convertir-se en un Hitler, tot petit-burgès frustrat contenia una partícula de Hitler. Possibilitat que en el cas del filòsof Martin Heidegger o del jurista Carl Schmitt lluny de ser una possibilitat era un fet. No per casualitat ambdós es van afiliar el mateix dia —l’1 de maig de 1933— al partit nazi. L’encert de Lukács va consistir en mostrar la continuïtat política i intel·lectual entre el vell absolutisme decimonònic germànic i l’extrema dreta post primera guerra mundial. Talment, per cert, com ha mostrat la historiografia nostrada amb el carlisme del XIX i el feixisme del XX en l’imprescindible: El fascio de las rambles (Pasado&Presente, 2023) de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal. Motiu pel qual l’antifeixisme filosòfic de Lukács cobra una importància majúscula com ha senyalat John Bellamy Foster en un brillant article sobre la reaparició novament d’idees irracionals, antihumanistes i exterministes, en un context de brutal afirmació imperialista. El més lamentable però, com senyala Bellamy, és la frivolitat amb que es deixen passar aquestes idees fins i tot en ambients emancipadors.
Emmanuel Faye en el seu demolidor Heidegger. La introducción del nazisme en la filosofia (Akal, 2018) denunciava en aquest mateix sentit com per a intel·lectuals com Schmitt i Heidegger: “la raó lògica i universal és presentada com una amenaça per a l’essència de l’home, essència que és identificada clarament amb la sang i el sòl” (pàg. 8).
No és més que el vell combat reaccionari contra el republicanisme de la revolució francesa, i la Il·lustració més plebea, obligat a modernitzar-se pel fracàs ideològic de la teologia reaccionària així com pel fracàs polític de les classes dirigents alemanyes en la Primera Guerra Mundial. El nacionalisme völkisch dels anys vint concretava el xovinisme reaccionari d’unes classes mitges universitàries que trobaven la seva justificació existencial en Heidegger i Schmitt. De fet, ambdós van publicar les seves dues grans obres, Ser i temps i El concepte d’allò polític, el 1927. En aquesta darrera, d’Schmitt, aquest plantejava que la principal distinció de la política era la relació d’amic/enemic, una distinció caracteritzada per la lluita a mort, és a dir, la guerra. Al 1933, en la tercera edició d’aquesta obra, Schmitt clarificà en el pròleg que aquesta lluita a mort entre “nosaltres” i “ells”, entre “amics” i “enemics”, calia entendre-la en termes racials. És a dir, que per a Schmitt allò que definia la política per antonomàsia era la guerra entre races: de la qual l’existència de la raça superior depenia existencialment de la guerra contra la raça inferior. Però Schmitt no tenia al cap una guerra qualsevol sinó una guerra d’extermini, perquè sols l’extermini podia garantir la “democràcia racial”. Ja al 1926 Schmitt havia escrit a La situació histórico-espiritual del parlamentarisme actual que la democràcia racial requeria “l’eliminació o l’extermini d’allò heterogeni”.
Tota la xerrameca demagògica de l’extrema dreta nazi-feixista à la Schmitt o Heidegger no era més que una perversió del concepte de democràcia amb idees racistes i militaristes que amagava en realitat una renovada defensa del vell absolutisme patriarcal propi de l’ordre monàrquic. En les seves conferències de 1934 —Els tres tipus de pensament jurídic— s’oposava a la crisi de la República de Weimar una teoria absolutista del poder basada en la tradicional teologia catòlica monàrquica. Així, Schmitt afirmava que “el nomos [la llei] és el rei, el rei és el nomos” i al 1934 això significava “l’odre concret del rei o del Führer”.
La justificació de la dictadura però a diferència de la vella teologia catòlica es secularitzava i posava a l’ordre del dia els anhels de la petita burgesia per sobre dels somnis caducs de la noblesa. El desig de revenja contra els enemics exteriors i interiors radicalitzava aquesta brutalitat. No casualment a Schmitt li agradava citar aquesta màxima de l’escriptor Léon Bloy en la seva correspondència privada: “La guerra manca de sentit quan no és exterminadora.”
Per això, Faye conclou al final del seu llibre que és sorprenent l’acceptació en institucions acadèmiques, polítiques i intel·lectuals, d’un pensament reaccionari deshumanitzador que justifica una misantropia genocida, en el cas de Carl Schmitt:
“Per al lector sagaç, l’aparent erudició no pot amagar la manca d’un pensament, i tot i que és veritat que el seu coneixement del llatí li permet utilitzar fórmules concises i impressionants, no entenem en nom de què alguns intèrprets han pogut considerar a Schmitt com a un gran pensador de la política” (pàg. 265)
Jo només afegiria en aquest sentit que l’eclecticisme ideològic en relació amb aquesta mena d’autors corre el risc d’esdevenir un greu error intel·lectual legitimant el pensament de l’extrema dreta. Fins i tot si es tracta per elaborar una lectura crítica sembla un exercici més aviat fruït d’una terrible confusió ideològica que duu a organitzat cursos de lectura que un esperaria veure més aviat en l’extinta Llibreria Europa que no pas en Ateneus i Llibreries d’esquerres compromeses amb la lluita contra el genocidi del poble palestí.
*Albert Portillo, professor de filosofia i militant de la CUP i d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
Deixa un comentari