Aquest dimecres publicava Joan Carles Folia un polèmic article al Diari de Terrassa alliçonant els i les periodistes de professió per no professar una fe guerrera a to amb els seus desitjos. Si bé hi ha d’altres aspectes ben cridaners en l’article, per exemple, com es duu a terme aquesta crítica i a qui va dirigida, em centraré en respondre l’apologia bel·licista.
Al seu parer, el gran problema del periodisme rau en una presumpta neutralitat a l’hora d’explicar els fets i en la manca de bel·ligerància per a defensar un bàndol contra l’altre. I tot i que un pot estar d’acord amb la conclusió final; “Parlar de la guerra no pot ser mai fútil, parlar de la guerra ha de servir per denunciar tot allò que una guerra no aporta, no regula i no resol.” El problema és que Folia enlloc de fer un plantejament ètic i moral subordina aquestes al militarisme i a la guerra. Lluny de proposar un periodisme moral el que se’ns diu és que cal un periodisme al servei de la guerra.
I és cridaner dir això quan les indústries militars alemanyes i franceses, entre d’altres, han estat armant l’exèrcit rus tot i l’embargament vigent des de 2014. No només això sinó que la mateixa indústria militar ucraïnesa tenia en Rússia el seu segon comprador. La indústria militar europea, i recordem que Espanya és la setena exportadora mundial d’armes, fa el negoci perfecte amb una guerra que crea un sanguinari nínxol de mercat on col·locar els seus “productes”. Com si la cursa armamentística no fos, de fet, un dels grans problemes que han dut a unes rivalitats militars que patim el conjunt dels europeus.
Ara mateix, Rússia s’està gastant, segons el Banc Mundial, 62.000 milions de dòlars en el seu exèrcit. Estats Units 778.232 milions i el principals països de la OTAN, Alemanya, França i Regne Unit, 163.000 milions. I això sense tindre en compte els colossals augments anunciats per Biden o Alemanya. Semblaria que plantejar-nos la Renda Bàsica Universal és de somiatruites però en canvi gastar més diners per a apropar-nos a la fi del món i a un hivern nuclear és una mostra de realisme i de gran estadista. Ja n’hi ha prou de preses de pèl.
Intermón Oxfam acaba de publicar l’informe First crisis, then catastrophe avisant de les conseqüències socials de la guerra: 65 milions de persones a tot al món cauran en l’extrema pobresa només per la inflació mentre que la suma de COVID, desigualtats socials i efectes de la guerra, podria fer que el nombre arribés als 198 milions en acabar aquest any. Mentrestant un dels homes més rics de Catalunya, el terrassenc Manuel Lao, apareix any rere any a la revista Forbes, a més a més dels Panama Papers, amb total impunitat fiscal.
Però és que, a més a més, amb l’excusa de la guerra no només Rússia s’està encaminant cap a la dictadura, també Ucraïna va prenent el mateix camí amb mesures indistingibles de Putin; la prohibició d’onze partits, entre ells el principal partit de l’oposició, la imposició de la llei marcial, i l’oficialització de l’extrema dreta a l’exèrcit ucraïnès, diuen molt de quina direcció està prenent Ucraïna. I no és un camí precisament democràtic.
Parlar de guerra mai és fútil si és denuncia els interessos d’una colla d’elits escanyapobres que ens volen empènyer cap a un nou 1914. Val a dir, que les elits europees, o podem ser clars d’una vegada i parlar d’oligarques també en aquest cantó d’Europa?!, són les fadrines del nacionalisme rus d’extrema dreta que avui ha envaït Ucraïna. Putin és fill del cop d’Estat perpetrat l’octubre de 1993. Són els hipòcrites liberals russos, i europeus, els que es van carregar el primer parlament democràtic de Rússia després de la fi de la URSS.
«Parlar de la guerra ha de servir per denunciar tot allò que una guerra no aporta, no regula i no resol» oposant, doncs, una perspectiva pacifista, antimilitarista i defensant el dret d’autodeterminació d’Ucraïna i del poble russòfil del Donbass. Una Europa neutral, no alineada i pacifista, serà la millor manera d’encalçar una pau que garanteixi la sobirania del poble ucraïnès. Perquè a desgrat d’altres cínic militaristes locals, com Salvador Cardús, penso com Xirinacs que; “nosaltres no som neutrals per ser contraris a la guerra; nosaltres estem a favor dels oprimits, siguin del color que siguin”.
Albert Portillo Cortadellas
Deixa un comentari