La geopolítica mundial, fins a final del segle XX, se centrava entorn als EUA com a eix decisori dels destins de la resta del món. En aquests 23 anys, davant les conseqüències econòmiques de la globalització, altres països emergents han anat prenent posició en l’esfera internacional pel seu poder econòmic. Ara s’ha consolidat un altre eix decisori, l’asiàtic, amb la Xina com a centre de poder. Les relacions comercials en aquesta zona del món estan dominades per la Xina, fet que atenta directament amb els interessos imperialistes dels EUA i Europa que estan en regressió econòmica enfront de l’avanç dels països de l’est asiàtic encapçalats per la Xina.
Els EUA no van a acceptar la nova realitat econòmica ni política, i faran el que fan sempre que no els agrada el que passa en altres llocs: han estat implicats en 61 guerres arreu del món des de 1861. Aquesta necessitat agressora de domini ha estat la base de la seva economia. El 39% del total d’armes en el món el va subministrar els EUA, la qual cosa li situa en el primer interessat a provocar conflictes bèl·lics. Els EUA disposa del 48% de totes les armes existents en el món. La despesa pública en defensa dels EUA, és el 3,74% del PIB, i suposa per càpita 2.068 $ per habitant. El 48% de les 100 companyies d’armes més importants del món, es troben als Estats Units i concentren el 60% de quota del mercat total en vendes. L’exèrcit dels Estats Units posseeix una important presència a escala internacional, amb bases militars en 156 països, on té 800 bases militars i 260.000 soldats sota la bandera de la seguretat pròpia i mundial.
Aquests dos factors, l’eix de la geopolítica i el pes de la indústria d’armament en la seva economia, són els que determinen la política dels EUA respecte a la resta del món. El desplaçament de l’eix central cap a Àsia reforça la política exterior de la Xina, a més d’haver ampliat el seu mercat comercial i haver-se convertit en la fàbrica del món. És el primer productor mundial de béns de consum. L’economia marca la política i la pressió bèl·lica com a eina de conquesta. En aquests moments, l’objectiu ianqui és crear les condicions polítiques per a afeblir els amics de la Xina. L’elecció de Rússia no és casual, ja que la seva relació comercial amb Europa és important per al subministrament d’energia, sobretot d’Alemanya, la indústria de la qual depèn totalment del gas rus. Als EUA això li importa poc, si Alemanya surt afeblida en el conflicte contra Rússia, i la resta d’Europa el mateix. Ja aniran a comprar-li gas als EUA dues vegades més car que el gas rus. L’atemptat al gasoconducte Nord Estream que subministrava directament a Alemanya i a Europa, travessant el mar Bàltic, va ser un atemptat dels EUA per a forçar la submissió d’Alemanya i Europa als interessos ianquis.
Tambors de guerra sonaven ja en 2021. Calia buscar una excusa per a aconseguir la provocació total de Rússia. Zelenski (president d’Ucraïna) sol·licita l’entrada del seu país en l’OTAN (ordre de Biden (els EUA, al seu fidel escuder). La Federació russa veu una provocació en aquesta sol·licitud. Aquesta entrada suposa modificar l’acord de 1987 entre Ronald Reagan i Mijail Gorbatxov, on es va acordar la no proliferació de les armes nuclears i es va fixar una línia de separació entre els dos blocs, que respectarien les dues parts com a zona de seguretat mútua. Transgredir aquests acords era l’excusa vàlida dels EUA perquè Rússia es llanci a l’atac en territori d’Ucraïna. El conflicte estava servit. El primer que es consolida és la desaparició del gas rus i un increment vergonyós del preu de l’energia en tot Europa. A més, els EUA dona l’ordre als estats europeus perquè posin el 2% del PIB al servei d’aquesta guerra.
La majoria del govern espanyol ha demostrat que l’interessa més assegurar que Espanya sigui el baluard del capitalisme que no pas les víctimes civils d’aquesta guerra i de les que puguin venir darrere. Pedro Sánchez és la nova cara del capitalisme a Espanya, en detriment dels sectors més reaccionaris de la dreta espanyola que està sotmessa al seu monstre, creat per ells, del feixisme creixent nascut el 18 de juliol de 1936. L’objectiu és esborrar qualsevol resta de la política pacifista dels anys setanta. Fa temps que ens estan educant per que fem nostre allò de la legalitat o no d’una guerra. Principi inacceptable que s’adjudica des dels organismes internacionals.
Trencar la dinàmica pacifista que hem tingut present la gent de la meva generació des del 1970 i que hem traslladat als nostres fills de petits, quan els portaven a les manifestacions a Barcelona, la més gran que hi ha hagut mai, més de dos milions de catalans el febrer del 2003 contra la guerra d’Iraq.
Per això, Espanya ha acceptat aquest “terrible joc”, i com a vassall de l’imperialisme ianqui, d’una forma descarada, ja ha tancat els pressupostos generals amb 26.341 milions d’euros destinats a aquesta guerra. Pedro Sánchez, Margarita Robles i Felix Bolaños han enganyat els seus socis de coalició amb el silenci del conjunt de la ciutadania espanyola com a prolongació de l’actitud de complicitat del 90% dels diputats i senadors de l’estat espanyol. Tot el que ens compten els mitjans de comunicació espanyols, europeus i yaquis, és mentida. Han portat aquesta guerra a una escenari del Far West, “de bons i dolents”. Les víctimes de totes les guerres són les persones, mentre els poderosos es reparteixen els mercats per continuar amb el seu enriquiment constant. En aquest cas encara és més greu perquè les víctimes no són només els ciutadans ucraïnesos, sinó que som tots els d’Europa.
Espanya pagarà molt cara aquesta guerra que ens ha adjudicat el president del govern, d’una banda perquè significa reduir les inversions en qüestions socials i en sanitat, i pot ser que també afecti els pensionistes de manera directa. Però a més afectarà la resta de la població espanyola, per la incidència en l’economia i per tant en la creació d’ocupació. La inflació continuarà menjant-se el poder adquisitiu dels salaris. I tot això és possible perquè aquesta guerra d’Ucraïna és una excusa per a continuar la batalla, la veritable guerra va molt més allà. El següent conflicte serà Taiwan, i no pararà fins que els ianquis vegin els xinesos passant fam i la seva economia per terra.
Aquesta situació és molt greu, i si no prenem consciència seriosament amb el compromís d’intentar frenar aquesta escalada bèl·lica que s’anirà apoderant dels països europeus. Si no es mou la societat civil, encapçalada pels sindicats i moviments socials, contra aquesta política bèl·lica, pot ser que acabem veient com els míssils russos arribin a terres gaditanes. Som blanc de guerra perquè estem implicats en ella amb armes, munició, tancs i possiblement avions de combat. I podria ser que els nostres fills o nets haguessin de prestar el servei militar obligatori. Ja podem anar aprenent la cançó de Soldadito de Bolivia, soldadito boliviano.
Soldadito de España, soldadito engañado
armado vas de tu rifle, que es un rifle americano
Te lo dio el señor Sánchez, soldadito engañado
regalo de Mr. Biden, para matar a tu hermano.
Antonio Machado
Deixa un comentari