El Korikenti té cinc anys. Avui és un dia exultant. Ja ha acabat la ignorància d’un decret contra la COVID-19 que prohibia els infants sortir de casa. Després de 44 dies de tancament, preparem la bicicleta i la càmera fotogràfica per explorar el parc més bonic i pristi de la Via Làctia, el que tenim a tocar de casa.
Al Korikenti, l’enlluerna l’esplendor dels arbres, les palmeres i la gespa que ha crescut espessa i salvatge, com la d’una gran sabana. Es sorprèn també que tants ocells cantin alhora, com si estiguessin posseïts per una alegria i llibertat prehistòriques.
El Korikenti vola en la seva bicicleta a l’aire i la llum nítida, i exclama feliç: «El parc és com una selva!», i jo penso que sí, que la Pachamama és resilient, màgica i infinita.
El meu fill em demana què ha passat amb els cotxes, que ja ni se senten pels carrers dels entorns del parc. Pren entre els dit una dent de lleó, tanca els ulls, bufa i demana un desig: «Vull que tots els cotxes siguin solars i elèctrics, i que els carrers de la ciutat siguin verds, de colors, per a les persones i animals».
La pandèmia global de la COVID-19 és una divisòria d’aigües en la història recent de l’Antropocè, potser els darrers tocs de la vida per revolucionar en pau el nostre sistema cultural, econòmic i social, tan insostenible. Fa alguns anys ja que hem sobrepassat la capacitat de càrrega de la Terra i estem desequilibrant i espoliant fins a l’últim dels ecosistemes d’aquest meravellós planeta que ens alberga.
Havent arribat a aquesta cruïlla civilitzatòria: Estem disposats a renunciar i transformar el nostre xip cultural de producció i consum?, Podem vèncer l’aïllament individual, el darwinisme i l’atomització social? Podem construir noves comunitats i ecosistemes col·laboratius i inclusius a partir dels somnis dels nostres fills, i dels nostres propis somnis d’infantesa i joventut? Com diria Bob Dylan: «la resposta, amic meu, és dins el vent».
La contaminació de l’aire: l’assassí silenciós
Al 2018, una de cada cinc persones va morir al món a causa de la contaminació de l’aire produïda per la crema de combustibles fòssils (especialment petroli, dièsel i carbó). Dins d’aquesta població, els infants són especialment vulnerables a la creixent degradació de la qualitat de l’aire a les nostres ciutats.
Diversos estudis posen de manifest l’augment de morts i malalties per infeccions respiratòries en menors de cinc anys. Les partícules en suspensió (PM) provinents de la combustió del petroli o el dièsel hi són als metalls pesats i compostos orgànics, els quals poden ser cancerígens. La PM és tan petita que es respira fàcilment, pot arribar fins als pulmons i al torrent sanguini.
En investigacions recents, ha quedat palesa la presència abundosa d’aquestes partícules tòxiques al cervell de persones exposades a l’aire contaminat pels combustibles fòssils, la qual cosa està relacionada amb el desenvolupament de malalties neurodegeneratives com l’alzhèimer.
Informació, indignació i acció col·lectiva
Davant la cruesa de la informació i dels diagnòstics, necessitem recuperar la nostra capacitat d’indignació i el sentit de l’admiració. Però tant o més important és restablir la consciència que només l’acció col·lectiva i solidària ens permetrà somniar i construir més enllà del nostre escenari actual.
La nostra cultura, basada en el consumisme i l’abús de crema de combustibles fòssils, ha d’evolucionar cap a una cultura de supervivència que prioritzi el dret a la salut, a un ambient sa i equilibrat i a un futur digne de les noves i futures generacions. És urgent el disseny i la implementació de polítiques públiques estatals, autonòmiques, i municipals de mitigació i adaptació al canvi climàtic, que facilitin i promoguin l’ús del transport públic, limitin l’ús de vehicles amb combustibles fòssils, impulsin la peatonalització de les àrees escolars, i la implantació de corredors verds urbans, entre altres accions.
L’abril de 2021 es va aprovar al Congrés dels Diputats espanyol la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica. Tot i que encara està pendent d’aprovació al Senat, ja constitueix una fita política i legal imprescindible en aquest nou context. La llei no és del tot ambiciosa quant a l’objectiu estatal de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, d’un 23% l’any 2030, lluny de la urgència que la situació mereix, i dels objectius més potents que altres països de la comunitat europea i en àmbit global s’han proposat.
En tot cas, la Llei és un fet viu que s’implementarà i els objectius de la qual s’haurien d’augmentar quan aquesta nova agenda climàtica se la facin nostra famílies, associacions de veïns, sindicats de treballadors i empresariat.
La construcció de xarxes d’acció col·lectiva i aprenentatges climàtics pot marcar la diferència perquè l’aire i el vent tornin a ser nets i frescos, i portin esperança i dignitat per als nostres fills i les noves generacions.
Ariel Pérez Castellón
Advocat ambientalista
Deixa un comentari