El campus de Bellaterra és on es formen la majoria d’estudiants universitaris del Vallès. I dic el campus i no només la Universitat perquè entenc que la formació d’un jove estudiant no ha de quedar tancada en les quatre parets de la seva aula. La participació en el teixit associatiu, els debats al bar, les xerrades i formacions, l’assistència com a oients a classes d’altres facultats i els contactes amb altres joves com nosaltres que estudien disciplines que no son la nostra, també enriqueixen –tant o més que les classes magistrals- el nostre procés d’aprenentatge. I aquest curs hem après, entre d’altres coses, que la lluita educa.
És una imatge habitual la de veure joves reunits pel campus en assemblees, xerrades i manifestacions. El que no és tant habitual és veure estudiants obrint ampolles de cava per celebrar que per un cop a la vida, no s’ha legislat d’esquenes a les nostres realitats. Ans el contrari, precisament nosaltres, els i les estudiants, a través de la participació i la organització en les assemblees de facultat, i la mobilització a favor dels nostres drets, hem empès el Parlament de Catalunya a posicionar-se en contra d’una nova contrareforma que hagués hipotecat encara més el nostre present i futur. I aquesta imatge es va donar fa unes setmanes a la Plaça Cívica, després de saber el resultat de les votacions sobre la moció que presentava la CUP a la cambra catalana.
Però per arribar a aquesta imatge, hem hagut de passar per un any ple de lluites i mobilitzacions. I altres imatges han omplert el campus i les facultats. Reunions interminables, estudiants movent contenidors per fer barricades, urnes plenes de vots que el Rector depreciava, talls de l’AP7 i la C-58… Que finalment, després de molts anys, han donat els seus fruits.
No recordo quina va ser la última vegada que les Institucions van fer cas al Moviment Estudiantil. Recordo, això sí, les hòsties de la policia carregant contra els estudiants que ocupaven la Facultat de Lletres a les lluites contra el Pla Bolonya, que s’ha acabat aplicant. Recordo la ocupació del Rectorat del 2013, on els estudiants demanàvem l’aplicació de les mocions aprovades pel Claustre de la Comunitat Universitària entre les quals s’havia aprovat la desobediència civil de la UAB a la pujada de taxes del 66% que ens va imposar el govern de CIU i Artur Mas.
Assemblea a la Plaça Cívica de la UAB els dies previs a la vaga. Foto SEPC
Repressió com a resposta, 27 estudiants i treballadors perseguits
També recordo com no només ens van aplicar aquesta brutal pujada de taxes, sinó que, a més a més, la UAB va denunciar a 25 estudiants i 2 treballadors pels fets del Rectorat, sota delictes que no havien comès, com a pretext per criminalitzar la lluita d’aquests 27 imprescindibles que un cop més va ser ignorada.
Entre ells hi ha algun terrassenc, com en Bruno, estudiant de lletres, o l’Ermengol Gassiot, professor d’Arqueologia i Secretari General de la CGT Catalunya, que l’únic que va fer va ser mostrar el seu suport a la ocupació en una roda de premsa. I també hi ha altres personatges que sembla mentida que estiguin denunciats per la seva Universitat, per la, teòricament, nostre Universitat. L’Oriol Corral, regidor de Som Gramanet o en Jordi Garcés, regidor de la CUP de Manresa.
El cas supera les línies vermelles de l’absurd amb la denúncia a l’Eudald Calvo, batlle d’Argentona, que com els altres dos regidors havia estudiat a la UAB i militat al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), però que en data de la imputació, ja no estava matriculat perquè ja havia acabat els estudis. Novament, l’únic que va fer va ser donar-nos suport i venir un dia a esmorzar amb nosaltres. La seva imputació sembla una revenja del Rectorat per la seva implicació a la lluita contra Bolonya. Tant absurd com real.
Hem heretat la lluita de tots ells. I finalment, hem parat l’embat neoliberal iniciat pel Pla Bolonya que vol fer-nos fora de la universitat als estudiants de classe treballadora. Hem aturat aquest embat, si més no de moment.
Assemblees de base, mobilització i lluita
I ha sigut gràcies a l’estratègia traçada des de les assemblees de facultat i a les mobilitzacions on s’ha sumat molts dels nostres companys i companyes de campus. Aquest procés va començar amb el Referèndum del 2 de desembre. Un referèndum sense autorització del Rectorat però amb els censos de cada facultat, en el que un nombre inèdit d’estudiants va votar a favor de la paralització del 3+2. Un referèndum en el que van participar el 26,62% dels estudiants censats, que suposa una diferència de participació respecte a les eleccions a rector de més del 75%. Així doncs, mentre el Rector dirigeix la universitat despòticament amb molta menys legitimitat que no pas aquest referèndum, es negava a escoltar el clam a favor de la paralització del 3+2 avalat pel 96% dels votants.
Mesos més tard, el moviment estudiantil convoca una vaga de 72 hores per defensar el nostre vot. L’1, el 2 i el 3 de març, les aules es van buidar i els carrers es van omplir de joves conscients, que simplement reclamàvem que no se’ns canviés l’estructura acadèmica per exprimir més les nostres butxaques encara que la reforma ni tant sols s’adapti a les necessitats acadèmiques de cada grau.
La vaga va ser tot un èxit i va servir per desmentir els que encara diuen que les vagues no serveixen de res, que són una eina del segle passat o que com que no produïm res, no té sentit aturar l’activitat. Gràcies a la vaga vam aconseguir que el debat entorn al 3+2 transcendís més enllà de la Universitat ja que, al cap i a la fi, l’educació pública pertany al poble i no només als estudiants. Vam atraure l’atenció mediàtica i també la d’alguns representants polítics de l’esquerra que es van posar en contacte amb el Sindicat i amb les assemblees per començar a traslladar les protestes del carrer a dins del Parlament.
La CUP va presentar una moció en la que es demanava una moratòria de l’aplicació del 3+2. No podíem permetre’ns com a poble, que a les portes d’un procés constituent, acceptéssim acríticament aquest mandat de la Troika, que implica l’elitització de la Universitat sense haver tingut prèviament els espais de debat democràtic i participatiu que calen en qualsevol procés constituent d’aquesta naturalesa.
Per tal de pressionar els demés grups parlamentaris, des del moviment estudiantil vam fer dues convocatòries. La primera, una vaga indefinida en el cas que no s’aprovés la moció de la CUP i la segona, la Marxa per la Pública. Aquesta marxa partiria de la Plaça Cívica el primer dia que el Parlament debatia sobre la moció, i seguiria el traçat de la C-55 i la N-120 fins arribar al Parc de la Ciutadella, a les portes del Parlament.
Més de mig miler d’estudiants vinguts de la UAB i de les altres universitats dels nostres Països, vam aconseguir entrar a la carretera, resistir a les càrregues dels Mossos i caminar més de sis hores sota el sol fins a arribar al Parlament amb les llàgrimes als ulls. Com ens va dir l’Anna Gabriel, “que sentin el vostre alè al clatell fins a l’últim moment.”
Des del carrer portant la veu al Parlament
Així doncs, no és d’estranyar, que la sessió parlamentària en la que es va votar la moció, l’endemà de la marxa, el 21 d’abril, tingués un alt seguiment per part de desenes d’estudiants, que escoltaven amb neguit i silenci les intervencions. La votació em va recordar a la pròrroga d’un partit important.
Quan gràcies als vots de CSQP, Junts pel Sí i la CUP, es va aprovar la paralització del 3+2, l’eufòria es va desfermar, els cava va esquitxar a tothom i les abraçades, els somriures i les llàgrimes van omplir-nos de satisfacció. Estàvem atents al que passava perquè el que es decidia al Parlament condicionava les nostres vides, condicionava el nostre futur. I estàvem contentes d’haver guanyat perquè sabíem del cert que sense la nostre lluita, sense el nostre alè als seus clatells, això mai hagués pogut passar.
Aquell dia vam aprendre que si ens movem, si ens organitzem, no serem mers espectadors de les nostres vides sinó que podrem, juntes, escriure la història del món on ens ha tocat viure.
Aquesta és la verdadera lliçó d’aquesta lluita. I aquesta lliçó, ja és en si una petita victòria. Però no podem donar res per acabat. Malgrat tot, seguim estant pitjor que fa quatre anys, seguim tenint una educació pública en procés de privatització.
Hem resistit l’embat del neoliberalisme, però si el que volem és una educació pública, popular, de qualitat, feminista, inclusiva i en català, hem d’empènyer més que mai per fer retrocedir el neoliberalisme i la mercantilització de la universitat. Només si ells retrocedeixen podrem avançar nosaltres, els estudiants de classe treballadora de Terrassa, del Vallès i dels Països Catalans. Mai més una universitat sense nosaltres. La lluita continua!
Terrassa, 7 de maig, Països Catalans
Arnau Pagès, estudiant de Ciències Polítiques i militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
Deixa un comentari