És ben cert que els governs locals poden marcar tendències i prioritats. Però no ens enganyem, és la ciutadania amb les seves actuacions quotidianes: on compra, què consumeix, com s’informa, de quina manera participa amb el seu entorn, com s’implica amb les diferents xarxes existents…, qui pot marcar de debò la diferència.
Aquests dies se’ns ha informat de dues coses gens innocents a la nostra ciutat. Semblen innòcues, però no són cap innocentada. Anem per parts.
Primer. Al nord de la ciutat (en una de les zones dibuixades per acollir empreses tecnològiques i innovadores: la franja nord) es vol construir un nou equipament funerari privat, complementat amb sales de vetlla a la rotonda del Doré. Sorprenent! Terrassa és un dels pocs exemples de ciutats que tenen municipalitzat el servei funerari. Amb una molt bona acreditació i valoració ciutadana. A més a més, cada any produeix ingressos per l’ajuntament, recursos que es poden aplicar en altres àmbits del pressupost municipal. Cal afegir que el manteniment del cementiri es fa íntegrament contractant empreses de treball especial o d’economia social. La iniciativa privada, diuen, “el mercat”, ha vist una “oportunitat de negoci”, fins aquí tot perfectament legal. Una pregunta ens hem de fer com a ciutadans responsables: és prioritària aquesta activitat a la ciutat? Evidentment no. Però respon al discurs ideològic dominant “s’ha de mercantilitzar tot”. S’ha de privatitzar el cicle de la vida (la salut, l’educació, les pensions i la mort). “El olivo” de Iciar Bollain és una bona metàfora d’aquesta bogeria.
Segon. També s’ha anunciat l’obertura d’un nou centre comercial (Avinguda del Vallès) i d’un nou establiment de menjar ràpid d’una gran marca multinacional a la Rambleta, al costat del Doré. Dues activitats comercials òbviament legals. Però tothom sap (fins i tot els seus consumidors) que les grans superfícies obtenen els seus productes imposant uns preus miserables a la pagesia, per exemple, i que les cadenes de menjar ràpid estan associades als problemes de salut, obesitat i pobresa. Ambdues, imposen la seva llei en la cadena d’adquisició i logística de productes: explotació laboral, precarització i evasió fiscal. Ens repetiran allò que el mercat és lliure i que no podem posar pals a les rodes del progrés! Després ens queixarem que el comerç local i la restauració de proximitat (que paguen els seus impostos) seran els primers damnificats. Cal un canvi d’actitud. Una actitud responsable de la ciutadania.
Tercer. Afortunadament creixen les xarxes d’economia responsable, les experiències de productes ecològics i saludables, les fires d’economia social. La restauració associada als productes de proximitat com a Cuina Vallès, els horts socials i l’agricultura respectuosa amb el medi ambient i de contingut social, guanyen terreny dia a dia. El compromís de la ciutadania com a consumidors responsables pot consolidar i generar centenars de llocs de treball dignes en aquests entorns.
Quart. Però cal també la col·laboració activa de les nostres institucions, i particularment del govern local. L’Ajuntament de Terrassa, ha de triar. O llum verda a aquestes activitats (ens diran que és molt difícil oposar-se a grans marques i corporacions multinacionals), o es prenen mesures que incentivin la nostra economia d’acord amb criteris de consum responsable.
Per exemple. Vinculant les llicències a una major exigència ambiental, de salut i de responsabilitat social i fiscal. És a dir una major exigència per evitar productes que hagin estat tractats amb productes contaminants, que fomentin la obesitat (que haurem de pagar entre tots en sanitat), elaborats en condicions d’explotació infantil i sense drets laborals (encara que després es rentin la consciència en donacions benèfiques, la filantropia dels rics), o que operen en paradisos fiscals. Per entendre’ns, tot allò que es vol eliminar amb el TTIP. L’Ajuntament de Barcelona, ha fet un primer pas molt important respecte a les compres públiques: la de prohibir la participació en concursos públics de les empreses identificades en paradisos fiscals.
Comprar barat, com és diu a l’Economia de l’absurd, de Josep Burgaya (Premi Octubre 2013), es contribuir a la deslocalització de la nostra indústria, generar treballadors i treballadores pobres, contaminar la nostra salut i quedar-nos sense feina. “L’obsessió per defensar els productes barats, com si es tractés d’un dret i una oportunitat per als consumidors, conté una trampa que ens condemna a la pobresa.”
Per això afirmem que la cobdícia no pot ser un valor socialment acceptable, ni el malbaratament de recursos, ni el creixement del consum que genera formes de desigualtat extrema. O canviem el creixement superflu consumista, o estem abocats a la barbàrie.
Domènec Martínez, soci de Som Energia i de FIARE (grup de clàusules socials de la XES, Terrassa)
Deixa un comentari