A la volta de la cantonada està aquell moment en què exercim el dret a vot quasi de forma religiosa, com una barreja estranya entre la sensació que tenim a les nostres mans el futur i aquell afartament de continuar fent el ridícul per votar esperançats almenys dolent, mai al millor.
Clar està que apropar-se a la política, armats únicament amb una papereta és, sens dubte, presentar-se davant un escamot d’afusellament del qual saps sortiràs mort. Mort de vergonya i humiliat per aquells polítics que no tenen com a interès principal servir els altres. Au va!, d’això ni parlar-ne. El seu interès és ser poderosos, ser reconeguts i admirats per les persones-comparses, formar part del grup de persones reconegudes allà on vagin… ser celebrities.
No els importa tenir preparats discursos-comodí per a cada ocasió, tant és si aquest no aporta cap solució, no els importa si el que diuen és veritat o mentida, no els importa el cost que té estar allà dalt, ja que l’únic que importa és això, estar allà dalt. El que hagi de venir, ja vindrà.
Davant d’aquesta tragèdia ens queda abandonar aquesta democràcia decimonònica que tan sols ens deixa aquesta seqüència-pla, en la qual, amb amics o en família, anem a dipositar la papereta a l’urna que, tal com deia abans, és una processó litúrgica de la qual sortiran els sants en un recompte eucarístic, i haurem de passar a la política activa independent de sigles, plena d’idees i esperances. Sense formar part de les seves estructures, ja que si no, et converteixes en un d’ells, ja que seràs fagocitat.
Cal sumar-se a una causa, a un objectiu, de forma independent, sense escoltar el soroll que generen per acovardir-te i ser el zoon politikon, l’animal polític que som i que devem demostrar als nostres actes.
Quan vaig formar part del comitè tècnic de residus, ho vaig fer convençut que podia sumar, però ha estat evident: l’Ajuntament -com a òrgan de poder-, no coneix aquesta operació matemàtica.
Tal com va dir George Orwell: “sabem que ningú s’apodera mai del poder amb la intenció de cedir-lo”. La participació ciutadana, sobre el paper, és quelcom que dóna prestigi al polític que diu estar d’acord amb això. Redacten fins i tot una reglamentació i ho porten en els seus discursos pamfletaris, però… no els duen a terme, al contrari, els boicoteja, els ignora…, i quan arriba el moment, els ridiculitza. Tot això perquè es perdria poder, el poder que tant anhelen i del qual parlava Orwell.
L’Ajuntament, sense participació ciutadana, ja és una sort d’equilibri entre partits polítics, tècnics, funcionaris i lobbies de diferents nissagues que, amb prou feines aconsegueixen mantenir-se ells al tauler, com per donar suport a la participació ciutadana.
Dimitir del comitè ens dóna la llibertat de no formar part d’aquesta estructura llastimosa que és víctima i botxí alhora (segons convingui), per a ser un actiu de debò.
És ésser el que busca solucions, el que no està pendent de sortir a les fotos, el que no s’immisceix i interfereix autocràticament en els ciutadans i els seus moviments, és el que dona la cara i va de cara. Les converses que he mantingut o escoltat amb aquells que van ser elegits per solucionar els problemes i als que hem cedit l’autoritat per dur a terme les iniciatives necessàries per millorar-nos la vida, sempre acaben en la línia Maginot; plena d’excuses pressupostàries, de pròrrogues interminables i de culpables invisibles. La qüestió és que acaben, davant tanta autoritat com els hi donem, no assumint cap responsabilitat malgrat ser els primers actors.
Definitivament, estar al comitè de residus et convertia en part del problema i, tanmateix, estar fora et dona l’oportunitat d’aportar idees que busquen la solució i la millora. El vot és una eina dissuasiva i poc eficient. El que importa és fer servir l’arma de l’activisme organitzat. S’ha d’aconseguir incomodar els que una vegada van assumir la responsabilitat de gestionar el que és públic i que no deixen de consumir temps i recursos, dient que no tenen prou autoritat, ja que la tenen tota (l’autoritat).
Anar a votar és una cita amb el destí, però per a ser l’amo d’aquest destí hem d’estar sempre actius, lliures de sigles i lligats a les idees.
Diego López, exvicepresident del comitè de residus de Terrassa
Deixa un comentari