El camí de la desobediència

Sentència del TC i acta de defunció de la democràcia formal a l’Estat espanyol. En nom de la llei, prohibit votar. Inversió de papers: la llei és la mare de la democràcia i no al revés. I ara toca respondre. Davant l’immobilisme i l’arrogància de l’Estat, dos escenaris possibles: renúncia a la consulta o desobediència. Algunes notes en calent i per al moment:

1. El procés no és CiU. Si ho fos, les coses serien força més simples i previsibles. L’estratègia de l’Estat obliga a CiU a renunciar a la consulta o renunciar a ser de dretes. I a la dreta li costa molt deixar de ser-ho. Històricament, així ho ha demostrat: 1843, 1868, 1923, 1936, 1977 a la memòria. Com diu en J. Fontana, la burgesia catalana sempre “s’ha trobat dividida en moments decisius entre la voluntat de participar en la marxa progressiva de la seva societat i la por al canvi que podien comportar els nous projectes de transformació”. Si el procés fos CiU, davant l’evidència històrica que aquest país només avança des de l’esquerra, probablement tancaria files amb Madrid i renunciaria a la consulta. També podria ser que CiU es convertís en l’excepció que confirma la norma, tot i que el paperot que ha fet amb el Cas Pujol indica que complirà religiosament amb ella. Tanmateix, l’actual correlació de forces dins l’anomenat procés impedeix que CiU faci i desfaci segons la seva conveniència, per tant tot i que l’escenari és força clar, actors i diàlegs són relativament incerts.

2. El futur no està escrit sinó que està en joc. Un cop s’ha acabat el guió (llei de consultes, convocatòria, suspensió) ara el procés pot tornar a impulsar-se des dels carrers. Contra els intents d’alienar-lo de la voluntat popular, de segrestar-lo i dirigir-lo des de les institucions, medicina gramsciana i relectura de l’onzena tesi de Feuerbach: la praxi és transformadora. “En el principi fou l’acció”, que diu Faust. El carrer pot incidir en la direcció que prengui el procés i en la lògica que determini el seu recorregut a partir de la suspensió. Per dir-ho diferent: el carrer pot prescindir del guió que han escrit els directors de l’orquestra sobiranista. Una sola i única opció d’escriure’n un de nou que no passi ni per la renúncia ni per la desobediència: que la consulta serveixi per a proposar una reforma de la Constitució, que podria ser possible segons la composició del Congrés sortit de les generals del 2016. Nova estratègia dilatòria i substitutiva de la consulta. Si el moviment popular assumeix aquest nou objectiu com a propi i orienta totes les mobilitzacions en aquesta direcció estarà desobeint el seu mateix mandat democràtic. Hem d’estripar els papers, acabar amb el guió i disputar el futur, jugar-nos-el.

3. En la línia del que s’apuntava més amunt, a hores d’ara ningú pot assegurar si hi haurà consulta o si no n’hi haurà: dependrà dels pròxims dies. I dependrà de qui protagonitza i quina lògica s’imposa en la resposta a la prohibició. En cas que sigui institucionalitzada -entengui’s, liderada pels partits polítics- té el desavantatge que és molt limitada. Davant l’atzucac que ha configurat l’Estat i les dues sortides possibles, la pressió popular dificulta i molt la renúncia a la consulta, però d’altra banda CiU -no oblidem, gent d’ordre- no està per desobeir; ERC dubta; ICV s’espolsa el debat de sobre i tan sols la CUP hi aposta decididament. Les estratègies no-desobedients que es plantegen fins ara (preparació preventiva, etc.) només posposen el moment desobedient. I cauen en l’error d’haver ignorat el temps llarg, el cicle complet: si l’onada independentista arrenca contra una sentència del TC el 2010, no acaba amb una nova sentència del TC sinó que es radicalitza a partir d’aquesta. El recorregut legalista s’ha esgotat: és el que s’ha fet des de 2010 fins dilluns. Entrem en un nou estadi en què l’Estat dóna dues opcions: retrocedir claudicant o avançar desobeint. I, amb l’escenari polític institucional actual, la lògica de la desobediència només podrà venir imposada des de fora, des de la mobilització popular massiva i sostinguda. Ningú assegura que la mobilització popular abraci majoritàriament l’opció desobedient, però és positiu que el terreny de joc sigui el carrer, en cada municipi, on l’hegemonia es disputa dia a dia, canvien les correlacions de forces i els escenaris es multipliquen (la resposta serà la mateixa a l’Hospitalet que a Girona? A Reus que a Vallfogona?).

4. I última. Cal passar d’una societat mobilitzada a una societat polititzada. És l’única garantia per assegurar la desobediència. Polititzada no vol dir en mans dels partits polítics. Polititzada vol dir, en aquest context, crítica. Amb tot i amb tothom, sense pors, que anem a guanyar. Hi haurà qui veurà en la politització un risc per a la unitat del procés. Res més lluny: la principal premissa per parlar d’unitat és que hi hagi pluralitat. Qui busca confondre-la amb l’homogeneïtat s’equivoca i ensenya el llautó.

En conclusió, l’esquerra política i social d’aquest país ha d’aprofitar l’escenari que s’obre amb la suspensió de la llei de consultes per desbordar la direcció conservadora del procés i assentar les bases per un nou procés constituent. Per canviar-ho tot. Acció, carrer i desobediència. I, sobretot, més enllà de construir un nou Estat, el “procés” ha de servir per vertebrar una societat justa i solidària capaç de desempallegar-se de les oligarquies d’aquí, d’allà i de més enllà.

Marcel Taló
Historiador