L’escola privada concertada existeix!! Aquesta afirmació amb certa ironia, només l’anomeno per constatar que malauradament tenim un sistema d’ensenyament que històricament ha donat prioritat i molts privilegis a tota una xarxa de centres educatius privats que majoritàriament són d’adscripció cristiana i concretament de majoria catòlica apostòlica i romana, i amb forts trets diferenciadors classista i elitista.
Enfront d’aquesta dissortada realitat, està l’escola pública, dit de pas que per alguns de nosaltres és la nostra escola, l’única, la de totes i tots!!, que garanteix el lliure accés i els drets de tothom en la igualtat d’oportunitats, sense exclusió de classes ni separació en cap circumstància… (orientació sexual, gènere, origen, situació econòmica). Com es pot veure, quan parlo d’escola no parlo de religió, perquè entenc que els cultes i les creences religioses s’han de practicar en la intimitat de culte de cada comunitat religiosa, sense cap mena de prioritat, presència ni preeminència dintre de l’espai laic del sistema d’ensenyament que és el de totes, finançat i protegit per l’Estat com un Dret Bàsic, per tant, de forma universal garantit per a tothom.
Aquesta dissortada normalitat que sembla assumida per la ciutadania de tenir dues línies de serveis educatius d’ensenyament general (públic i concertat) finançades amb fons públics, ens porta històricament a acceptar i mantenir un discurs aparentment correcte, i inclús amable, però que al meu entendre és una anomalia democràtica i amaga, intencionadament, el veritable problema, que no és altre que el manteniment d’uns privilegis i un model de societat que perpetua i manté les diferències de classes i, potser el que al meu entendre és pitjor, “uns valors que colonitzen els nostres cervells i alimenten i normalitzen aquest classisme”.
Coneixedors doncs que aquest sistema està implantat, i normalitzat, fa que no ens hagi d’estranyar que, per damunt de tot, molts defensen un model de servei educatiu que afavoreix l’escola privada i la tradició en l’apartat religiós, preferentment catòlic per descomptat, així com unes determinades institucions educatives de caràcter confessional, i molt arrelades en la nostra ciutat, que cal dir que si no fos per la via dels concerts econòmics, tots o gairebé la majoria d’aquests centres educatius potser haurien de desaparèixer, la qual cosa el sentit comú ens diu que tampoc seria lògic en un primer moment.
Per anar fent memòria, cal recordar que el concert econòmic porta implícit unes determinades obligacions, entre d’altres, i molt concretament a l’hora de les matriculacions per admetre nous usuaris del servei educatiu, la que diu: “que ningú no serà exclòs, ni discriminat per raons o motius de sexe, origen, religió o condició econòmica del sol·licitant”. Aquestes premisses obligatòries, la ciutadania ha de saber que la majoria d’aquests centres concertats, no estan en disposició deliberada de garantir-les i aplicar-les de forma efectiva.
No vull allargar-me, perquè el tema amb voluntat de canvi mereix un debat social participatiu profund, i de llarg recorregut, només demano reflexionar i preguntar a tall d’exemple i des d’una posició socialment i políticament responsable el següent:
-
Com des d’una mirada d’ideal d’integració i harmonització, podem tractar els nostres fills i filles, i els de les persones de diferents punts geogràfics del món, els seus costums, valors, creences religioses, llengües, tradicions, etc., que venen al nostre país, a la recerca d’una vida millor digna de ser viscuda, a l’hora d’incorporar-los en la nostra societat?
-
Si l’opció és amuntegar-los només en les escoles anomenades “PÚBLIQUES”, com sembla que és el cas, o bé distribuir-los de forma equilibrada i sense cap mena de dificultat administrativa de matriculació, en tots els centres educatius existents a la ciutat siguin privats-concertats, o públics?
-
Aquest despropòsit que ens porta a la confusió, es produeix en una situació i context d’un model d’estat en matèria d’oferta educativa que recull la constitució com un “Dret Bàsic” que s’ha d’impartir garantint els valors laics de l’ensenyament per a tothom, i per tant és trist haver de recordar que les escoles privades (concertades), majoritàriament de confessions religioses catòliques, també elles estan obligades a impartir els continguts educatius segons les lleis existents en matèria d’educació.
Un cop feta aquesta introducció, com a preàmbul, vull donar el meu punt de vista com a ciutadà que pretén pensar lliurement, arran de l’afer que ha sortit a la llum, pel cas d’enfrontament de més de 400 persones (mares i pares), aplegades sota el nom de “recuperem el Karmel”, que estan en contra del biaix ideològic radical a l’Escola Mare de Déu del Carme, de la nostra ciutat i de la direcció del Centre, i que ens ha permès d’assabentar-nos per la denúncia feta per aquest grup de mares i pares del centre a través dels mitjans de comunicació.
Temo molt que aquest fet només és la conseqüència per derivació de la interpretació interessada i deformada del model educatiu, –més enllà d’entendre el malestar de les famílies afectades que s’han vist obligades a denunciar els fets d’aquesta escola-, crec albirar amb tota la seva diversitat de formes, que com que no (…) s’ha fet una separació real “Estat-Església”, que hagués permès sense tantes prerrogatives, fer efectiva la supressió del poder que té en el nostre país la institució catòlica, potser moltes d’aquestes situacions ens les hauríem pogut estalviar, això només és la punta de l’iceberg d’una ofensiva conservadora ultraliberal arreu del món, i que en el nostre país te la forma d’inspiració i ideologia ultracatòlica com a punta de llança, que malauradament pot tenir i ja té, molts seguidors que li donen suport.
D’un temps ençà l’ascens de l’extrema dreta, amb el seu discurs cada vegada més descordat del conservadorisme de sempre; l’aparició d’un desacomplexat darwinisme social, l’obsessió securitària, el culte renovat a la força militar, un cert antiintel·lectualisme negacionista ambiental, el retorn al rol de la família tradicional, i en general un clima allunyadíssim de qualsevol horitzó de confiança en el futur i el progrés compartit, dibuixen un escenari ombrívol, gens procliu a l’antiga lluminositat renaixentista del coneixement i del progrés humanista, així com dels seus valors universals, que sens dubte són els que ens han fet avançar com a humans.
Bé!, i per acabar només recordar que sembla que no ha servit de res, el que ens diu la història dels darrers 100 anys al món en general, i la nostra història espanyola en particular, perquè amb aquesta deriva actual que portem, tot fa pensar que volem tornar a recordar i viure els temps foscos de la manca de llibertat.
Potser és que hi ha alguna neurona perduda que ens tenalla el cervell!!
Emili Diaz Membrives, 29 d’abril del 2025
Deixa un comentari