Violència política generada a porta tancada… en la sala d’estar dels barris rics.
Emili Diaz
Es constata una relació de forces efectivament violenta però, al mateix temps, com molt especialitzada la violència dels rics, dic! I estic d’acord en la dita que diu: “qui sembra la misèria, recull la ira i la ràbia”.
Per tant nosaltres, els precaris, quan se’ns condemna i se’ns titlla de què exercim la violència quan protestem per enfrontar-nos i denunciar la situació i l’estat actual de la vida, ens neguem rotundament a què se’ns classifiqui com a violents, ja que l’exercici i el patrimoni de la violència està i ha estat sempre en mans del poder que l’exerceix cada vegada de forma més injusta, amb més virulència i de moltes formes en contra nostra, i que l’únic que fem és defensar-nos.
Amb això, el que volem dir i demostrar, és que la força de treball que representen les treballadores/treballadors, avui, són tractats com si fossin “costos, despeses, recursos materials, matèria primera i altres recursos necessaris i de rebuig”, necessaris per a la cadena tecnològica productiva, i és a partir d’aquest moment en què per art de màgia la violència dels rics deixa de ser visible.
És això el que és destacable i interessant de recordar. Que la violència d’aquells que volen suprimir el salari mínim, tractar a les persones com si fossin mercaderia i que pensen que els i les treballadores són massa cars, i per tant cal invisibilitzar-los.
Nosaltres afirmem que és una violència generada a porta tancada, en la sala d’estar dels barris rics. Que no és visible. …a més volem dir a tota aquesta gent que defensen els interessos dels rics, com per exemple fa el senyor Manuel Valls, defensant descaradament els interessos dels poderosos representants de les oligarquies, classe a la qual aquest individu pertany! Que només defensen els interessos de la burgesia i que formen part de la tropa de mercenaris militants del sistema neoliberal.
Enfront d’ells estem els i les treballadores, que volem també defensar els nostres interessos i el nostre dret a simplement viure normalment i amb dignitat en aquesta terra en la qual estem de passada, com tothom.
Això ens porta a afirmar que hi ha una autèntica guerra de classes que duen a terme els més rics (cada vegada menys i més poderosos), contra els cada vegada molts més i més precaris. Guerra aquesta en la qual els més rics i els més poderosos s’adapten perfectament a les noves tecnologies que s’estan desenvolupant en la societat, tecnologies aquestes de les quals s’han apropiat. En tot aquest procés, les i els treballadors, les mal anomenades classes mitjanes i en general les classes populars/precàries són ignorades i deixades de costat.
Hi ha qui ha dit que “els obrers hem passat d’un estatus d’explotats a ser una “cosa” o material de rebuig”, que vol dir posar-nos en la categoria de pàries, de paràsits de la societat i per tant se’ns converteix de facto en què som una càrrega social, que cal combatre. Ans al contrari, nosaltres afirmem que són els defraudadors més rics, els que roben recursos fiscals a l’estat de benestar amb quantitats de desenes de mils de milions d’euros els que si que cal combatre. Si aquests defraudadors paguessin els seus impostos a l’alçada de les seves fortunes, ja no tindríem un forat en la seguretat social, ni tampoc en l’apartat del dèficit, ni en el deute públic.
Per tot plegat ens hem d’interpel·lar i preguntar-nos si no anem cap a una mena d’infern terrible per a les classes populars. Per nosaltres la burocràcia i la tecnocràcia a escala d’Europa, és una forma de matar la democràcia, doncs posa una cortina o barrera que impedeix la comunicació entre la ciutadania organitzada i els oligarques que avui ocupen i controlen les institucions, a escala europea i mundial i per l’únic que estan és per defensar i protegir els seus interessos de classe.
Deixa un comentari