El passat dia 5, al Casal de Sant Pere, es va fer una taula rodona sobre feminisme i capacitats diverses. Vam participar membres de la Comissió de Dones de Prou Barreres, convidades pel Punt Lila Sant Pere, Arran i Entre Totes. Montse García, Maria José Vinyals i jo mateixa vam donar testimoni de la situació de la dona amb diversitat en la societat d’avui dia.
Com a dones amb discapacitat que volem participar en aquesta societat, creem referents amb el nostre dia a dia lluitant per fer una vida digna. Les nostres experiències i aprenentatges poden esdevenir un referent per a altres dones i altres moviments. Volem ser part activa del feminisme. Nosaltres patim doble discriminació: per ser dona i per tenir una discapacitat.
Tenim molt clar que la discapacitat d’una persona s’esvaïx en un entorn totalment accessible. Llavors, hauríem de parlar d’una societat discapacitada i no de persones amb discapacitats. Parlarem de violència estructural del patriarcat, violència institucional, violència ginecològica o obstètrica. Diverses maneres de violència masclista.
Montse García té seqüeles de la poliomielitis com a conseqüència de la mala gestió de la vacunació del règim franquista. La cura de la persona amb diversitat depèn exclusivament de l’entorn familiar ja que, com a exemple, en el transport públic, no deixaven pujar els cotxets. Els metges no sabien molt bé com actuar davant de la polio i van fer moltes intervencions amb el sofriment que comporta. Després va arribar la postpolio, seqüeles que afecten les neurones sanes que quedaven i que minvà encara mes la seva mobilitat. De bitutors a cadira manual i de cadira manual a la cadira electrònica. La Montse és mare adoptiva i el seu informe d’idoneïtat el va superar gràcies a la seva parella, perquè les preguntes sobre la seva capacitat de ser mare se centraven en les seves aptituds físiques.
Hem passat de l’etiquetatge com a persona paralítica, invàlida, minusvàlida, disminuïda física, discapacitada, fins a dona amb diversitat funcional. La nostra societat està enfocada cap al capacitisme, el patriarcat i el capitalisme, on les persones no productives són rebutjades. Les dones són afectades encara més per la seva infantilització en patir una diversitat.
El patriarcat és un sistema masclista opressor dominant, i el sistema capacitista és “minusvalista”. El feminisme no ha de ser excloent amb les dones amb diversitat que patim una doble discriminació per ser dona i tenir una diversitat.
María José Vinyals també relatà la seva experiència vital. Va néixer amb espina bífida, va ser maltractada i abandonada pels seus pares. A l’hospici va patir la violència institucional, els seus pares adoptius no van comprendre la seva discapacitat i a l’escola també volien que actués com una nena sense discapacitat. De gran, va patir violència de gènere per part del seu marit i la seva mare solament li deia que ”als homes se les ha de tenir contents”. Va ser mare i als 30 anys es va treure el títol de treballadora social. Denúncia una mancança en l’atenció mèdica quan els metges menyspreen els nostres símptomes. El “normalisme” i les etiquetes generen un ideari totalment irreal. Els eufemismes tampoc ajuden.
Imatge de Clara León (il·llustradora)
A Terrassa som 8.460 dones amb diversitat funcional o amb problemes de salut mental. La taxa d’atur de les dones amb diversitat és de 64 % i les treballadores tenen un salari inferior. És molt difícil accedir al món laboral i això es una violència estructural, econòmica i simbòlica. La taxa de contractació obligatòria de persones amb discapacitat es compleix majoritàriament amb homes amb un percentatge lleu de discapacitat, així que la dona novament està discriminada. La violència psicològica també afecta més al col·lectiu de dones amb discapacitat, infringida, en molts casos, a l’entorn familiar o proper i invisibilitzada com el control de l’economia domèstica. La violència sexual ha provocat la discapacitat en un 14’3 % de les dones. El col·lectiu de les dones amb discapacitat intel·lectual són les més agredides, trobem una manca d’educació sexual. A l’última dècada va haver més de 1000 esterilitzacions forçades de dones amb discapacitat. De vegades, en un pas obligatori per ingressar en una institució. Denunciem la manca d’informació sobre salut sexual i reproductiva. Volem decidir sobre el nostre propi cos, decidir si volem o no ser mares. La societat qüestiona encara la nostra decisió de ser mares. Encara cal lluitar amb prejudicis com que tenim fills perquè cuidin de nosaltres.
La societat tendeix a invisibilitzar aquestes violències perquè és “normal” que no puguen anar a una ressonància o al ginecòleg sense suport extern.
Jo vaig parlar de violència obstètrica, afortunadament, en passat. Es requeria la signatura del marit per a realitzar una cesària, i com que el meu pare va arribar tard perquè estava deixant a la meva germana major amb un familiar, no va poder signar a temps i vaig sofrir en el meu naixement anòxia cerebral i la conseqüent paràlisi cerebral. La meva mare va quedar 24 hores en coma. A causa de tot això, jo vaig quedar ingressada un mes a l’hospital, cosa que va impedir la lactància materna. Fa 40 anys no se li donava molta importància a la lactància materna. Resumint, la meva discapacitat es deu a un protocol mèdic absurd i masclista.
Curiosament, quan jo vaig anar a parir va passar una cosa semblant. Vaig trencar aigües a casa, vaig anar a l’hospital i aquí s’esperava que el part fos llarg, així que el meu marit va sortir fora a trucar la família. En aquest moment, es va produir sofriment fetal i els metges em van portar volant a quiròfan per a una cesària d’emergència sense esperar la signatura de ningú.
En definitiva, les dones amb diversitat volem tenir veu dintre del feminisme, volem transformar la construcció social de dona amb diversitat i volem una societat on puguem participar amb llibertat i autonomia.
La nostra web és: http://donesambcapacitats.wordpress.com
Estrella Gil García
Escriptora i activista de Prou Barreres
Deixa un comentari