El col·lectiu docent té interessos contraposats segons la seva relació laboral amb la titularitat del centre on treballa i el concepte d’educació de què disposa cada ensenyant per a la realització de la seva professió. Tal vegada, si es prengués l’educació per part de tots els agents implicats com una qüestió de vida o mort, ja que està en joc el futur dels alumnes, hi hauria una harmonització d’interessos. Per això és un fet insòlit que en la passada vaga de docents s’arribés a un ampli consens entre tots els sindicats i que hagués un significatiu seguiment de la vaga en les seves diferents jornades.
El catalitzador d’aquesta unitat d’acció sindical i que bona part dels docents coregessin les mateixes reivindicacions ha estat l’actual administració educativa catalana sota la direcció del conseller Cambray. La seva actuació política no ha estat gens responsable al front de la conselleria d’educació, com fa palès el posicionament crític de nombroses direccions de centres públics d’arreu de Catalunya en contra de la seva gestió a l’haver-los imposat tot un seguit de canvis organitzatius i pedagògics sense cap acord previ ni dotació dels recursos necessaris per a la seva implementació. I el que és més sorprenent és que hagi desvetllat davant l’opinió pública que l’administració sigui un dispositiu de dominació, començant pels mateixos treballadors dels centres docents, perquè ha posat la burocracia al servei d’unes teories pedagògiques força controvertides i dels interessos particulars d’algunes empreses privades. No deixa de ser una ironia que la mirada política del conseller Cambray vagi en la direcció contrària de la mirada pedagògica no directivista i constructivista de la marca Escola Nova 21 que ha institucionalitzat.
“és més sorprenent és que hagi desvetllat davant l’opinió pública que l’administració sigui un dispositiu de dominació, començant pels mateixos treballadors dels centres docents, perquè ha posat la burocracia al servei d’unes teories pedagògiques força controvertides i dels interessos particulars d’algunes empreses privades.”
En un sistema polític democràtic, l’administració ha d’estar al servei dels ciutadans i no a l’inrevés. Els ciutadans no hem d’interioritzar la figura de súbdits i amb la nostra obediència preservar i mantenir la dominació dels poders públics. El partit polític que forma un govern està legitimat democràticament a bastir un sistema social sobre els seus principis ideològics. Però la seva legitimitat política no inclou el tracte arbitrari amb els administrats pel que fa als seus drets, com és el cas de la indefensió en què s’ha mantingut als interins per abús de temporalitat, la imposició d’un nou calendari escolar i la reducció de les hores d’algunes matèries, i fins i tot la desaparició d’altres, que pot modificar la jornada laboral, la negació a revertir les retallades i l’augment de les ràtios, i l’incompliment de la destinació del 6% del PIB català a l’educació (ara és del 3,6%) tal com s’estableix a la Llei d’Educació de Catalunya, uns recursos econòmics sense els quals no es poden desenvolupar principis rectors del nou sistema educatiu com la competencialitat i la inclusivitat. És una fal·làcia presentar com un dilema els drets laborals dels docents i el dret a l’educació dels alumnes perquè la seva garantia depén únicament de la voluntat política dels governants.
I el més preocupant de l’acció política del conseller Cambray és que ha deslligat tota la retòrica nihilista contra la nova llei educativa, la LOMLOE, entre aquells docents i sindicats que no accepten la transformació radical de la funció docent que exigeix integrar a la funció d’ensenyant la de tutor i orientador, ni tampoc la superació de l’escola transmissiva. En lloc de resoldre els greuges acumulats entre els docents, encara crea de nous amb mesures mancades de prudència, perquè situa en un escenari de lluita sindical convuls i no de debat pedagògic serè el desplegament del nou sistema educatiu.
Fèlix Pardo
@felixpardova
Imatge de portada ACN/María Bélmez
Font de la imatge
Deixa un comentari