La vida social es basteix tant amb fets com amb valors. Si els fets configuren un sistema de relacions, els valors assenyalen la disposició a reconèixer els límits de cada element d’aquest sistema. Pel que fa al funcionament de l’estat, i en particular a l’administració d’Hisenda, hi ha un valor amb el que posem a prova les voluntats i els interessos que hi entren en joc. Aquest valor és el de l’equitat. Convé començar aclarint el significat general d’aquest concepte: justícia que té en compte les circumstàncies de cada individu, així com l’aplicació de la llei segons convingui a cada situació particular, per tal de garantir el tracte amb igualtat a totes les persones.
Si l’equitat fos el valor dominant en el funcionament de l’estat en les democràcies liberals, en un dels seus vectors claus com és la fiscalitat la seva generalització al conjunt de la població no només hagués comportat l’extensió de la ciutadania política a tots els individus, passant del sufragi censatari a l’universal, sinó també el reconeixement de tots els drets dels partícips de la comunitat política. Tanmateix, les necessitats recaptatòries dels estats per garantir el manteniment del sector públic només ha portat un voluble imperi de la llei i un efímer contracte social.
En el cas de l’estat espanyol, la major part de la pressió fiscal per al finançament de l’estat recau sobre els treballadors assalariats, els autònoms i les petites empreses. El problema no radica en la fiscalitat, encara que aquesta pugui ser elevada, sinó en els agents econòmics que no tenen la mateixa pressió fiscal, en particular les grans empreses i les persones amb rendes més altes, que es beneficien d’una elusió i optimització fiscal que comporta una baixa productivitat en la recaptació fiscal. N’hi ha prou consultant el web del Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA) per donar-se un bany de realisme. I també és un problema que afecta directament les persones amb rendes més baixes l’existència d’una fiscalitat regressiva com l’IVA i tota mena d’impostos indirectes, així com l’eliminació d’incentius fiscals, com per exemple per llogar una vivenda.
Alguns articles de la Constitució espanyola justifiquen parlar d’estat social. Però aquesta declaració és paper mullat si la part més gran de la recaptació fiscal és de les rendes de treball i amb una manca d’harmonització amb les rendes de capital, les quals han anat disminuint els darrers anys mentre que les rendes de treball han patit una regressió per la inflació i l’augment del preu de l’habitatge de compra i de lloguer. La conseqüència d’aquest fet és l’empobriment de les classes mitges i baixes i l’augment de les desigualtats. Un estat és de debò social quan té una administració d’Hisenda la política fiscal de la qual permet avançar cap a l’equitat i, alhora, estableix una transferència de rendes que pugui corregir aquelles disfuncions del sistema econòmic que malmeten el benestar del conjunt de la població.
No es tracta de repetir el conte de la lletera i pensar que amb un sistema tributari que tingui com a fita l’equitat s’arribarà a superar totes les injustícies econòmiques actualment existents. Però no és de rebut que, podent millorar-ho amb voluntat política, es faci tot just el contrari augmentant el tipus general de l’IVA, fent amnisties fiscals als defraudadors, aprimant l’administració tributària, externalitzant serveis d’auditoria, no prenent mesures per evitar la cancel·lació dels expedients en curs i mantenint uns incentius salarials als inspectors que els donen més rèdit atendre els petits defraudadors. A la vista de tot aquest desgavell hom no sap si estem governats per uns incompetents que ens porten a una posició de colista en fiscalitat eficaç i progressiva o per uns comissionistes de les elits econòmiques.
Fèlix Pardo
1 Comment
Salvador Domènech
5 juny 2023 - 21:33Estic d’acord amb el teu anàlisi, Fèlix.
Crec que, a nivell d’alta política, són les dues coses: incompetents i comissionistes