Les vacances d’estiu representen una mena de parèntesi en l’alienació del pensament en el món del treball i en la cultura de masses. Una suspensió que s’allarga quan més temps passem en repòs i parem la nostra atenció en tot allò que succeeix al nostre entorn, com la paleta de colors d’una posta de sol, el cant furtiu d’un ocell o una expressió humana que ens fascina, fins que el temps es fa tediós perquè sembla que cada moment sigui etern. Cadascun dels instants que la nostra atenció selecciona donen forma a una singular experiència que genera un encadenament d’idees fins a crear un pensament. I tot just des d’aquesta experiència del pensament és com recuperem la nostra identitat i llibertat.
Els continguts del pensament tenen la seva primera font d’enunciació no en el nostre intèrpret interior de les coses del món, sinó en els fenòmens que ens manifesta la natura i en les voluntats i accions humanes, en els senyals que ens envolten i pressionen per determinar un sentit. Experiència i pensament formen una arcuació en el plànol de la realitat, el primer com a testimoni per codificar i el segon com a paraula enraonada que posa veu a aquell testimoni. L’experiència com a repertori de percepcions activa el pensament i li dóna el primer impuls en el seu enlairament per damunt d’ella mateixa.
El pensament presideix l’experiència amb distància crítica. Però gravita gràcies a ella. Les percepcions acumulades són el substrat sobre el qual creixen les idees. Fins i tot les idees més abstractes tenen profundes arrels en l’experiència. Una forma geomètrica no es troba actualitzada en la natura, només s’intueix com a aspiració en les formes sensibles, i el pensament expressa aquesta potència en tota la seva perfecció. I aquelles idees que no podem imaginar per manca d’experiència, com la d’infinitud o d’absolut, les podem pensar per analogia a algunes experiències, com les de la variació musical o la de l’amor. No hi ha un grau zero del pensament. Les creacions del pensament tenen en l’experiència el seu taller. Fins i tot la creació del Déu del cristianisme no es considera completa fins que l’experiència de la criatura humana no s’alinea amb el seu designi.
Avui la tecnologia permet l’accés de manera immediata a tota mena d’informació i fa possible la comunicació amb un ample públic. Podem descarregar-nos centenars d’escrits i imatges sobre qualsevol tema, prendre el pensament aliè que ens interpel·la i apropiar- nos-en per a després compartir-ho. La tecnologia ens ha facilitat la reproducció del pensament dels altres amb l’autoengany de fer una personal obra de pensament. Però el que no pot donar-nos la tecnologia és l’experiència que nodreix el pensament i que fa possible pensar per un mateix.
La lògica del mercat editorial no segueix la lògica del pensament. El domini de l’oferta de bona part del que es publica exigeix el menyspreu de l’experiència del pensament. Molts llibres de divulgació no són la síntesi de la ciència bàsica, de les aplicacions realitzades o de les vivències de l’autor, sinó que són el resum de divulgacions anteriors. I el mateix passa amb molts llibres d’assaig que són el resultat d’una selecció de cites relligades amb gloses i judicis de valor.
Certament, la creació del pensament exigeix un diàleg amb la tradició i pensar amb la companyia d’aquells pensadors i aquelles pensadores les idees dels quals ens resulten més fèrtils. Però això no hauria de desplaçar mai l’experiència del pensament d’un mateix, perquè aleshores es transforma el signe interrogatiu del pensament i la seva dimensió personal en una expressió epigonal i sense autenticitat. Un pensament sense experiència només comunica idees alienes, no manifesta cap presència que ens empenyi a recrear les mateixes idees i anar més enllà d’elles.
Deixa un comentari