[Fèlix Pardo] Què hi ha de filosofia en la pandèmia pel coronavirus? (i 3)

1 Comment

Una conseqüència del confinament imposat pel govern és que cuinem més. Un dels neologismes que s’han creat ad hoc és el de “confitament” (augment de pes en confinament per la ingesta de rebosteria domèstica). I el que no hauríem imaginat mai en un país com el nostre amb excedents de cereals és no trobar farina. Tothom havia interioritzat que tenia el dret a fer un pa de pessic quan li vingués de gust i ara ens considerem afortunats si trobem l’últim paquet de farina en la buidada línia de prestatgeria del supermercat. I una cosa semblant podem dir en relació amb els nostres hàbits de consum. Ara mirem més la llibreta d’estalvis que no pas els tiquets de compra en haver-se restringit els comerços on podem anar a comprar i en haver-se escurçat els horaris comercials, i també, és clar, perquè molts s’han quedat sense ingressos, la qual cosa augmenta la nostra percepció de restricció de llibertat, perquè triar el comerç i el moment de fer la compra ens feia creure que la llibertat és el resultat de la nostra voluntat.

L’excepcionalitat dels horaris comercials per la Covid-19 i de l’escassetat d’un aliment bàsic com la farina ens fan ser més conscients d’un seguit de qüestions de gran transcendència per a les nostres vides, almenys per a la majoria: per una banda, que la disposició del temps no està en les nostres mans, una cosa que no podem eludir perquè el nostre temps de vida és limitat, i per l’altra banda, que la nostra capacitat de decisió està condicionada per una voluntat aliena, una cosa que ens fa pensar sobre l’abast de la nostra llibertat. Aquest és un dels preus que hem de pagar per viure en societat i per participar en una comunitat política.

Quina política per a quina condició humana?

Que som uns éssers finits i per tant mortals, i que la llibertat és més un desig que no pas un estat, ho sabíem abans de patir el coronavirus, però vivíem com si no ho volguéssim notar. Som reincidents en el pas de l’emmascarament al desvetllament de les veritats més angoixants quan una catàstrofe ens toca de ple. Ara bé, quan la gestió de la pandèmia que fa el govern passa en molt poc temps de les estratègies de contenció (proves massives, seguiment de contagiats i quarantena) a les de mitigació (mesures higièniques personals, restriccions de mobilitat, tancament de centres educatius i empreses i distanciament social) pel fracàs de les primeres, la qual cosa comporta apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans per sortir de la pandèmia sans i estalvis, fins a arribar a imposar un confinament extrem que restringeix encara més la nostra minvada llibertat, si tot plegat ha estat per haver-hi desmantellat prèviament bona part dels serveis públics de salut i haver privatitzat l’assistència sanitària, en aplicació de les mesures neoliberals d’austeritat per fer front a la crisi econòmica del 2008 causada pel mateix neoliberalisme, així com per la falta de plans de contingència per manca de previsió, aleshores el preu que se’ns demana pagar per la nostra carta de ciutadania no és que sigui ja massa alt, sinó que no és en absolut legítim.

“En democràcia, és un insult a la intel·ligència col·lectiva gestionar una emergència sanitària apel·lant a l’obligació a obeir i alhora fent omissió de les polítiques públiques que ens han portat a una situació d’estrès i col·lapse en les respostes dels serveis públics de salut”

És il·luminador recordar aquesta resposta d’en Fernando Simón: “No sabemos por qué Alemania [amb 83 milions d’habitants] tiene 48 muertos y España [amb 47 milions d’habitants] 1000” amb menys contagis, que data del vint de març passat. En democràcia, és un insult a la intel·ligència col·lectiva gestionar una emergència sanitària apel·lant a l’obligació a obeir i alhora fent omissió de les polítiques públiques que ens han portat a una situació d’estrès i col·lapse en les respostes dels serveis públics de salut. Fins i tot les falsejades estadístiques oficials de morts i contagiats són tan colpidores que el seu significat està arran de pell. Però el més preocupant és constatar que l’obligació política, és a dir, l’imperatiu a acatar la llei, s’imposi menyspreant la vida i la llibertat dels governats, perquè per aquesta via es pot pretendre legitimar qualsevol barbaritat. També convé recordar aquí les dues respostes institucionals bandera per fer front a la crisi econòmica que va seguir al crac financer del 2008: la reforma de la legislació laboral (2012) i la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (2015), l’anomenada Llei Mordassa, ambdues encara vigents. No es tracta de deslegitimar una determinada acció de govern i cridar a la desobediència política contra el confinament, la qual cosa aniria contra el sentit comú i la prudència en un moment tan crític de la pandèmia com l’actual. El problema de la gestió de la res publica no resideix en una determinada resposta institucional deficient i improvisada, ni tampoc en el color polític del govern de torn, sinó en el model de governança i en la racionalitat instrumental que l’emmarca, ja que anteposa el domini d’uns sobre els altres a la llibertat i el benefici en l’explotació de la natura i en tota mena d’activitat econòmica a la vida.

L’estimació de la vida i la llibertat és el límit que ens permet fer una clara demarcació entre la democràcia i l’autoritarisme. Un govern verament democràtic ha de realitzar un disseny institucional que, en la mesura del possible, permeti no enfrontar, en situacions d’emergència o de crisi, la vida amb la llibertat, com si es tractés d’un dilema. Perquè això no és plausible. Les polítiques democràtiques són aquelles que es fan a partir d’atorgar valor a aquests dos elements i fer-los prevaldre entre tots aquells altres que conformen la condició humana. Si a la dantesca xifra de morts a causa de la covi-19, 24.543 a data del 30 d’abril, sumem les morts causades per l’emergència climàtica, una xifra que és molt superior (només per la mala qualitat de l’aire moren a Espanya unes 40.000 persones a l’any) i que seguirà creixent any rere any si no hi ha un canvi de paradigma econòmic, no podem deixar de preguntar-nos si no és l’afany de dominació i d’aniquilació el que es fa prevaldre de la condició humana amb el model actual de governança arreu del món.

Per aquest motiu, no podem acabar la nostra sèrie d’articles sobre algunes de les qüestions més rellevants per a la filosofia en relació amb la pandèmia del coronavirus sense parar atenció al discurs polític, tant pel que fa a les expressions lingüístiques utilitzades com pel que fa a la diagnosi de la pandèmia i la resposta del govern. La comprensió d’aquests assumptes és del tot necessària per saber quina mena de relat es fa de l’actual suspensió de la normalitat i, a partir d’aquí, quins seran els criteris racionals per restablir la normalitat o, en el millor dels casos, superar la normalitat anterior. En relació amb la segona qüestió apuntada, considero que ja tenim un bon grapat de reflexions força lúcides i amb prou arguments per a estalviar-nos aquí la repetició. Remeto al lector a la col·lecció d’assajos disponibles a internet i d’accés gratuït Sopa de Wuhan (març 2020) i La fiebre (abril 2020) de l’editorial ASPO, Capitalismo y pandemia (abril 2020) de l’editorial FilosofíaLibre, així com a l’assaig “La pandemia y el sistema mundo” d’Ignacio Ramonet (abril 2020) publicat a Le Monde diplomatique. Però no vull deixar passar l’ocasió de subratllar que no seria propi d’un tarannà democràtic ignorar, per part del govern, a tots els sectors socials més desfavorits en l’ineludible debat sobre què s’ha de prioritzar i qui ha de ser el principal receptor de l’assignació dels recursos públics, la major part dels quals es destinarà a la crisi econòmica que seguirà a l’emergència sanitària per la caiguda abismal del PIB, que pot ser del 10%. Òbviament la decisió que finalment es prengui dependrà no tan sols de la pressió de les patronals, de les empreses transnacionals, dels bancs i dels fons especulatius, sinó també de la reacció dels partits polítics i sindicats de classe, dels moviments socials i dels col·lectius més desprotegits en la normalitat en la que hem viscut, com és el cas dels aturats, els precariats, els mileuristes i els pensionistes amb les rendes més baixes. Si aquesta reacció no és prou forta i sostinguda en el temps, si no es defensen els drets econòmics i socials amb una valenta lluita política i social, el que finalment es decidirà és fer una nova transferència de recursos públics majoritàriament cap als bancs i les grans empreses i no cap a les persones, com ja es va fer després de la crisi financera i econòmica del 2008. D’això ens assabentarem perquè es representarà una cerimònia de legitimació d’aquesta decisió amb una mena de nou contracte social semblant als Pactes de la Moncloa, l’objectiu polític principal dels quals va ser la desmobilització social de les classes populars i la subsunció de la seva subjectivitat política per part dels partits amb representació parlamentària, tal com va passar a la transició.

Si ens centrem aquí en la qüestió relativa a les expressions lingüístiques del discurs polític al voltant del coronavirus, cal fer prèviament tot un seguit de consideracions. En primer lloc, hem de dir que la raó es genera i es desplega a través del llenguatge, i mitjançant el llenguatge podem ser conscients del seu ús teòric o pràctic. La política, el mateix que l’ètica, és un conjunt de proposicions que pertanyen a l’ordre discursiu de la raó pràctica perquè ens diuen què hem de fer i perquè fer-ho pel que fa a la relació entre allò individual i allò col·lectiu, unes proposicions que ens permeten actuar i orientar l’acció de manera raonable en virtut de la universalitat que confereix l’estructura de la proposició. I en segon lloc, també cal dir que les proposicions polítiques, com les ètiques, ens donen a conèixer una determinada concepció de la condició humana, en la mesura que les nostres accions aclareixen allò que som. Si no som partícips de cap fonamentalisme, convindrem que no hi ha una única resposta a la pregunta sobre el que ens defineix com a éssers humans, i que de la pluralitat de respostes que podem donar no tenim cap certesa que hi hagi una jerarquia entre els elements identificats ni tampoc que uns elements siguin d’ordre superior. Sabem prou bé, això sí, que si l’instint de supervivència no és prou fort, tenim molt poc a fer, i que la llibertat es pot malaguanyar com a moneda de canvi en el mercat de la subsistència i de la protecció. Hi ha dintre nostre un conglomerat d’humanitat i inhumanitat. A tall d’exemple, no hi ha res més pertorbador que la violència que puguem arribar a exercir o patir, i no tant davant la fam, la por, una ideologia criminal o una guerra, sinó en la vida quotidiana i en el món del treball. Categories com la de comunitat o la de proïsme no són constants antropològiques sinó pressupòsits metafísics per posar un límit a la nostra inhumanitat. I tan legítima pot ser una proposta de política heterològica fonamentada en la condició d’alteritat com una de política homològica fonamentada en la condició d’identitat i semblança a què pertanyen les dues categories abans esmentades.

“Plantejar la guerra o l’enemic com a model de gestió en el tractament i prevenció d’una malaltia només si li pot ocórrer a un sociòpata, a un militar o a un polític”

Dit això, si ara parem l’orella a les declaracions dels líders polítics dels quatre països europeus amb més morts per la Covid-19 (Itàlia, Espanya, Regne Unit i França), no sentirem pas una pluralitat de creacions lingüístiques, sinó un seguit de variacions sobre la mateixa expressió, la qual cosa ja denota que tots ells participen de la mateixa proposició política. Giuseppe Conte: “És la nostra hora més fosca, però ho aconseguirem”, repetint les mateixes paraules d’un discurs de Winston Churchill a la II Guerra Mundial. Pedro Sánchez: “L’enemic no està a les portes. Va penetrar fa ja temps a la ciutat. Ara la muralla per a contenir-ho està en tot allò que hem posat en peus com a país, com a comunitat”. Emmanuel Macron: “Estem en guerra. L’enemic és invisible i requereix la nostra mobilització general”. Boris Johnson: “Hem d’actuar com un govern en temps de guerra i fer el que sigui necessari per a fer costat a la nostra economia”.

Plantejar la guerra o l’enemic com a model de gestió en el tractament i prevenció d’una malaltia només si li pot ocórrer a un sociòpata, a un militar o a un polític. I si no fos pels morts que hi ha, és quelcom ben còmic i donaria per a uns quants monòlegs començant dient “Está el enemigo? Que se ponga”. No dubto que tots els presidents de govern citats volen el millor per als ciutadans dels seus respectius països. I cal reconèixer que entre tots ells hi ha matisos ideològics importants. Així, mentre B. Johnson surt en defensa de l’economia capitalista, P. Sánchez posa en valor la comunitat. Però tots ells participen del mateix model de governança neoliberal que ha capgirat l’ordre axiològic crític i democràtic del llegat il·lustrat fonamentat en els drets humans, l’enfocament més contrari que puguem pensar al de la guerra. Aquest capgirament, cal dir, ja arrenca paradoxalment amb la mateixa Il·lustració, quan el culte al progrés converteix l’ésser humà en un mitjà més. Però ha estat amb el neoliberalisme quan aquest culte ha arribat al paroxisme.

Si una cosa caracteritza la guerra, a més de les morts i la destrucció, és la supressió de l’ètica, perquè es demana l’obediència cega i el sacrifici individual i es castiga l’autonomia moral i la discrepància amb la col·lectivitat. Que tots aquests líders construeixin el relat de la seva gestió de la pandèmia pel coronavirus equiparant aquesta malaltia a una guerra el que posa en evidència és la concepció de la política en oposició a l’ètica, en la mesura que es pensa que l’àmbit propi de la política és allò col·lectiu mentre que es relega l’ètica a l’àmbit individual, i a més s’atorga un predomini a la política en considerar que les raons d’estat, en connivència amb el mercat, són d’un ordre axiològic superior als drets humans. D’aquesta manera, la gestió política de la Covid-19 que s’arribi a fer pot servir més per conservar la salut de l’Estat, i per tant l’statu quo en les relacions de poder, que no pas la salut dels ciutadans. En el cas d’Espanya, la recentralització de competències autonòmiques i la militarització, ambdues provadament ineficients, ho fa palès.

A més a més, en la metàfora de la guerra trobem un indici dels elements de la condició humana que entren en joc en la política concebuda en oposició a l’ètica. L’ésser humà es concep així d’una manera negativa, una concepció en la qual predominen elements com l’egoisme, la vilesa, la irresponsabilitat i la perversitat. Es fa prevaldre només un dels dos costats de la nostra humana condició de centaure per reforçar la necessitat de l’Estat per posar fi a la por als altres, garantir la seguretat de la col·lectivitat i justificar l’alienació de la llibertat individual. Quan el passat diumenge es va començar el desescalament del confinament amb els menors de 14 anys, es va sentir per part d’alguns líders polítics que “no és acceptable” la manca de disciplina social i la tendència al desordre d’uns quants ciutadans. Però pocs “no és acceptable” hem sentit dir pels mateixos líders davant totes les formes de misèria humana que arrosseguem des dels orígens de la civilització, i sense anar tan lluny davant tots els incompliments dels drets constitucionals com el de tenir un treball o un habitatge dignes o no patir cap mena de discriminació. I de les poques vegades que sentim dir aquesta expressió en les declaracions polítiques, són més les que es fa per vindicar “què hi ha d’allò nostre” en les relacions de poder que no pas per fer complir els drets dels altres.

Tanmateix, l’ésser humà també el podem concebre d’una forma positiva amb elements com la solidaritat, la cooperació, la responsabilitat i la compassió. Però per plantejar com a model de governança el reconeixement de la subjectivitat de l’altre, així com de tots els seus drets, hem de deixar de pensar la política en oposició a l’ètica i hem de rescatar l’ètica del seu confinament per la política a l’àmbit d’allò privat. Es tracta de respectar la trobada amb l’altre sense la mediació d’una determinada relació de poder. D’aquesta manera podríem escriure un nou final optimista a aquesta greu reflexió de Tolstoi que trobem en les primeres pàgines de la seva novel·la Resurrecció, i que serveix de síntesi de la història humana: “Tot estava radiant. Únicament els homes, els adults, continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era aquell matí de primavera, aquella bellesa divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents, bellesa que predisposava a la pau, a la unió i a l’amor, la qual cosa era sagrat i important; l’important per a ells era imaginar el nombre més gran possible de mitjans per a convertir-se en amos els uns dels altres”.

Fèlix Pardo
Filòsof

Nota: Aquest article és el darrer d’una sèrie de tres sota el títol “Què hi ha de filosofia en la pandèmia del coronavirus?”. El primer i el segon es van publicar amb el títols “Què és allò essencial?” i “Normalitat? Quina normalitat?” respectivament.

1 Comment

  1. Joan Ramon Pons

    Gràcies per fer-nos lliures amb les teves paraules que volen com ocells que emigren: totes juntes i en llibertat cap un altre món

Deixa un comentari