[Ivan Martos] El virus entén d’economia

Fa pocs dies, alguns mitjans de comunicació (pocs) es feien ressò d’un estudi publicat per la televisió alemanya i en el qual es preguntava pels motius del perquè la pandèmia al nostre país té una afectació més greu que en altres de l’entorn europeu.

Les conclusions no ens haurien de sorprendre. La qüestió no és tant el que ha fet malament el govern en la gestió de la pandèmia, sinó la situació de la qual partíem. I és que els alemanys situen com a principals motius que la Covid-19 ens estigui colpejant tan durament problemàtiques que venien d’anys anteriors.

Problemàtiques com la superpoblació que patim les ciutats grans, l’enorme carestia de la vida (viure aquí és molt car), la precarietat laboral, els baixos salaris i que vivim en espais molt reduïts. Aquestes circumstàncies afavoreixen la propagació del virus.

El preu desorbitat de l’habitatge (tant el lloguer com la compra) i la política de construcció d’habitatges reduïts són un llast que arrosseguem des de fa molts anys. Fins ara era un problema social, i ara també sanitari. I els governs i les administracions públiques no ho encaren amb valentia.

Cal una política d’intervenció pública en l’habitatge. Regulem els preus per evitar l’especulació? Invertim en construcció de parcs d’habitatge públic? Obliguem a posar a disposició del mercat i la gent els milers d’habitatges buits que són propietat de bancs i fons voltors? Regulem per llei com han de construir-se habitatges dignes amb espais adequats? Ens prenem amb responsabilitat el fet de tenir ciutats superpoblades a la vegada que hi ha una Espanya buidada (o una Catalunya buidada), i que cal un reequilibri territorial dels espais per viure?

Aquesta situació empitjora, segons la televisió alemanya, si tenim en compte la bretxa entre el cost de la vida i els salaris. Segons l’Eurostat, el salari mitjà d’una família espanyola és de 20.000€ menys que el d’una família alemanya (quan el cost de la vida i els preus al nostre país són només lleugerament inferiors que a Alemanya). Potser és del que s’hauria de parlar en els nostres parlaments: sobirania industrial, transició ecològica, apujar salaris, reducció de jornades laborals, plena ocupació, treball digne i garantit, regularitzar l’economia submergida…

I no ens oblidem de la sanitat. A Alemanya, segons l’Eurostat, hi ha 800 llits hospitalaris per cada 100.000 habitants. Al nostre país en són 300. Durant uns mesos vam aplaudir cada dia al vespre, en els nostres balcons, els treballadors de la sanitat. Però, darrerament sembla que no escoltem gaire l’asfixia en la qual es troben. Necessitem un servei nacional de salut públic ben finançat. Prou que els governs posin pegats a un sistema que han retallat i privatitzat. La ciutadania no pot consentir més aquesta situació i cal exigir el dret a tenir un bon sistema de salut públic, començant per reconstruir l’atenció primària.

Queda, doncs, clar el que hem fet malament i el que ens toca fer si hem après la lliçó?

Ivan Martos Aguilar