La qüestió de les cures no és cosa nova. De fet és un dels temes centrals de la nostra vida en comunitat des del començament dels temps. Però mai com ara tantes formes de proporcionar les cures a la nostra gent amada han estat possibles, i això lògicament ens provoca un pensament existencial. En una situació com l’actual, l’habitual hauria de ser que cadascun, o millor dit cada unitat de convivència, pogués escollir el seu model, però això no és possible en la majoria dels casos. Algunes direu, bé, abans no hi havia possibilitat de triar. Les possibilitats i el sentiment d’arrelament familiar ens portaven a mantenir els pares amb els fils durant tota la seva vida. Les coses eren molt més senzilles.
Ara, de manera general, i més si tenim un cert poder adquisitiu, podem escollir, tant de forma indefinida com de forma temporal: els nostres progenitors viuen soles mentre poden ser independents i contractem uns serveis d’ajuda quan nosaltres, per mantenir la nostra frenètica vida laboral i social, no ens podem fer càrrec de les seves necessitats vitals. Quan un dels progenitors (pare o mare) manca, el problema es fa més present, però normalment torna a l’inici: si ja no podem donar un acompanyament adequat amb una persona externa a la família, busquem una residència. Un problema «menor» és si tenim plaça en una residència pública o si podrem pagar una residència privada. El fet de poder escollir (no sempre) està determinat per la situació econòmica a escala social i marca les diferències amb una època en la qual no es podia triar.
Imaginem que de totes maneres visquéssim en una societat en la qual aquesta elecció és possible. A partir d’aquí, sortiran els dubtes i preguntes al respecte, motivades per la sensació de culpabilitat que pot aparèixer a l’entorn familiar. Estem tranquils? Hem fet el possible pels nostres majors? El servei que hem escollit dona la qualitat que es mereix la nostra estimada gent? Estem sent justes amb ells i amb nosaltres mateixos deixant-los aparcats en una residència mentre seguim en la nostra recerca d’una vida millor?. Això és un dels temes fonamentals que planteja la novel·la Llévame a casa, de Jesús Carrasco. Com sempre la ficció aborda les preguntes que la realitat no pot desenvolupar. Aquesta o es queda curta o es converteix en «meta-ficció». En aquest petit diàleg, la mare li diu a Juan com és la seva visió de les cures:
“La madre dice que claro que sí, que cuando se casó con su padre empezó una nueva familia pero que no dejaron atrás a sus mayores: que su suegro vivió con ellos hasta que murió, que es como tienen que morir las personas decentes con su família. Eso es lo que subyace en el pensamiento de la madre: que el deber de los hijos es hacerse cargo de los padres incluso renunciando a su propia vida, como hicieron ellos con los suyos. También que esa renuncia tiene la muerte con fecha límite y que, por tanto solo es un aplazamiento de lo propio. El trato de preservar la decencia y el último termino la dignidad del humano es dar cobijo, sustento y cuidado el tramo final y luego continuar con la vida de uno con la conciencia tranquila y la esperanza de que la siguiente generación haga lo propio”.
Llévame a casa – Jesús Carrasco- Ed. Seix Barral, 2021
Deixa un comentari