En els últims mesos, el Partit Popular, el Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans parlen d’aprovar un Pacte d’Estat (polític i social, així l’anomenen ells) per l’Educació. Un pacte d’estat que, per ser creïble, no hauria d’abandonar un dels elements que més debat genera a la comunitat educativa i que va quedar normativament blindat amb la LOMCE: el concert educatiu. Acordar un Pacte amagant, maquillant o passant per alt un dels elements més controvertits del nostre sistema educatiu serà paper mullat.
En aquest sentit, la correcció de les polítiques segregadores del Partit Popular i de la dreta nacionalista de Catalunya, CDC-PDECat, s’ha de evidenciar en un element central de les mateixes: acabar amb la voluntat d’aquests partits de convertir l’escola pública en subsidiària de l’escola privada concertada. Així doncs, una de les columnes vertebrals del futur Pacte d’Estat per l’Educació ha de ser la garantia de finalització de la doble xarxa educativa que impera a Espanya des dels últims anys del franquisme.
Habitualment s’exposa el model finlandès d’educació com un dels de major èxit en el context europeu i mundial. És cert que segons les xifres i els resultats, malgrat les discrepàncies absolutes amb els mètodes d’avaluació i classificació dels mateixos, tipus PISA, Finlàndia presenta un model potent d’educació. Quan se’ns relaten les excel·lències d’aquest model i es comparen amb Espanya, sempre s’oculten dos elements que són substancials: un finançament en inversió educativa que suposa el 12,81% de la despesa pública i el 7,19% del PIB; i un 98,8% d’escoles públiques. A Espanya, en canvi, el 31% dels centres educatius són privats o concertats i el percentatge d’inversió educativa està en un 4,36% del PIB. Només amb aquestes dades, ja observem que els bons resultats acadèmics són proporcionals al nivell d’inversió i la garantia d’una única xarxa educativa com a element cohesionador.
Per aquest motiu, si el Pacte d’Educació fos valent apostaria decididament per incorporar les escoles concertades que així ho sol·licitessin a la xarxa pública. Una única xarxa educativa corregeix les desigualtats d’origen (que són les que, segons diversos estudis, condicionen el resultat acadèmic i el fracàs escolar de l’alumnat) i converteix l’escola pública en una autèntica eina d’estat de primer nivell per garantir la cohesió social com un element potent de construcció de futur en una societat justa. Malgrat els arguments dels contraris a la integració de les dues xarxes educatives i defensors de la segregació educativa d’origen, que utilitzen fal·làcies emparant-se en la presumpta “llibertat d’elecció de centre” de les famílies i en incitar la por al professorat de l’escola concertada, els principals beneficiats de la integració de la doble xarxa serien, precisament, el professorat i l’alumnat de la concertada.
La realitat és que hi ha un antecedent que va suposar la integració de 71 escoles privades catalanes a la xarxa d’escoles públiques. Es tracta de les anomenades escoles del CEPEPC (Col.lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), unes cooperatives educatives que a partir de 1978 van iniciar una gran mobilització social per reclamar la seva integració a la xarxa pública. La integració es va forjar a través de la Llei 14/1983 del Parlament de Catalunya, la Llei reguladora del procés d’integració a la xarxa pública de centres docents públics de diverses escoles privades, presentada per un PSC-PSOE que llavors era pilar fonamental de les esquerres catalanes. Aquest procés d’integració va mantenir els llocs de treball del professorat i del personal educatiu de les escoles que, des de 1983 i fins a 1988, van optar voluntàriament per integrar-se en la xarxa pública. Així doncs, el professorat de la privada i la concertada, igual que el personal no docent, amb nivells de precarietat altament notables, podria equiparar les seves condicions laborals a les del personal de la pública com va passar amb aquella llei sent clarament beneficiats pel procés de integració.
I també sortirien beneficiades les famílies. Actualment, les famílies que voluntàriament aposten per l’escola concertada paguen doblement el sistema educatiu: ho fan com tota la ciutadania via impostos però, en la immensa majoria dels casos, després han de pagar quotes ‘alegals’, on la inspecció educativa mira per altra banda, en conceptes tan diversos com manteniment, activitats complementàries o aportacions a les fundacions d’aquestes escoles. Segons un informe de l’OCU de 2012 les famílies de les escoles concertades han de fer front a uns pagaments que es presenten com donacions voluntàries o per la prestació de serveis que s’ofereixen sense opció a renunciar-hi, vulnerant així la normativa existent, i que arriben a xifres de 1.025 € anuals en els centres de Lleida o 853 € anuals en els de Barcelona en ensenyaments que, malgrat ser concertades, haurien de ser gratuïtes per a les famílies. Així doncs, es tracta d’una quota voluntària, perquè així ho estableix la normativa vigent, que es converteix en obligatòria, vulnerant totalment el principi de subsidiarietat de l’escola privada concertada.
En definitiva, un procés d’integració voluntari de les escoles privades concertades a la xarxa pública suposaria amplis beneficis per al bé comú en forma de cohesió social, per al professorat i el personal educatiu d’aquests centres que, mantenint el seu lloc de treball sota titularitat de les Administracions Públiques veurien millorades les seves condicions laborals i, també, per a les famílies que garantirien un model educatiu adequat per als seus fills i filles sense haver de recórrer a un re-pagament educatiu. Apostarà el Pacte Educatiu per aquest model d’integració? Segurament, no. El Partit Popular i Ciutadans treballen per un model educatiu segregador, on l’estat no assumeixi la responsabilitat que li toca per garantir el dret a l’educació dels més petits, emparant-se en la fal·làcia de la llibertat d’elecció de centre que acaba suposant una segregació d’origen i la seva política és la d’introduir la liberalització i el negoci econòmic també en l’àmbit educatiu. I, per desgràcia, el PSOE del ‘No és no’ fa seguidisme d’aquestes polítiques allunyant-se, cada dia més, d’aquell PSC-PSOE que va apostar valentament per la nacionalització de les escoles catalanes de l’SEPEPC.
Joan Mena, mestre, diputat d’EnComúPodem
Deixa un comentari