Vivim en un context i en una realitat “distòpica” on, fins i tot, han desaparegut paraules i valors que fa uns anys eren molt respectats i generaven un cert respecte i consideració. Com és el cas de la Pau, fins i tot i hi havia unes persones que hi dedicaven una part important de la seva vida per conquerir-la, i s’anomenaven “pacifistes”.
Els més atrevits, es llançaven a crear o a parlar d’Escoles de la pau, o d’Educació per la pau.
On està tot això?, em pregunto, una tarda de primavera del 2023, després d’haver vist unes imatges a la TV, on tots els caps d’estat d’aquesta vella i caduca Europa rendien honors i s’abrandaven a sobre d’un senyor baixet, vestit de “para militar”, que havia arribat a aquell acte tan “pompós” amb un gran i llarg camió buit, i que segurament s’emportaria ple d’armes, tancs i qualsevol estri per “matar”.
Una i mil guerres, milions i milions d’actes de violència (queda millor dir crims de guerra, és més políticament correcte, es veu…) continuen sent el paisatge d’aquest món (als cinc continents) i que avança cap al primer quart del segle XXI, ja!
I que estem fent la ciutadania? Les persones que tan indignades semblem, per què la política i la democràcia no avança, sinó tot el contrari, i a sobre l’extrema dreta o els missatges “feixistes” es van escampant, dia a dia entre nosaltres? Doncs, suposo que res, o quasi res. És així… de trist!
I és que haurem de donar la raó als savis (pocs i invisibilitzats) que ens diuen, per exemple, que l’opinió pública no és el resultat d’un pensament reflexiu de la gent, sinó que l’opinió pública és una opinió mediàtica, una opinió creada pel model d’educació que tenim i els mitjans de comunicació que ens bombardegen. I és que al poder econòmic que, per cert, no és una cosa abstracta, ja que té nom i cognoms, i si no, llegiu els continguts, per exemple, de les jornades del Cercle d’Economia que sota el títol “Reactivar el Futur”, estan fent aquests dies a Barcelona, i que inunden els mitjans de comunicació. A ells els interessa controlar l’educació i els mitjans de comunicació, és evident.
No ens eduquen per pensar, per tenir un pensament propi, crític. No raonem, no pensem, no analitzem racionalment, el que passa al nostre entorn, què és millor, què és pitjor? Perquè ens han convertit en individus aïllats que no necessitem dependre de ningú (mers consumidors i productors).
Llavors, només reaccionem, emocionalment, visceralment, per coses sense massa profunditat… I no ens qüestionem les mentides que ens diuen, o a on és la veritat?
La por ens empresona i ens fa menys humans, i cal que tinguem clar que la humanitat no té futur si no avança cap al respecte als drets humans.
Davant d’aquest escenari, és fins i tot comprensible que no es parli de pau ni abundin els pacifistes. Perquè és molt fàcil dir que ets pacifista, però molt difícil ser-ho de veritat. Ja que pacifista és aquella persona que creu “conscientment” i n’està convençut que la violència no soluciona res, sinó que el que fa és, agreujar-ho tot.
De fet, la UNESCO en l’article primer del seu Codi Fundacional ja ens ho diu: El millor camí és treure la guerra de les nostres ments, i pensar que les guerres i els enfrontaments no serveixen mai per res i que els exèrcits són completament inútils… Ostres, i els de l’OTAN, ho saben això? s’ho han llegit? És igual, perquè lamentablement la guerra és un negoci!
I que significa treballar per a la pau, avui, l’any de “guerra” 2023?
Doncs, irremissiblement, haurem de començar a reaprendre i a practicar els ensenyaments del nostre savi Arcadi Oliveres (quan acabem de commemorar, precisament, el segon aniversari de la seva mort).
Per començar, hauríem d’assumir el concepte de “llibertat responsable”, o sigui el valor humà de la Responsabilitat, sempre fonamentada per principis ètics.
Hauríem de ser capaços de demostrar que no només som una espècie consumista i destructiva, sinó que el pensament ens pot dur a ser més solidaris i tenir més consciència col·lectiva.
I que la pau i la noviolència hauria de ser una de les quatre potes fonamenta’ls d’una nova educació, on les altres tres haurien de ser: la sostenibilitat, les migracions, el racisme i la xenofòbia i, quart i últim, les persones vulnerables.
I és que l’educació per la pau, per la convivència, per la solidaritat…, ha d’estar com a substrat i rerefons de qualsevol classe d’educació. Per tant, no la podem convertir en assignatura.
I cal posar sobre la taula què entenem per violència, quin és el concepte. Allò que ja hem dit diverses vegades: és més violent cremar un container o desnonar sense dret a reallotjament una família amb quatre fills petits? Pensem-hi! Cal fomentar l’educació per la pau per no permetre cap de les violències, tampoc l’estructural.
Després, hem de tenir clar tres objectius fonamentals que cal treballar i aconseguir, si no, no avançarem:
1) La violència ha de sortir dels mitjans de comunicació, audiovisuals, i de tota mena d’indústria dels videojocs… de tot el que pugui influir en l’educació.
2) Hem de creu, i garantir, de veritat, el dret a la lliure circulació de les persones. Fora fronteres i murs.
3) Desaparició de qualsevol control social. No pot ser que amb les noves tecnologies estem vigilats constantment en la nostra vida.
Arran de tot això, no us he preguntat mai per què als mitjans de comunicació, sobretot aquests de tant d’èxit, es fan la competència a veure quants oients guanyen cada dos mesos (catalans i no catalans)… Per què no es fan mai debats, al contrari, s’eviten de forma radical, sobre pau, pacifisme, resolució pacífica de conflictes? És curiós, no? Bé, la resposta ja us l’he donada abans: poder és quina mana.
És increïble que tampoc es parli mai de les “víctimes” directes o indirectes, militars o civils, i de les conseqüències de salut que comporten les guerres i els conflictes al món… Milions i milions de “víctimes” invisibilitzades (dones, nens, civils) sense veu.. On està aquesta Humanitat pretesament intel·ligent que fuig cap endavant amb qualsevol excusa estúpida? Per exemple ara, amb la intel·ligència artificial (IA).
Per tant, tornem al mateix de sempre: si no es respecten els drets humans no tindrem aquesta pau al món.
I és necessari començar des del local per canviar el global. Els drets humans de proximitat… Vinga va, fem de Terrassa UNA CIUTAT SENSE POR, I CONSTRUÏM una escola Col·lectiva d’Educació per a la PAU… Algú hi està en contra?
Joan Tamayo Sala, advocat i activista pels DDHH, membre de l’Observatori Drets Socials i de l’Institut de Drets Humans de Catalunya
Deixa un comentari