L’edifici es trobava abandonat abans de ser destinat a presó. La seva producció de sucre, a partir de la canya de remolatxa, va finalitzar en 1915, fruit d’una crisi del sector. Aquells edificis de murs de pedra i maó albergaven la vergonya de Granada. 4.000 granadins van sofrir dins d’aquests murs l’horror del règim franquista. D’aquests, 800 no van sortir amb vida, i la resta va acabar en altres presons, morint molts d’ells, en altres camps de concentració, o afusellats. L’objectiu era eliminar a tots els que, segons ells, no eren veritables patriotes. Com deia Queipo de Llano. eren “vermells marietes”.
El dia que Antonio Machado Martínez i Manuel Machado Medina van arribar a la sucrera en un camió, anaven uns 40 presos col·locats de baig piular, tots ells veïns dels pobles de la zona (Lanteira, Cabdells, Jerez del Marquesado, Alcudia de Guadix). Venia de Ferreira, per la qual cosa en arribar a la caserna de Alquife, ja venia amb càrrega. Els dos anys primers els van viure totalment tapiats en un soterrani humit i insalubre, on no hi havia absolutament res, era un espai buit, on l’única cosa que tenien era un sòl de terra ple de defecacions i orins. Allí s’havien d’estirar en el sòl per a intentar dormir alguna cosa. Quan venien a buscar als de la SACA, ells s’aixecaven i acudien on estaven els guardians, als quals acompanyaven, i ja no tornaven a veure els seus companys. En arribar la nit, cadascun ja tenia el seu lloc controlat, per la qual cosa els nous havien de col·locar-se on veien algun espai, i això significava els pitjors llocs. Tal era la densitat que havien de tombar-se en el sòl, posat de costat i mirant el clatell del qual tenien davant, si no ho feien així, els dos cossos quedaven confrontats amb les boques gairebé tocant-se, cosa que significava estar empassant els mals alens del veí. Quan un necessitava donar-se la volta, la resta també havia de fer-ho. Per al sanejament, havien construït unes latrines fora de les naus, consistent en uns llocs per a defecar sobre un forat de ciment en el sòl canalitzat cap a una fossa sèptica que quan estava plena expulsava els excrements per una conducció que exercia la funció de tub sobrant i desguassava en uns terrenys fora del recinte fabril. Allí tal com sortien s’expandia calç viva sobre la massa fecal.
L’organització del centre penitenciari tenia un equip de militars l’objectiu dels quals era anar interrogant a cada presoner, a partir dels informes inicials, normalment, amb una base explicativa molt pobra, i l’argumentari molt simple, “auxili a la rebel·lió”. L’acusació sobre crims haguts al poble del presoner, normalment esdevinguts en els primers mesos de l’alçament feixista, qualsevol veí amb antecedents republicans, era un bon candidat a col·locar-li el mort. Si així era, hi havia un 99% de possibilitats que acabés davant un consell de guerra que en 10 minuts se’l sentenciava a mort per afusellament.
El dia a dia era totalment repressiu i violent per part dels guardians destinats a aquesta tasca. Els cops i les vexacions eren constants. Els cops amb els bastons que portaven eren continus. Els van tancar en la nau, i només els deixaven sortir al pati mitja hora perquè fessin les seves necessitats, encara que això d’orinar moltes vegades l’havien hagut de fer a la nau, la qual cosa li conferia aquella olor tan nauseabunda, juntament amb vòmits produïts per aquells cossos esperpèntics que es van anar transformant des de les primeres setmanes de la seva arribada a aquell infern. Un dia a la setmana els feien desfilar per un passadís muntat que tenia uns tubs elevats foradats i deixaven caure l’aigua de manera oberta amb l’objectiu de que poguessin netejar-se, sense sabó ni res semblant. Hi havia presos que la seva situació era tan degradant que ni es molestaven a llevar-se la roba quan passaven per aquest túnel de rentada. Tot això feia que els cossos famèlics anessin adquirint a poc a poc un aspecte tremendament inhumà. Els acompanyaven tot tipus de nafres, problemes de pell, paràsits. Van arribar a acostumar-se tant a tot això que ni el dolor que els causava era motiu de preocupació.
Els dos anys de confinament total en aquelles naus amb les finestres tapiades els van fer ajustar-se a aquesta cruel realitat. L’alimentació era un cassó d’alumini amb aigua calenta i algun tros de patata òrfena acompanyada d’un troç de ceba i una llesca de pa negre, blat en estat salvatge sense netejar amb pell inclosa, a vegades fins i tot amb una tros de pedra inclosa. Menjar únic diari, a vegades ni això, per problemes de logística de l’organització carcerària. El seu destí i els altres 4.000 presos era clar quin era. Així transcorrien en la rutina de la formació matinal per al recompte, on s’havia de fer una declaració pública de sotmetiment, utilitzant els símbols del nou règim, amb les seves consignes feixistes. Al poble derrotat calia humiliar-lo, matar-lo de fam, o d’un tir al cap.
El simple fet de les condicions de vida dins dels centres de reclusió i camps de concentració eren suficients perquè es declaressin processos infecciosos que afectaven tots els presos. La sarna era de la més comú, els polls, les xinxes, però hi havia altres pitjors i més greus com el tifus o la tuberculosi. Uns dies després, en arribar la nit, havent suportat aquell estómac les conseqüències de la fam permanent, les reaccions a l’interior del seu cos provocaven amb forts dolors de panxa, nàusees i vòmits secs, l’últim va ser tacat amb sang. L’olor nauseabunda que roman incrustat per tot arreu, i que s’alimenta cada dia de les aportacions d’orinis, vòmits i diarrees dels milers de persones amuntegades entre aquells quatre murs, genera una atmosfera terrible en la seva intensitat i insuportable en la seva essència, però al final s’acostumen a això. Cada pocs dies, després del toc de silenci i a l’empara de la nit, es presentaven i nomenaven uns quants que se l’emportaven i mai més sabien res més d’ell. Ser aquí “amb l’ànima en suspens”, esperant i desitjant enormement no sentir el teu nom, era una tortura horrorosa. S’havia donat el cas d’algun suïcidi provocat en aquests moments de solitud absoluta i d’incertesa total. Després d’aquella nit va desaparèixer per sempre. Se’l van emportar amb tres més al cementiri de San José de Guadix. Va ser afusellat en la tàpia i llançat a la fossa comuna oberta a aquest efecte.
Antonio Machado
|
La azucarera se encuentra de Guadix a media legua, y se convirtió en prisión cuando se acabó la guerra. En el sótano instalaron a los nuestros por desgracia, donde la humedad y el frío a sus huesos traspasaban. El suplicio había empezado para todos los de casa, en pocos meses perdimos mucha salud y esperanzas. Cada día habíamos de ir con alimentos o ropa, para poder conseguir que llegase alguna cosa. Dista el pueblo de la cárcel más de tres leguas y media, y cada día a pié fuimos cargados con una cesta. Siendo tanto el infortunio, la incomunicación era el castigo más horrendo que nuestras mentes sufrieran. Más de un año transcurrido, y las ventanas con piedra tapiadas aún seguían, algunas hasta con hiedra. Seguía inalterable el aislamiento total, sin esperanzas, que en alguien se engendrase dignidad. Después de dos años, por fin destapiaron aquellas ventanas, que habían privado de la luz del día y del sol templado, de la brisa fresca, que de noche ansiaron cuando su salud se iba marchitando. Muchos que soñaron con el Sol radiante cuando en sus pulmones el aire faltaba, el sudor de muerte en su frente brotaba y el frío en su cuerpo era penetrante, les secó la frente la mano soñada. Un gran porcentaje ya no resistieron ni los cuatro meses en aquel ambiente, el aire cargado era insuficiente, y más para aquellos que tenían tarados bronquios, o pulmones algo deficientes. A los que a los dos años sobrevivieron aquel inhumano y vil emparedado, en su semblante llevaban bien grabado en ensañamiento, que petrificaron los tratos salvajes de aquellos malvados. |
Al abrir los huecos de aquellas ventanas quedaron los presos llenos de pavor, ¡¡porque estaban ciegos a la luz del Sol!! la emoción del hecho resultaba vana y la alegría se convirtió en dolor. Llegó el primer día que al locutorio a los familiares dejaron pasar, y aquel regocijo se había de tornar más triste y penoso que un velatorio, al ver a los presos el rostro espectral. Su piel consumida, era de cadáver, después de dos años de haberlo inhumado, sus ojos hundidos se veían traspasados, de tanto suplicio que no podían ver, sus seres queridos, ¡¡lo que tanto ansiaron!! Ver sus rostros era algo tan macabro, que se hacía imposible de aceptar, que por defender un digno ideal, aplicasen tratos tan descalabrados a seres humanos de raza y natal. Era tan horrendo aquel locutorio que sólo el pensarlo es espeluznante, con rejas, mallazos, su tela de alambre y cuatro verjas, que hacían notorio de que las condenas debían ser muy graves. Hasta tal extremo quedé yo pasmado, que solo veía a mi alrededor, a la gente inmóvil llena de terror ante aquellos seres tan desfigurados, ¿qué es lo que sentíamos, miedo, dolor? Mi padre y mi hermano dijeron: Antonio, di alguna cosa, ¿te ha pasado algo?, quería contestar, pero estaba helado y engarrotado como en un insomnio, ¿qué velas, que sueñas?, que estás delirando. Vi que a la señal de un guardia, marchaban dando con las manos señales de amor, sentí que a mi madre con mucho fervor apreté y llorando, dijo que llorara, que el llanto consuela y amaina el dolor. A los ocho días volvimos de nuevo y en todo el camino me hice el valiente, de que hablaría a ellos, sonriente, y les contaría que por todo el pueblo se hablaba de indultos y sobreseimientos. Pero fue en vano mi esfuerzo supremo, cuando vi a mi padre como un esqueleto cubierto por pieles, rotas por sus huesos, y a mi hermano, que era un tallo de centeno
|
bajo una losa, largo, blanco, enfermo. Mi mente lanzaba llamaradas de odio, venganza, dolor, miedo, estupor e ira y mi voz pasmada quedó enmudecida ante el inhumano y atroz locutorio viendo aquellos seres, ¿¿ya muertos en vida!!. Mi madre entonces, repetía lo mismo: llora un poquito y te irás calmando… Ella ya no existe. A los treinta años, me he calmado un poco, y ahora mismo, ya hace un rato que estoy llorando. Seguimos bajando todas las semanas y mi espasmo era cada vez mayor, pues mi sufrimiento era superior a mis fuerzas, porque llevaba gravadas sus pobres figuras, llenas de dolor. Más de diez semanas me costó sacarme aquel shock de encima y poder hablar, aunque en mucho tiempo no podía evitar al verme ante ellos, el emocionarme y aunque acongojado, no podía llorar. de estar trabajando, porque ellos saben que por su trabajo solos se mantienen, y que en casa todos, sobre el sufrimiento teníamos condena a morir de hambre. Se hablaba a gritos por la gran distancia que nos separaba, por las cuatro verjas, y un esfuerzo hacían los de trás las rejas, que por débil voz dejaban constancia de su mal estado, ¿¿sin dar ni una queja!!. Qué triste y sombríos se veían tantos hierros, unas veces fríos lo mismo que el hielo y otras que abrasaban con el brío del fuego, parecían leones heridos y fieros entre tantas ansias de abrazos y besos. Madres que tenían delante a sus hijos y por abrazarlos, su vida la dieran, esposas, hermanos o la novia eran que estaban ansiosos con los ojos fijos, su amor traspasaba por entre las rejas. Marchábamos tristes de aquel locutorio, con muchas más ganas de seguir luchando por salvar las vidas que iban marchitando tanto sufrimiento y se hacía perentorio darles su fervor y potestad hurtados |
Poema escrit per Antonio Machado Medina, familiar de víctima de la SUCRERA. Estem organitzant una campanya per a aconseguir que la sucrera de San Torcuato de Guadix sigui un centre memorialista perquè la comarca sigui conscient que això hem d’evitar-ho, a partir del coneixement de la nostra pròpia memòria històrica. És fonamental que la societat civil conegui l’horror viscut perquè siguin ells els que el rebutgin, perquè el feixisme torna a ressorgir a Espanya i això cal parar-ho. Volem formar una grup de familiars de víctimes de la sucrera perquè puguem reclamar el reconeixement públic que es mereixen. Us demanem solidaritat intentant aconseguir el màxim de signatures al següent enllaç:
Al feixisme no se l’ignora, se’l combat!
Deixa un comentari