Només li calia a la desballestada escola pública un fet com aquest per acabar d’arrodonir el despropòsit. Trenta-vuit anys a l’ensenyament i la docència, crec que em donen l’autoritat suficient com per emetre una opinió sobre el cas del nen assassí de 13 anys a l’Institut Joan Fuster de Barcelona.
En primer lloc, quan passa un fet tan desolador com aquest, em sorprèn la quantitat de persones que surten com a bolets que saben el què s’hauria de fer. El famós: això ho arreglava jo en cinc minuts i, tot seguit l’estupidesa.
En segon lloc, als nois se’ls educa des de fa massa anys per a ser soldats del sistema, programats per ser competitius, des dels esports fins els seus ideals. Ara, a més, amb una TV infecta que veuen des que van començar a caminar, que a més traspua testosterona per arreu; uns mòbils que els permeten accedir a qualsevol cosa per informar-se al moment i oblidar-ho a l’instant, fa adonar-nos-en que és ben bé igual que un fet tan lamentable com aquest hagi passat a un institut de Barcelona, un d’alemany o un de japonès: la globalització i el mimetisme és extrapolable a qualsevol lloc del món. A una gran part de l’alumnat se l’educa per ser útils, no per ser feliços.
En tercer lloc, començant per les famílies i passant per les autoritats educatives, des de directors/es fins a la inspecció i més amunt, tothom s’inhibeix, per norma general, quan es detecta en un centre la presència d’alumnes amb alguna malaltia mental o una psicopatia. No volen problemes, que la cosa no transcendeixi. A més, com per llei te’ls has de “menjar” malgrat tinguin una discapacitat greu, el problema està servit. Si afegim que la disciplina està molt mal vista pels pedagogs i els psicòlegs, i es remata amb un paternalisme mal entès, el problema encara s’agreuja més. Els alumnes mal educats, energumènics, agressius o psicòpates -a aquestes edats ja n’hi ha un bon grapat-, malgrat són una minoria, són capaços de rebentar un grup o classe pel sol fet de rebentar o donar la nota amb un acte encara més espectacular com ha estat aquest. I el més greu, com que no hi ha cap mena de mecanisme de defensa, tenim un gran problema, no hi ha més. Això que ha passat és un cas extrem, d’acord, però amenaces i agressions diverses es vénen produint des de fa bastants, excessius anys. Les famílies han d’ocupar-se dels seus fills quan estan a casa: què estudien, què llegeixen -si és que llegeixen alguna cosa-, a què juguen, a on van amb els amics, amb qui van, què prenen, parlar, parlar i parlar amb ells i elles, la vella escola. Per educar ha de participar tota la tribu, si es delega tot en “els centres educatius” és quan apareix el temut: “si us plau, feu alguna cosa amb el meu fill/a jo/nosaltres no podem més”. El que hauria de ser una excepció esdevé una norma, una desgràcia constant. Passar temps amb els fills i filles vol dir també que empreses i governants no imposin unes condicions laborals asfixiants que impedeixin als pares (els que tenen la sort de treballar) fer de pares.
El cas d’aquest pobre noi desafiarà qualsevol tipus de legislació.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari